ENSOPEGAR AMB LA MATEIXA PEDRA

La lluita contra Bolonya: Protesta, reivindicacions, integració i pacificació social



El que és cert és que les que redactem aquest article no ens hem informat àmpliament del que és el procés de Bolonya, de fet, no ens cal i ni tant sols ens va caler per aproximar-nos a les lluites que s’estaven donant a les diferents universitats de l’estat. La intuïció va resultar ser encertada, una evidència. Mirant articles de premsa o d’alguns professors, així com una passada ràpida d’alguns paràgrafs de no sé quin informe, ens van fer veure que la cosa era la de sempre.
El que ens interessa és reflexionar sobre el que ha succeït en la lluita contra bolonya. No com a teòriques que opinen des de fora sinó com a part activa, com a persones que malgrat de no ser totes estudiants hem considerat nostra la lluita. No per fer crítica destructiva ni per sentar càtedra de res, sinó per pensar que quan es generen moviments massius, caiem en les mateixes pautes, els mateixos clixés, els mateixos errors, sobretot condicionades per la necessitat d’obtenir legitimitat democràtica (voluntat de diàleg, reconeixement dels mass media, oposició com a adversàries polítiques, etc). Volem doncs assenyalar aquests aspectes que s’han donat en aquesta lluita perquè pensem que així potser s’entra en un debat col·lectiu que ens acompanyi en les diverses lluites que s’obrin per enfortir-les en les seves posicions anticapitalistes i contra les jerarquies. Deixem clar, així, que amb aquest text no ens estem dirigint a qualsevol sinó a aquelles persones que tenen una sensibilitat anticapitalista i que veuen en la lluita concreta, estudiantil o no, una aspiració que la sobrepassa.

1. Bolonya s’aplica al seu ritme

Algunes de nosaltres ja vàrem estar implicades de diverses maneres i en diferents graus en la lluita contra el pla bolonya (quan era més conegut com a L.O.U.), l’informe Bricall o l’enèsim intent de doblegar encara més alguna esfera de la societat sota els pressupostos de la mercaderia. Per tant, tenim uns 10 anys d’experiència més o menys llunyana entorn la lluita estudiantil, a vegades implicant-nos-hi de prop i altres d’observadores.
    Ja cap a finals dels noranta, quan es donava a conèixer entre nosaltres l’Informe Bricall i la Llei Orgànica d’Universitats, quan es parlava, com si és tractés d’una pel·lícula de ciència ficció, de “La societat del coneixement” de Peter Drucker o de la idea postmoderna de societat de la informació, - nocions que per a nosaltres significaven que l’acumulació i avanç tecnològic i científic dota al saber d’una major importància dins els eixos que vertebren el capitalisme1, que el monopoli i l’instrumentalització del “saber se constituye como principal fuerza del poder, como instrumento de control del medio y de las relaciones entre individuos o grupos dentro del sistema”2-, ja ens agitàvem inquietes per algunes facultats. Sabíem que la nova llei que volava sobre els nostres caps com un voltor famèlic volia, tal com s’està intentant ara de nou, reinserir i adaptar el sistema d’educació superior a les necessitats del capitalisme per fer-lo més rentable i productiu. Aleshores va existir una forta oposició, com se’ns dubte ja hi havia hagut al llarg dels vuitanta o inici dels noranta, contra els diferents intents privatitzadors. La qüestió és que darrere les vagues, les manifestacions, els talls de carretera i les ocupacions, darrera d’aquella lluita es va aconseguir a través d’un referèndum que hi hagués una oposició massiva, escrita, cap a la nova llei. Sota un govern pepero que tenia la Aguirre a cultura i amb un professorat sempre inclinat cap al socialisme (del PSOE, és clar) o la progressia amable, tot va resultar molt més fàcil. La desobediència a la llei va ser recolzada pràcticament per tots els sectors universitaris fins aturar la implantació en la seva estructura orgànica o formal, tot i que diferents aspectes que ja avançava la LOU s’han anat introduint al llarg d’aquests deu anys.
