Barcelona se’ns assembla cada cop més a una terra cremada, inhòspita, desolada en tot allò que concerneix als aspectes col·lectius. Com una guerra en la que no es pretén deixar res a les seves enemigues, el capital ha arrasat amb totes les formes de relacionar-se que no li són pròpies, ha acabat amb la cultura anticapitalista i les seves formes implícites d’organitzar-se i davant de qualsevol eventualitat ha tirat sal per evitar que no creixi absolutament res de les seves cendres. Darrera de les seves nombroses llums de colors, els seus aparadors, els seus carrers amb els seus nous blocs; darrera de l’exhibició de la seva capacitat tècnica i de la seva monumentalitat que crida als quatre vents el seu poder, veiem amb tota la seva cruesa, sense edulcorants, l’agonia d’allò social.
    “Hoy nos sabemos más solos, más ciegos, más viejos al tener menor certeza de que el futuro será cual lo imaginamos. El espacio que nos rodea lo apreciamos más cerrado, más obtuso, más obscuro. La relación entre las personas, más mediática, más institucionalizada, más subsidiaria: necesitamos más objetos que medien en nuestras relaciones, el Estado se ocupa de más cosas y más de nuestras cosas, otros actúan por mí y por mi relación con el otro. Las ideas circulantes respecto a la familia, a la escuela, a la droga, al sexo, respecto a la cárcel, a la delincuencia, a un posible cambio social,... las apercibimos más reaccionarias, más uniformes, menos personales, más estereotipadas. La creación (¿por más subvencionada?) la creemos más escasa. El tiempo libre, no pillado por los objetos, por el Estado, por la economía, lo sabemos menor1”.
    Aquests canvis de paradigma denunciats des dels anys 60, i abans, van trobar la seva pròpia expressió en el que les mercenàries de la ploma capitalista van denominar postmodernitat. Canvis que es van encarregar ràpidament de definir per alabar-los i donar-li el contingut intel·lectual que necessitava aquest nou cicle capitalista.  Canvis referents al teixit productiu, al pes que adquireix l’economia financera i especulativa, a la informació, al saber i a la comunicació com a pilars centrals del sistema econòmic i de control, al consum de masses, a la influència dels mass media, als costums i la cultura de la gent, a les relacions socials, etc.  Sembla ser, però, que en aquest procés existeix un denominador comú ja que la seva conseqüència i la seva premissa és l’aïllament.
Allò que ens reconeixia, que ens agermanava, que feia dels barris i els carrers un caldo de relacions i trobades s’ha convertit en un flux de mercaderies i persones, en llocs de pas entre moments purament econòmics: del lloc de producció al lloc de consum, passant per un habitatge cada vegada més hermètic a la realitat i més depenent de l’entorn virtual. Aquesta disgregació generalitzada se sosté en la falsa comunitat de la societat de masses, amb aquest estar connectats amb el món a través de la televisió i d’Internet, situació que torna gregari el comportament, que ens fa pensar en un món més petit i on les persones estan més juntes, però que en realitat alhora d’enfrontar-nos a qualsevol problema ens demostra fins a quin punt estem soles, impotents, vulnerables i insegures. I davant d’aquesta situació no ens queda cap altra opció que recórrer als poders estatals i econòmics, delegant en ells la solució dels problemes i reforçant així el control i el poder sobre nosaltres.
    Aquesta situació que descrivim parla en general, d’uns trets que caracteritzen les relacions socials al treball, la família, en el mal anomenat temps lliure, entre totes nosaltres com amigues o com a desconegudes. Malgrat tot, aquesta generalització no es percep de forma uniforme ja que les persones han assimilat aquesta cultura imposada de diverses formes, en funció de la seva dependència de l’estat i el capital. Però tot i que encara persisteixin algunes formes comunitàries no vinculades a través dels interessos monetaris, aquestes cada cop s’assemblen més a una penya de futbol o a un club de fans. I gairebé mai no es plantegen com contràries al sistema, sinó, i malgrat tot, com les seves apèndixs.
    I davant d’aquest panorama que mostrem, que podria suscitar no pocs intents de desfer-se d’ell, com pot ser que no existeixi la protesta? Com pot ser que no peti i es trenqui tot en mil bocins? El malestar es pateix, però no trobem la manera de concretar-lo, definir-lo i de trobar les seves veritables raons, i així intentem de mil maneres diferents desfer-nos d’ell, però no saber d’on ve fa que colpegem al buit. Ens han arrencat les paraules per cridar, ens han pres una altra visió del món i el domini es pateix en silenci. Però a més a més, en els països del capitalisme avançat, no només s’han desenvolupat les maneres pràctiques i psicològiques per separar-nos les unes de les altres, sinó que han creat diferents models de fugida de la vida quotidiana, adaptats a les diverses sensibilitats i personalitats, per poder tenir-nos per sempre atrapades entre les seves urpes. Així, davant la  manifesta soledat i la falta de relacions socials reals no fundades en la mercantilització, ens ofereixen les noves xarxes socials virtuals. Davant la impotència, l’estrès, la inseguretat i la baixa autoestima, la desesperació, davant el buit d’una societat fundada sobre els interessos econòmics i l’obediència tenim a l’abast de la mà els fàrmacs i les drogues que vulguem; les pastilles i la televisió o la coca i la discoteca. Davant de tot allò que ja no es dóna a la realitat: aventura, imprevisió, autonomia, imaginació, creativitat, etc... ens ofereixen satisfer-ho en la virtualitat, i a qui una pel·lícula o un videojoc no els ajudi a oblidar l’explotació quotidiana, li venen, mitjançant l’abundant i variada economia de l’oci, el paracaigudisme, el rafting, els aquaparks, etc... Infinitat de diversions controlades amb una dosi d’adrenalina adequada que dissolen la frustració d’una vida miserable.  
    No hi ha persona més sola que la que està en el bullici d’una pista de ball, entre llums i sorolls. No hi ha res que predigui tant la tristesa que el riure i la felicitat de qui ha de tornar al treball assalariat. Qui es creu més acompanyada es despertarà més sola que mai. Tot allò que ens ofereix el sistema capitalista per no patir els seus mals, ens catapulta a la llarga a patir-ho d’una forma encara més greu. I davant d’això només ens queden les pastilles.

