DE LA MAGDALENOFOBIA A LA CREACIÓ D’ESPAIS AUTÒNOMS

Ni ser okupes ni legalitzar els nostres espais



Legalitzar-se o no legalitzar-se?

Quan l’any passat es va fer públic que l’Espai Social Magdalenes1 projectava legalitzar-se la resposta a aquest procés va ser pràcticament unànime. Moltes persones, centres socials i cases van mostrar el seu rebuig amb major o menor bel·ligerància2. I és en aquest clima, del qual també vam participar, que crèiem que l’autocrítica seria ben rebuda. La posada en escena d’alguna cosa que trencava amb l’estancament de l’entorn de les ocupacions donava motiu a pensar on estem i què volem. Però la possibilitat que se’ns va brindar es va veure truncada per la paràlisi teòrica regnant.Sabem que estem generalitzant i que hi ha gent que sí que li dóna voltes al cap sobre els límits dels nostres espais i lluites i que, en conseqüència, li busca solucions. Aquest text va dirigit a vosaltres. A aquelles que no s’han deixat lobotomitzar per la ideologia, aquelles que encara recorden que perquè una lluita sigui veritablement autònoma fa falta un pensament veritablement autònom. De la nostra comprensió de la realitat i els seus canvis depèn la nostra capacitat d’enfrontar-la.

Del moviment a la diversitat

La pràctica de l’ocupació és una realitat complexa amb infinits matisos depenent del lloc, el temps i la gent que la utilitza. En el cas que ens ocupa, ens referim a aquella presa d’espais amb certa consciència de participar d’alguna cosa social i políticament comuna. En aquesta difusa unitat convergeixen gent polititzada amb gent que no. Al seu torn, el primer grup és una amalgama de tendències polítiques, també, més o menys difuses. Amb això volem assenyalar que els motius pels quals molta gent es va veure, i es veu, participant en les ocupacions poden arribar a ser molt diferents. No podem buscar una línia unívoca políticament dintre de l’ocupació doncs la realitat de l’entorn que avui tenim entre mans és més producte de la situació passada que d’una decisió col·lectiva i conscient.

En els últims anys s’ha incrementat aquesta diversitat. Una de les causes és l’obertura de l’Oficina per l’Okupació l’any 2004. L’Oficina proporciona consells tècnics i jurídics per ocupar finques. Eina més que necessària i que va tenir com efecte l’expansió de la pràctica de l’ocupació, amb l’increment d’habitatges i locals ocupats. La conseqüència d’aquest increment va ser la progressiva pèrdua de sentit polític de l’ocupació.

Per entendre aquesta despolitització, que ha conduït que ocupar no impliqui ser sinònim d’anticapitalista, s’hauria també que fer un cop d’ull a l’origen social de moltes de les persones que s’apunten a aquesta pràctica, ja que en el fons els seus actes i perspectives mai aniran en contra d’alguns avantatges que el sistema els aporta. Més aviat al contrari, són conscients que la comoditat de les seves vides radica en el fet de viure en una societat capitalista desenvolupada, on els excessos de la societat de consum atorga habitatge i menjar gratis a milers de persones.

Sense negar aquesta diversitat no cal oblidar que sí que hi ha tot un grup de gent que ha anat articulant aquesta eina dintre d’un procés de lluita més ampli que va més enllà de l’especulació, l’habitatge o la necessitat d’espais socials. Aquesta tendència anticapitalista dintre de l’entorn de l’ocupació ja ha evidenciat des de fa temps els límits d’aquesta eina tant en la seva forma com en el seu contingut. Són anàlisis dels quals ens sentim hereves, tant per proximitat política com per haver entrat a ocupar (i seguir fent-lo) després de l’auge dels 90.