    No ens estranya, doncs, que ara ho intentin de nou, no ens estranya que tornin a la càrrega amb un nou nom mediàtic, amb uns nous acords, amb una fortíssima propaganda perquè la reforma universitària es faci efectiva. Malgrat que les diferents causes que s’han debatut al voltant de la crisi de la universitat, per les empresàries i les benpensants del rendiment econòmic el veritable problema és que encara conserva masses coses de l’antiga educació liberal burgesa, de l’educació destinada a la transmissió de “coneixement” i de “cultura” general.
    La universitat és una institució caduca des de fa 50 anys, no perquè sigui eficient en la instrucció, en l’elaboració de coneixement o perquè tingui la gosadia de transmetre valors i pensaments crítics, sinó perquè senzillament no està totalment doblegada a l’eficiència i la producció, baluards eterns i immutables del capitalisme. I la seva reforma definitiva serà a costa de no ser un llast econòmic per aquesta societat, i mentre visquem en capitalisme la reforma s’intentarà dur a terme fins aconseguir-la, perquè la universitat sigui definitivament productiva. Aquest és un dels punts primordials per entendre que cap oposició parcial, únicament estudiantil, podrà aturar l’esdevenir d’aquests temps, la reforma universitària, tot i que tardana, no és altra cosa que la reforma de la societat al ritme dels avanços del capitalisme.
    I ara tornem on érem al principi, doncs: què ha quedat del no a la LOU?, què ha quedat d’una lluita essencialment similar?, ben poca cosa. I aquí radica un dels problemes irresolubles de la lluita estudiantil: la temporalitat de les seves protagonistes no deixa lloc a la transmissió d’experiències i a l’acumulació de coneixement. No recordem que el PSOE, en el seu moment a l’oposició, va declarar-se contrari a l’implantació de la LOU? Tant sols aquesta amnèsia incessant que patim pot no acabar definitivament amb les esperances a les urnes o la democràcia.
És evident que les que van fer-se enrere a l’implantar la LOU no ho van fer resignant-se a la derrota, òbviament, sinó que van esperar moments millors i..., quin  moment millor que sota un govern permissiu amb els matrimonis gais o més decidit en la laïcitat de l’escola? La punta de llança de les reformes i lleis liberalitzadores des de fa 30 anys sempre ha estat la socialdemocràcia. L’oposició a determinats plans capitalistes no pot existir en tant que política formal ja que el combat es lliura entre els límits i les exigències que imposa el propi sistema econòmic. Qualsevol amb un mínim de memòria li quedarà clar que no es tracta d’un govern d’un o altre signe, d’un rector més o menys enrotllat o d’un professorat i estudiantat més o menys conservador; és la lògica implacable d’aquests temps. Què més dóna qui hi hagi de Ministre d’Educació o de Conseller d’Universitats?, tant l’Ernest Maragall, com el conseller Huguet són uns buròcrates que tant sols fan bé la seva feina. Tal com intentaria fer-ho el tecnòcrata del partit que sigui.
    I aleshores, quin sentit tenen les actuals demandes de diàleg social o de debat públic?

2. Consignes realistes i discursos útils o la impossibilitat de ruptura

El gran cavall de batalla que han utilitzat les portaveus estudiantils, sota l’innegable xantatge que imposava el teatre de la premsa, ha estat el de deixar clar que hi ha una voluntat i una disposició total al diàleg, que totes volem aconseguir una universitat millor, i que del què es tracta és de millorar el finançament, incrementar la docència i criticar els intents privatitzadors.
    Les més interessades en el suposat diàleg o debat són les governants i les empresàries que entre conversa i conversa amb algunes autoerigides representants estudiantils, aplicaran bolonya i el que faci falta, retallant-ne, si cal, alguna part ridícula per acabar descollonant-se de riure de les antibolonya. Donades les actuals diferencies econòmiques i socials el diàleg és impossible3.
    El diàleg, la discussió lliure tan sols es podria dur a terme entre iguals, si no fos així hi hauria entre les possibles interlocutores unes diferències de poder efectiu tan abismals que seria poca cosa més que un monòleg. Si una de les interlocutores no tant sols està duent a terme ja l’acció de la qual pretén parlar, sinó que té en les seves mans el poder d’execució, una força de coacció incomparable i la seva decisió descansa sobre el poder militar i policial, mentre que l’altre part té poca cosa més que la seva voluntat, anomenar això diàleg és digne d’un acudit de l’Eugenio.