L’antagonisme davant del mirall

Davant d’aquest panorama ens les hem de veure les que ens enfrontem a l’actual sistema democràtic i capitalista. Situació que ens condiciona i es manifesta una vegada rere l’altre en els nostres ambients.
    En aquests últims deu o quinze anys a Barcelona veiem que les lluites cada vegada s’han anat fragmentant més i ha portat als moviments antagonistes a disgregar-se en petits grups que s’han especialitzat en diverses lluites (antifeixisme, ecologisme, okupació, feminisme, presisme, etc...). Això ha donat lloc a una infinitat de centres socials okupats, col·lectius, publicacions, editorials, ateneus, biblioteques, etc... com també a introduir aspectes que abans no es tenien massa en compte (gènere, alliberament animal, ecologisme radical). En definitiva, sembla ser que, aparentment,  l’antagonisme polític està en un bon estat de salut -el número de militats respecte a finals dels noranta és visiblement superior- però en realitat només és això, una aparença: la disgregació passa factura. Sembla ser que abans també existien lluites concretes i parcials però algunes d’elles van tenir un fort caràcter aglutinador com van ser l’antifeixisme o l’okupació; aquest fet va permetre un major coneixement i coordinació entre els diferents barris, es tenien clar els moments que es necessitava sortir al carrer amb força i solidaritzar-se davants els moments repressius. Ara, en canvi, no existeix una pràctica conjunta, cada una es queda al seu cercle, ens movem i ens coneixem menys entre els barris, les activitats i les convocatòries difícilment són secundades més enllà dels grups o individues més pròximes. I l’únic que trenca amb aquesta dinàmica és la festa. Com aconseguir que aquest aïllament extrem en el que vivim en un lloc com Barcelona, una de les grans ciutats europees, amb aquest flux tan constant de turisme i mercaderies, no afecti i transformi com li doni la gana el nostre entorn?
    Amb tot això, volem dir que veiem la necessitat urgent d’establir llaços polítics i articular aquest arxipèlag de lluites, ja que pensem que de forma aïllada perden nitidesa i deixen camins entreoberts, entre les seves aigües, a un reformisme que nomes busca maquillar el sistema i no, com nosaltres, destruir-lo.
    Aquests anys també han estat temps on el nostre cercle d’intervenció social s’ha anat tancant més i més sobre nosaltres, passant per alt tot allò que no tenia un discurs similar al nostre o una estètica guerrera. D’aquesta manera, ens hem anat disgregant, no només entre nosaltres, sinó també de les lluites dutes a terme per aquelles que mal anomenem “gent normal” (lluites veïnals i contra plans urbanístics, en defensa del territori, contra l’enduriment de les lleis, conflictes laborals) contribuint a ampliar la separació i una vegada més deixant el terreny lliure per les buròcrates i oportunistes que només busquen més poder i tornar qualsevol situació de conflicte a la normalitat.
    El perquè d’aquesta manera de fer no és gens fàcil de respondre. No es tracta només d’un rebuig a certs discursos o bé de la negació a certs àmbits de lluita acusats de reformistes. A vegades ens hem vist envoltades d’unes dinàmiques que ens han estancat i portat cap a una inèrcia que es negava a canviar de direcció. Altres vegades la urgència de la repressió ens ha tancat a la lògica que comporta la seva resposta. Però també és cert que l’absència del debat i de discussió raonada s’ha fet notar. No han existit moments reals de trobada, propostes i elaboracions d’estratègies per afrontar el present. Han existit en canvi ridículs debats on cadascuna s’enrocava en postures estàtiques. Al final veiem que deixant de participar en moltes lluites amb reivindicacions i continguts no compartits en la seva totalitat o considerades massa parcials, s’ha perdut de vista la potencialitat subversiva del conflicte. Hem deixat d’intervenir als espais socials que ens son més incòmodes i no, com algunes vegades es pretén dir, que no ens pertoquen. Davant aquest fet existeix la sospita que ens hem tancat en un gueto on ens és molt més fàcil estar, ja que no hem de discutir sobre les nostres veritats compartides.
    La proposta no consisteix en tirar-se de cap sobre qualsevol conflicte que apareix al nostre entorn, sinó en intervenir en tots aquells aspectes que ens afecten realment. Actuar en el terreny d’on fa temps vam desertar i enfrontar-nos als problemes que se’ns plantegen. És hora de començar a fer-nos preguntes compromeses; Com compaginar el reformisme de certes lluites i reivindicacions amb la voluntat d’acabar amb el sistema? Com tenir presència en els espais polítics dominats pel reformisme amb un discurs coherent i combatiu? Com evitar caure en una fraseologia i discurs violent i guerrer que té més d’espectacular i estètic que de real, sense perdre el nostre horitzó de lluita?
Si som capaces de veure-hi més enllà d’una consigna, podrem trobar molts punts en comú amb altres lluites. Si hi participem com a afectades i des de la transversalitat, podem trencar les barreres que generen l’estètica i les diverses cultures polítiques que amaguen una possible afinitat. Només trobant-nos durant el camí es podrà desvelar què som i amb qui podem compartir el present.
    Com evitar la recuperació sense acabar amb les lluites parcials? Si les veritables lluites provenen de les necessitats reals i no de pressupòsits ideològics, quins mecanismes eviten que les demandes assimilades apaguin les ànsies de la lluita?
    Necessitem tornar a sentir passió per la vida, polititzar-la completament, més enllà dels conflictes concrets, per evitar que els reformismes aconsegueixin els seus objectius i ens acomodin en una vida més habitable, malgrat que no sigui nostra.

