La neutralització de la dissidència; de la negació a la demanda de millores.

 
Ens han tocat uns temps difícils, és clar. A primer cop d’ull no trobem cap lluita que ens acabi de fer el pes i ,tot i que sentim el malestar i el descontent social en totes les esferes d'allò quotidià, veiem també el seguit de teràpies que els sistema ens brinda per poder suportar allò que esdevé insuportable: l’alienació del control sobre les nostres vides i la soledat a la que l’individualisme exasperat ens aboca. Això ens afecta, ens provoca dolor, ens destrueix.

Algunes davant d’això caiem a l’activisme, en el “fer alguna cosa” encara que sigui a mode d'autocomplaença davant la sensació d’impossibilitat d’un canvi realment estructural. La necessitat de transformar una realitat que ens ofega ens porta masses vegades al “gest pel gest” caient sovint a la sectoralització de les lluites i a la pèrdua d’un discurs radical, és adir, un discurs que actuï, veritablement, sobre l’arrel del conflicte i no sobre la capil·laritat de les seves manifestacions.

La majoria de lluites socials (o vitals) s’inicien davant una negació de la realitat, és a dir, la negació d’una realitat establerta; davant d’això l’administració, l’estat o la institució democràtica el sistema fa l’impossible per tal de poder reconduir aquesta negativitat cap a una proposta en positiu per tal d’entendre el malestar (i el seu origen) i així, fagocitar la proposta crítica per tal de poder-se fer cada cop més pervers i més amable; fer cada cop més suportable la vida negada, sense que es vegi alterada la seva hegemonia. És a dir, sense que la seva figura de pare-protector sigui qüestionada.

Els fets que demostren aquesta mutabilitat de l’estat-democràtic i la fagocitació de les lluites que d’entrada s’enfronten al seu Poder el tenim en multitud de casos al llarg del segle XX i XXI. Tal és el cas de les lluites antiautoritàries endegades per Laing, Copper o Basaglia contra la institució Psiquiàtrica i contra la Psiquiatria en general que han dut a la institució psiquiàtrica a reformar-se fins a tal punt de fer cada cop més invisibles les seves perversions així com l’adopció d’un discurs antiautòritari fins al punt de tornar-lo gairebé innocu. Tanmateix el cas de Foucault amb la resta d’institucions totals, o l’assimilació que l’escola fa del reformisme pedagògic i fins i tot de les propostes de desescolarització són casos que no haurien de deixar-nos indiferents. Tot això degut a que el discurs és comprensible per la institució, és racional i, per tant, es torna assimilable.

Als nostres dies més immediats succeeix quelcom idèntic, les lluites neixen de la negació de la realitat però s’afebleixen en tant que busquen elaborar un discurs comprensible, en tant que busquen racionalitzar un impuls vital (i habitualment irracional, emotiu) com és la insubmissió i la rebel·lia davant una o una altra injustícia. Pensem que a la elaboració d’un discurs o a l’articulació d’una emoció que ens porta a dir prou perdem la seva potencialitat degut a que el món que volem transformar no és possible transformar-lo des de la paraula que recrea aquest mateix món i li dona sentit. Amb això no dic que haguem d’inventar un nou vocabulari, res més lluny; amb això vull dir que cal resignificar les paraules i utilitzar aquelles que volem utilitzar i no aquelles que, els mass-media i altres organismes, ens fan utilitzar en el seu benefici. Pot ser que això soni una mica abstracte però, portem-ho a un cas concret: la lluita contra l’EEES o pla de Bolonya.

Inicialment, el moviment estudiantil s’activà davant la imposició d’un nou pla d’estudis que donava un pas més en el procés de liberalització de l’Educació Superior però, tot i que partíem del “NO” frontal a l’aplicació, a partir del primer dia de la Tancada al Rectorat de la UB el discurs prengué la forma d’una demanda a l’administració propiciada per la criminalització dels medis de des-informació que ens exigien que féssim una proposició per tal de no ésser destructius sinó constructius. Fou així com aparegué la proposta: demanda de diàleg . És clar, davant d’això la institució veié acomplertes les seves expectatives al torn que ens preguntava què volíem per tal de fer un estudi de les nostres reclamacions. D’aquesta manera començàvem demanat un diàleg impossible ja que sabíem (o intuíem) que a la situació d’asimetria en el conflicte en la que estàvem només hi cabia la possibilitat, d’una banda, de l’exercici de poder i, per la nostre banda, la possibilitat d’acceptar-lo. Davant d’això no podíem parlar de diàleg sinó de xerrameca, tot i així seguíem demanant diàleg amb l’exigència de que havia de ser un debat obert amb el que participessin tots els agents implicats en el futur de la Universitat; la pantomima d’una Mesa Nacional per l’Educació, amb l’espectacle de la senyora Blanca Palmada (llavors Comissionada d’universitats i Recerca de la Generalitat), amés d’un referèndum-tupinada, propiciaren el caldo de cultiu ideal per legitimar una intervenció de les forces repressives un cop les mesures menys explícites de la democràcia quedaven esgotades.

Tanmateix pot succeir amb la okupació i amb l’assimilació que l’estat-ciutat en fa d’ella. Últimament hem pogut veure algun article del Departament de Joventut de la Generalitat en el qual es valora el treball que han fet alguns centres socials en la revitalització del teixit associatiu del barri creant xarxa i democratitzant la façana de la ciutat. Fins a quin punt el discurs ciutadanista no s’ha vist permeabilitzat per allò que, tant els teixits veïnals com en el seus orígens els ateneus o l’associacionisme, els hi ha aportat.

Un darrer apunt pensem que és necessari, si més no un toc d’alerta: els moviments altermundistes. És cert que l’heterotopia que ens brinden els moviments altermundistes ens ajuden a abastir-nos i enfortir-nos en la seguretat que hi ha altres maneres de relacionar-nos i “de fer” més enllà del capitalisme però, i aquí el toc d’alerta: només tenim un món, no hi ha un altre món possible, aquest és el que tenim i és urgent, necessari, imprescindible canviar-lo. Torno al principi i em remeto a Bonnanno quan assenyala, parlant sobre les presons, que el fet de canviar una institució, transformar-la o fins i tot abolir-la produeix que el sistema busqui noves institucions per a complir la funció social assignada per la institució anterior quedant, de nou (i a vegades després de la crisi), restituïda l’hegemonia del sistema.

No cal ser un fletxa per adonar-nos que el discurs altermundista és un dels que és assimilat més fàcilment pel sistema ja que aquest no posa l’accent en la destrucció del sistema imperant i, per tant, serveix al sistema, actualment dolorós, per fer-se cada cop més atractiu i aconseguir així que, mica en mica, ens apropem, si no hi posem remei, a la felicitat que A. Uxley feu recaure en el seu món feliç; en comptes de SOMA, tractaments terapèutics o la nostra petita (o gran) aportació a la elaboració de cèl·lules aïllades de vida, al cap i a la fi petits (o grans) reductes terapèutics que no solucionen el problema sinó que ens permeten conviure amb ell. D’aquesta manera no ens adonem de quan fàcil és caure en el parany de l'autocomplaença, en el parany de buscar accions pal·liatives que ens ajudin a conviure amb la nostra alienació, l’alienació del control total de les nostres vides.

DESCARREGAR TEXT