    I el debat, com es pensa fer? Presentant-se, de nou a algun programa com el del Cuní entre detractores i defensores? I tot aquest teatre, tot aquest desgast, per què les avorridíssimes espectadores i les demòcrates de pro continuïn des del sofà de casa tenint la seva opinió a canvi de no portar-la mai a la pràctica?
    Els mass media ens diuen que els alts estaments de la comunitat universitària, els polítics de torn i tota una colla de llepaculs al servei dels diners han obert una via de diàleg i que les violentes minoritàries la rebutgen. Analitzem de prop què vol dir aquest “diàleg” des de l’inici. Un conjunt tècnic d’expertes i especialistes elaboren uns informes per poder adaptar l’àmbit acadèmic al món d’avui en dia, al món de la flexibilitat i les exigències del mercat. És a dir, posar el coneixement i la docència al servei de la producció (llunyans queden els dies on per les socialistes l’educació era primordial per superar les diferències socioeconòmiques de la societat de classes), coincidint òbviament amb els interessos de la Taula Rodona dels Empresaris Europeus.4 Aquesta regulació l’aproven les polítiques en àmbit europeu i la recolzen les rectores europees de l’Associació de la Universitat d’Europa (EUA). Tot seguit s’inicia el procés d’implantació de l’EEES; la gent que s’informa el rebutja, s’organitza i protesta; es fan referèndums i els resultats son majoritàriament de rebuig a bolonya; les enquestes revelen que un 27% de les persones de l’estat no aprova el pla, el doble de les qui s’hi posicionen a favor. La resposta de les autoritats és acusar d’antidemòcrata a tot quisqui. I és que les coses s’han de fer bé: sense soroll ni merders. Com bé responia Aznar a la pregunta de què feia en temps de Franco, doncs estudiava, que és el que havia de fer. Qui crida és perquè no té raó…? O serà que no té els mitjans?
Per l’ordre establert no és possible la discussió en qualsevol terme que posi en qüestió el seu poder, aquest és el seu diàleg i per això l’invoquen a cada moment, per poder en realitat, imposar bolonya. Ja ho va dir algun sinistre personatge; “no hi ha marxa enrere, Bolonya s’aplicarà passi el que passi”. Totes aquelles que deixen fer perquè han perdut la capacitat crítica són les seves cartes, les seves excuses. Mentre en els mitjans de comunicació ens deien que el diàleg estava obert, no deien tant alt que ja hi ha disciplines que han incorporat bolonya i que tenen perfectament previst instal·lar bolonya paulatinament en els pròxims tres anys. El diàleg és una trampa, una mesura de desgast, de guany de legitimitat per poder fer, mentrestant, el que sempre han fet: imposar la seva voluntat.
    De totes maneres, ja ho hem dit, ens agradaria saber qui dialogaria i en nom de qui?
    Donada una situació de tanta innegable desigualtat i on la correlació de forces tant sols podria anivellar-se (en el joc mediàtic espectacular) amb el plataformisme ampli, amb el pacte amb determinats sectors socials progressistes a costa de capitular així a les demandes originals i les formes de lluita pròpia, Què podríem fer? Doncs el que ens queda no és ni el plataformisme banal del tot hi cap, ni resignar-se tampoc a replegar-se al voltant de l’àmbit acadèmic, sinó donar un gir a la lluita en els seus continguts. L’oposició a bolonya no l’hem d’entendre des d’una òptica estudiantil únicament; aquí està el quid de la qüestió i on els patètics aprenents de politicastres se’ls hi ennuegaran les paraules. No es tracta, tal com ho han fet alguns personatges amb palestí i pantalons de pana de deixar clar darrera la càmera de TV3 que no volen antisistemes o okupes, que la lluita contra bolonya és una lluita de les i per les estudiants. Es tracta de tenir una visió global, d’entendre que aquestes agressions són dutes a terme pels mateixos fonaments que imposen ERO’s a tort i dret, que especulen amb els aliments i amb la vivenda, que es tracta d’una organització social i política que travessa totes les relacions que tenim en vida. Hem d’integrar la crítica a la totalitat per no caure en l’aïllament, perquè reduint-nos als nostres problemes corporatius, laborals, mediambientals, estudiantils, etc. és com pretenen reduir el que podria ser una força molt major. És doncs, des d’aquest punt de vista que cal elaborar els discursos, buscar possibles aliances afins, i fer-nos fortes en les formes de lluita pròpies per atacar aquest ordre social.