En aquesta terra cremada

I davant d’aquesta situació, que pot oferir una altra publicació? Som conscients que no estem dient res de nou, que tot està ja dit i que poc podem aportar als llibres escrits i a les teories existents. Però la teoria sota el pes de la Història queda enterrada i només relacionant-la amb els processos vius pren sentit al mateix temps que es modifica. A més a més, ara que el poder ha fet seu el vocabulari i ha canviat el sentit de les paraules tal hi com ha volgut, és més necessari que mai recordar a cada instant el que amaga o tergiversa la seva propaganda. Si no desmuntem les veritats i els significats que dicta el poder, correm el risc de veure’ns submergides en les seves teranyines. És doncs vital desmentir els seus discursos i generar les preguntes adequades que s’enfrontin a ell.
    Necessitem estar presents i enfrontades a la seva visó unívoca del món. Necessitem, a més a més, moments de reflexió, des de la tranquil·litat, per analitzar els processos de lluita que es donen i dels que participem, evidenciant el seu denominador comú, per enfortir-los en la seva perspectiva anticapitalista i contra l’estat. A vegades les dinàmiques que genera una lluita no permeten veure part de la seva essència, però totes elles ensenyen, exemplifiquen i així ens ajuden a traçar la nostra estratègia. És en aquest moment en el que ens volem trobar per qüestionar-nos el que està succeint i generar les preguntes que ens portin a buscar les respostes en la lluita social en la que estem immerses, vulguem o no vulguem.  I les respostes difícilment ens les ofereixen els llibres, es troben al carrer i a la calor de la revolta.
    Amb aquesta publicació volem unir-nos a aquesta línia que s’està treballant des de fa temps; a l’esforç de les companyes que volen salvar les distàncies que separen les diverses lluites, i les diferències que existeixen entre col·lectius i individualitats que en el fons totes busquen el camí que ens tregui del merder que ens immobilitza. Hem de cercar les formes per trobar-nos i crear els supòsits vàlids per teixir l’estratègia que ens faci presents a la societat que tenim intenció de destruir.
Busquem les nostres còmplices.


1. Transición a la modernidad y Transacción democrática (de la dictadura franquista a la democracia). La Leyenda de la Transición. Colectivo etcétera.