    A l’Estat francès això ho van entendre molt bé, les estudiants a la seva lluita contra la llei Valérie i els CPE5 no tant sols varen ocupar les facultats i els carrers sinó que van anar directament a bloquejar les vies de trens de mercaderies i van col·laborar amb treballadores de fàbriques ocupades6. L’oposició a una llei expressada amb el rebuig al flux de mercaderies, a l’essència del sistema econòmic que patim. Val a dir que aquí també s’ha fet tallant carreteres i carrers, o bé ocupant els bancs. També hi ha hagut un canvi qualitatiu en el nombre d’activitats que s’han dut a terme en les ocupacions respecte les que hi havia ara fa uns anys, com donar a conèixer diferents conflictes com els de les conductores de TMB o el del Plà Caufec. Però la qüestió, i això no ho ha sabut fer mai ningú, és de no tant sols exposar conflictes o de donar a conèixer els problemes que es viuen, sinó de traçar una línia que ens uneixi a totes sota una mateixa problemàtica general, la que ens situa com a víctimes d’un sistema, una organització social, econòmica i política que no ens deixa escollir com volem viure, ni triar com ens agradaria que funcionessin les coses.
    Donades les actuals circumstàncies d’alienació, aïllament i misèria moral generalitzades, no pensàvem pas que només d’aquesta lluita, com de cap altre, poguessin sorgir formes i idees que plantegessin la resolució d’aquest greu problema que arrosseguem i ens empantana a totes: l’incapacitat de trobar la identitat comuna que ens agrupi, tal com ho va fer en el seu moment el moviment obrer, per tal de crear discursos que superin les fraccionalitzacions en les que cauen les lluites i s’aconsegueixi una consciència de globalitat. Tot i així, el que s’expressa en aquesta com en qualsevol altra lluita, si que pensem que s’ha d’utilitzar per trencar les falses divisions i identitats que ens imposa el capitalisme. L’estudiant no és essencialment diferent a la treballadora, o a l’aturada, totes passem tard o d’hora per una d’aquestes formes i les practiquem alternades o al mateix temps, la formació i la professió són denominadors comuns de la mateixa condemna: l’explotació.
    La lluita estudiantil, en tant que demandes sobre el món acadèmic, amb els seus crits d’alarma contra la privatització i les bones intencions d’un reformisme dialogant i assenyat, és una lluita que condueix a un carreró sense sortida, sempre i quan estigui desvinculada d’una lluita general, d’àmplies mires. Cada conquesta, cada demanda acceptada, que esgarrapi al sistema econòmic un tros de vida, és un pas endavant que, vivint sota els pressupostos del capital, tornarà enrere quan les condicions siguin favorables a l’economia, com ha passat, per exemple, amb la falsa victòria sobre la LOU al 2001. La Universitat no és res més que el reflex de la societat, per tant l’oposició a ella no pot ser menor que l’oposició al sistema capitalista; el finançament, el nombre de professors, les beques tant sols són aspectes tècnics que es discuteixen dins el terreny de la derrota.
    Què és l’ensenyança i a quins interessos serveix? Les empreses i els bancs ja són a la universitat, són la universitat, l’únic que volen és una major rendibilitat. La lluita estudiantil amb les seves reivindicacions i consignes està condemnada a no replegar-se a l’àmbit acadèmic sinó a obrir-se i entendre-la com a part d’un cicle de lluites anticapitalistes. Aquests discursos han existit, i han aparegut, però tant sols volem constatar que s’han vist silenciats per la voraginosa pressió dels mitjans de comunicació. Dins el context de qualsevol lluita entenem la capacitat estratègica de certes demandes parcials i concretes que poden millorar certs aspectes de la nostra vida. El que pretenem no és tant fer una crítica al discurs que ha monopolitzat la lluita en tant que “reformista”, sinó la manera d’expressar aquestes demandes i el seu contingut de fons. No és el mateix una petició que es fa com afectat d’un sistema del que vols formar part, adreçant-te a l’autoritat concedida, que una exigència que fas des de la pròpia dignitat i integritat violades a un poder imposat. El contingut de les demandes assenyalava la voluntat de formar part d’aquest sistema, d’expressar la necessitat i la importància del món acadèmic i l’estudiantat en el funcionament i perfeccionament del sistema democràtic, és a dir, la vinculació expressa a la democràcia, en comptes, d’un cop rebutjat el paper de la formació acadèmica, en tant que engranatge del món de les mercaderies intentar traslladar aquest descontent a la societat sencera que és, en última instància, la que necessita la nostra obediència i submissió a les aules, a la feina i als carrers per seguir reproduint el sistema de dominació capitalista i estatal.
    El gran valor que podem trobar en aquesta lluita és el d’aguditzar el pensament crític de moltes de les participants, de forjar consciències que han superat el grau d’alienació dominant. Això s’ha demostrat quan hem practicat formes i maneres que expressaven la nostre voluntat real, sense condicionar-nos, sota la lògica pacificadora i dialogant que a vegades volien imposar certs discursos emparant-se en la por o l’estratègia; Quan aquest any moltes estudiants han renunciat a matricular-se, desencantades com estaven amb aquest univers que poc té a veure amb un saber neutral o crític que ens ajudi a l’emancipació personal; Amb l’ocupació i participació en diferents espais ocupats que han practicat algunes i també amb l’obertura de la universitat lliure.
    Moltes lluites poden ser la llavor d’una altra lluita futura, més radical en els seus continguts i més desalienada, doncs a cada pas pot aparèixer gent més ferma en les seves conviccions. Però no creiem essencialment en l’acumulació històrica de coneixement subversiu en un àmbit concret, la universitat o la fàbrica ja que la mobilitat social actual ho impedeix.
    Sembla ser que les úniques capaces de transmetre i ensenyar formes de lluita són les organitzacions formals i els sindicats, tot i que d’aprenentatge de les lluites passades n’hem vist poc. Aquests grups, mitjançant la lluita, s’intenten dotar d’un major nombre de militants per poder erigir-se com a representants estudiantils, obtenint així més poder i per tant “legitimitat” per a dur a terme unes reivindicacions que passaran sota els imperatius de les necessitats de l’organització i la seva voluntat de supervivència, factors que condicionen les mateixes demandes i la manera de lluitar 7. En canvi la persistència de la tradició antiautoritària, autònoma, anticapitalista, és pràcticament inexistent, sovint el seu pas per l’universitat no qualla en una tradició de lluita de referència, donades també les mancances de l’organització informal i l’inexistent ús que fan de les aules com a lloc de lluita i propaganda.
    Per això insistim en la importància de crear discursos que vagin més enllà de la lluita concreta, per enllaçar estudiants amb treballadores i aturades, per trobar ponts de comunicació entre gent que hagi tingut experiències i tradicions de lluita diferents, tornar-nos còmplices les unes de les altres i augmentar el coneixement subversiu. Per això insistim en veure les potencialitats que s’amaguen darrera de cada lluita, per caminar en aquesta direcció.

3. Entre el consens democràtic i el xantage mediàtic

Les maneres que tenen l’Status Quo de defensar-se es repeteixen una i altra vegada. Amb l’oposició a l’EEES hem pogut constatar novament com s’utilitzen els mitjans de comunicació i els diferents agents socials per arrossegar la lluita en un terreny molt més còmode per a les governants. Els mitjans ens mostren la realitat, ens informen de tal manera que posen una suposada societat civil, gent cívica, ordenada, pulcre i fidel a la democràcia d’una banda, curiosament la seva banda, i de l’altra part, sempre, una minoria insensata, incívica, estúpida, violenta o tot alhora. D’aquesta manera ens pretenen assegurar que les que patim aquest ordre econòmic ens apleguem sota la bandera de la democràcia i som submises a la seva autoritat. Posen tot el que tenen al seu abast per destruir, discursiva i identitariament, aquelles que es resisteixen a seguir les ordres, aquelles que protesten i pensen altres maneres de ser i estar.
    L’assetjament mediàtic que se’ns imposa, requereix de les diferents personalitats enteses en la matèria: tècniques, catedràtiques, polítiques, sindicalistes, etc. i del gran aparell mediàtic que es desplega per humiliar les contestatàries. Un cop han deixat clar que la minoria radical no és representativa de la societat i que no té arguments, estenen la mà per parlar de solucions realistes amb la fracció dialogant. Per les qui no entren al joc, tenen llest el seu linxament. Aixafada la minoria deixen clar que no hi ha espai per sortir dels límits establerts, pel nostre bé.
    D’aquesta manera ajunten fictíciament, emparant-se en discursos periodístics, una societat aïllada, dividida i barallada per culpa del propi sistema i el malestar que desperta. Una societat que s’exclou l’una a l’altre i que en realitat està plena de minories que protesten i es barallen d’una o altra manera i que a cada moment mediàtic pertinent s’encarregaran d’aïllar les altres. Per això “el som estudiants no delinqüents”, és una suplica atemorida de les classes mitjanes que intenten evitar ser tractats com saben que es tracten als més pobres, sense contemplacions. En aquest parany hi caiem una i altra vegada, pel problema que hem comentat abans, perquè no aconseguim definir aquesta identitat comú de les diferents minories. No aconseguim definir les nostres problemàtiques enfront d’unes mateixes causes: l’absència de poder de la gent i l’absència de comunitat real. Si entenguéssim que el problema radica en l’incapacitat que tenim per escollir com volem viure, l’impossibilitat d’establir relacions comunitàries i sinceres entre veïnes en aquest sistema, sabríem que aquestes minories: estudiants, aturades, treballadores, som una majoria, una majoria que podria lluitar contra una minoria molt poderosa que monopolitza la violència i la informació, gestionant així la nostra misèria i la seva riquesa.
    Analitzem el show mediàtic i les lamentables conseqüències que ha tingut en la lluita antibolonya. Sobretot arrel dels fets del 18 de maig, síntesi i epíleg del curs 2008-09.
    Quan va saltar a primera pàgina el problema antibolonya, la premsa va córrer a esprémer notícies del tot sensacionalistes, imposant, com sempre fan, una sensació de vulnerabilitat i impossibilitat de defensa a les estudiants. Això va desencadenar nombroses declaracions i aparicions públiques totalment a la defensiva que intentaven no perdre la legitimitat i el prestigi. Finalment els mitjans van aconseguir arrossegar el conflicte a la pantalla i el resultat va ser donar un discurs totalment asèptic i inofensiu. Es guanyava així simpaties del sector “progre” i de l’esquerra dels globus de colors, mentre el discurs quedava totalment inutilitzat per aprofundir i obrir escletxes en una crítica que anés més enllà.
    El 18 de març va ser el dia més espectacular de la lluita, es van desencadenar les més diverses passions, l’acció i la reacció, la prova de foc de les estudiants i la violació definitiva dels mossos dins el marc universitari, després de les nombroses vegades que ja havien practicat la caça a l’estudiant a la UB, UAB i la Pompeu Fabra al llarg del curs. Quines reaccions s’haguessin donat si això hagués passat en època del poc agraciat Aznar? Un escàndol en la societat civil catalana, de ben segur.
    En aquesta tragicomèdia grega cadascú va representar el seu paper a la perfecció, des del teló de fons de la premsa, un Dídac Ramírez8 que li havia caigut el marró a sobre de fer el que molts volien que passes, s’excusava hipòcritament amb un “havia arribat a una situació insostenible”, al·legant qüestions d’higiene i seguretat. Tot ben embolcallat per nombrosos articles de diaris, alguns posant èmfasis en la brutícia i el perill que corrien les obres d’art de l’edifici històric de la Central, d’altres amb la simpàtica visió d’unes estudiants hippioses jugant a fer cuinetes entre assemblea i xerrada. Les professores com a bones educadores cridaven a la democràcia demanant respecte a la sagrada llibertat d’expressió, la de la constitució, tant les que reclamaven el dret de les estudiants a protestar com les que, com un cap d’història contemporània de la UB que ploriquejava al País, acusaven als piquets de negar la lliure circulació de les persones. Mentrestant tots els diaris, homes i dones de bona fe del país clamaven perquè tot retornés a la normalitat democràtica. Cal restablir sempre la normalitat perquè les comerciants puguin fer caixa, les treballadors produir, les banqueres deixar crèdits, les arrendatàries pagar lloguer i les universitats formar administratives i tecnòcrates. Tota protesta ha de tenir ben clar aquest consens que ens fa a totes tirar del carro.
    Tot això amanit amb una violència policial totalment desproporcionada, per les que no estant acostumades a patir-la, és clar. I com cada cop que a qui li toca rebre són les periodistes es va provocar un rebombori mediàtic de la hòstia, causa última del desencadenament d’una telenovel·la sensacional al si del cos directiu dels Mossos d’Esquadra.
I a la ressaca de tot això pel 26 de març i sota tota mena d’alarmes i coaccions mediàtiques que feien preveure una batalla digne de Braveheart Canaletes, va prosseguir l’entretingut circ amb les divertides declaracions de l’Hereu fent de xerif de llonganissa western i amenaçant de les conseqüències de que la mani baixés per la rambla; la UB emetent comunicats on deixava clar que la vaga no afectaria a la normalitat del centre i les assemblees d’estudiants declarant que no farien piquets i que prohibien a elements indesitjables de participar de la seva protesta…  
    Per cert, màgica la solució de la conselleria d’interior i del col·legi de periodistes de fer portar a les periodistes una armilla tota llampant, perquè no rebin les hòsties que els hi tocaria a d’altres, ja se sap, professió perillosa la seva… Vaja tela!
    És així com es tancava de nou el cercle del consens, emparat en els mass media, les progres es lamentaven dels excessos dels mossos, de forma tíbia ja que sabien que havien fet el que saben i han de fer, i les conservadors clamaven per una mà dura que les faci sentir sempre més segures. Però tothom tancant files al voltant del monopoli de la violència, des de les declaracions de la mòmia del Pujol les acoquinades “líders” estudiantils, es qüestionava l’error, o no, del comandament que va dictar l’ordre de la càrrega, sense qüestionar-se el veritable paper de les policies en el manteniment de l’ordre, el que sempre han tingut com a força terrorista sota les ordres dels estats i els capitalistes per defensar el sistema de la sagrada propietat, les mercaderies i els diners i impossibilitar altres formes d’organitzar les nostres realitats.
    I al final, de nou la normalitat enfilava els carrers perquè aquí movent-nos entre els límits que ens marca el consens democràtic i el convenciment de l’espectacle mediàtic, no canvia res.

4. I on érem nosaltres?

Malgrat que algunes de nosaltres ens vam apropar en algun moment a aquesta nova etapa de la lluita estudiantil, la majoria del entorn antiautoritari s’ha mantingut a distància.
El posicionament general dins els nostres espais vers les estudiants i les seves lluites reprodueix i reforça l’aïllament i el reformisme d’aquestes. És a dir, el fet d’assumir que les coses que es facin a les facultats no ens importa perquè no estudiem fa que aquesta impossibilitat d’establir aliances entre les explotades es mantingui i alhora que els discursos i pràctiques siguin democràticament engolits per la seva falta de radicalitat.
Aquest fet no és només exclusiu en relació a les estudiants sinó que es fa extensible al món laboral, a les lluites en defensa del territori, contra els plans urbanístics, etc. En resum, autoexclusió de tot allò que no sigui fet per llibertàries i per a llibertàries.
    El sectarisme en el que estem acostumares a moure’ns està influït molt més per la nostra incapacitat de pair el desconcert de la propaganda postmoderna que d’una confiança en les nostres maneres de fer. A causa d’aquesta confusió, a falta d’un pensament crític i d’una comunicació real entre nosaltres, acabem construint un moviment fictici governat per les modes. Davant aquesta falta d’estratègia a les nostres lluites l’activisme acostuma a ser la forma més comuna d’actuar. I aquest no genera processos revolucionaris, només frustració i més frustració.
    “El fet que el moviment anarquista estigui dispers, sense un treball incisiu i visible provoca que moltes vegades no trobem els còmplices que ens agradaria i que alhora no ens trobin. En definitiva, no existim més que com la imatge espectral que donen de nosaltres, a vegades, en els mitjans de comunicació. I és aquesta dispersió, aquesta volatilitat, aquesta falta de constància i, moltes vegades aquesta incapacitat per a la comunicació que tant ens perjudica, el que ens nega la possibilitat de ésser un referent polític. És aquesta absència de discurs al carrer el que nega moltes vegades la capacitat comunicativa de la pràctica.”9
    Creiem profundament que si hi ha gent que considera tant diferents a les estudiants que li costa fer coses amb elles, més li costarà si segueix deixant que passi el temps. L’espai i els recursos que donen les facultats, el fet que molta gent es polititzi a la universitat, són motius suficients per estar-hi. Als estats francès i grec, on les lluites estudiantils són molt més decidides, les anarquistes i autònomes tenen una presència important. Fet que no hauríem de desestimar tenint en compte la conseqüent implicació del món estudiantil en altres lluites fruit d’aquestes aliances.
    Amb tot això, volem dir que és molt fàcil criticar les contradiccions de les lluites però que és assumint-les i participant que es poden superar. I que encara que a vegades hi hagi sectors que no tinguin els mateixos plantejaments teòrics i/o pràctics que nosaltres hem d’estar disposats a enfangar-nos i provar. Ja que “entenem que la nostra societat es massa complexa i extensa com per pensar que las revoltes es protagonitzaran per persones que comparteixin les mateixes idees; la lluita contra l’estat de les coses és un camí compartit per gent de distint pelatge, que evolucionem, aprenem i ensenyem.”10 Anem fent, i que sigui la pràctica i no la ideologia la que marqui si ens estem equivocant.


1. “el eje alrededor del cual gira la sociedad posmoderna ya no es, tal y como lo fue en la modernidad, la producción, sino que ahora es la comunicación (en su sentido restringido al trasvase de la información) y la rapidez con la que esta puede darse”. Apuntes sobre el deseo y la necesidad de pegarle fuego a la posmodernida, Taller de investigaciones subversivas UHP.
2. Ibid.
3. “La base fundamental de la acción libre es el diálogo. Ahora bien (…) se puede hablar de libertad solo en libertad. Si no se es libre al responder, ¿para qué sirven las preguntas? El diálogo existe sólo cuando los individuos pueden hablar sin mediaciones, o sea cuando están en una relación de reciprocidad. Si el discurso se desarrolla en un único sentido, no hay comunicación posible. Si alguno tiene el poder de imponer las preguntas, el contenido de estas últimas le será directamente funcional (y las respuestas llevarán en el método mismo el marco de la sujeción). A un súbdito sólo se le pueden hacer preguntas cuyas respuestas confirman su rol de súbdito. Es desde este rol que el amo formulará las futuras preguntas. La esclavitud consiste en seguir respondiendo, puesto que las preguntas del amo se responden por si solas.” Ai Ferri corti, contra lo existente, sus defendorxs y sus falsxs críticxs.
4. (ERT, European Round Table of Industrialists, poderós lobbie de multinacionals que ja el 1995 havien fet i presentat els seus informes a la CEE).
5 Contrat Première Embauche (contracte de primera ocupació, CPE), que donava opció a acomiadar a treballadores joves en els dos primers anys sense necessitat de justificació ni indemnització.
6 .”El movimiento contra el CPE no dudó en bloquear estaciones, circunvalaciones, fábricas, autopistas, supermercados e incluso aeropuertos.” La insurrección que viene. Comité invisible.
7. No és l’objectiu d’aquest text profunditzar sobre les misèries i les certeses de les organitzacions sindicals. En una altra ocasió si s’escau o s’imposa com a necessitat participarem del debat que s’obri al voltant del sindicalisme.
8. Rector de la UB que va autoritzar l’entrada dels mossos a la universitat per efectuar el desallotjament de l’ocupació de l’edifici històric de la plaça Universitat.
9. Sobre la participació en els conflictes laborals. Pensaments al voltant d’una vaga d’autobusos.
10. Ibid.