Avui dia, som moltes les que veiem que això no va bé, però la nostra falta de comunicació i la dificultat de trobar una alternativa a tot el que ens brinda l’ocupació fa que seguim esperant a veure què passa. En aquest donar voltes en cercle teòric i pràctic és on apareixen realitats com la dels PHRPs. Ens poden agradar poc o gens, però el que no podem negar és que la gent que tira cap endavant amb aquestes praxis pretén sortir del cercle viciós en el que ens trobem4. La seva ingenuïtat ens faria riure si no fora pel que provoquen aquest tipus d’emprenedores. La socialdemocràcia no només es va equivocar ingènuament en la seva via de reforma gradual i electoral si no que no va dubtar en aixafar l’intent revolucionari a Alemanya a principis del s.XX. El leninisme (i les seves variants trotskista, maoista i estalinista) no només es va equivocar ingènuament en la seva via avantguardista si no que va desenvolupar la més terrorífica societat de classes dintre del capitalisme mai vista.

I encara que creiem que projectes polítics com els de Magdalenes no solucionen els problemes que arrosseguem, si que ens agradaria tornar a treure el tema. No per  tornar a entrar en judicis sobre com fosques que són les reformistes postmodernes sinó per posar sobre la taula aquelles qüestions que com potencial moviment anticapitalista llastrem.

La ocupació no és una identitat és una pràctica

“Resistir és vèncer” no és només una consigna més, és l’esperit d’una pràctica que va saber fer-se un espai entre les formes clàssiques de fer política. Al marge de partits, sindicats i altres organitzacions esquerranes una gran multitud de, sobretot, joves va aconseguir a força d’esforç i hòsties afermar l’ocupació com realitat social i com a opció al problema de l’habitatge. Però una vegada aquí, i davant la impossibilitat d’avançar, tocava resistir.

Aquest replegament juntament amb la ideologia5 ha desembocat en la institucionalització del gueto. Aquesta converteix les dificultats de comunicació entre les minories més actives i la resta d’explotades en un aïllament voluntari de les primeres. Del propi aïllament i de la incapacitat gairebé total per relacionar-se amb les protagonistes del les lluites concretes es culpa als mitjans de comunicació, a la repressió o a la gent que, suposadament, no s’assabenta.

Hi ha gent que considera l’ocupació com el més radical i les que s’identifiquen amb això solen creure que no tenen res que aprendre dels altres moviments. I així s’obvien debats profunds com la violència de gènere, la socialització per mitjà de les drogues, les maneres d’organitzar-nos, etc. La institucionalització del gueto implica l’abandó del pensament crític i la comunicació real, sent també l’estancament de tota pràctica en una sèrie de relacions estàtiques i endogàmiques governades per les modes. S’han creat normes i codis, des de la roba fins a l’idioma, però si gratem un poc per esbrinar el que es troba sota aquesta crosta pseudo-política és més aviat penós. Per desgràcia ocupar i complir les normes i codis s’ha convertit en la fi d’un projecte polític amb objectius que són àdhuc més foscs que la nostra roba.

En la pràctica quotidiana, el gueto no tracta de transformar la realitat o intervenir en conflictes. Més aviat agrupa a gents que el seu centre d’atenció és el propi gueto que, al seu torn, tracta de reproduir-se cap a l’exterior. Gairebé tota l’activitat que es desenvolupa en ell va dirigida cap al propi àmbit de trobada. Aquest activisme està generalment desconnectat de les lluites reals i sol consistir en una successió de campanyes sobre temes que passen com les modes. La propaganda va dirigida gairebé exclusivament cap al propi entorn i els actes públics (manifestacions, concentracions, etc) tendeixen a ser actes d’autoafirmació. El canvi de canal comunicatiu, del directe i personal al virtual ha desembocat en activisme cibernètic. Els conflictes es mostren engrandits i descontextualitzats, creant falses expectatives i concepcions distorsionades de la realitat.

En efecte, potser l’error que hem comès és donar massa importància al mer fet d’ocupar. Tanta que s’ha convertit en el més radical de la lluita per a molta gent que realment... no lluita. És com aquesta pintada durant la manifestació després del desallotjament de La Muerte el 2008 “Alquilad, gilipollas”. Un sentiment compartit per unes quantes de participar en una elit, les que posseïxen la veritat. La radicalitat no passa necessàriament per ocupar ni per dur roba fosca. Confondre pràctica i objectiu ha transformat part de l’ocupació en una elecció que respon a necessitats individualistes molt lluny dels projectes de comunitat llibertària6. En aquest error podem trobar les desercions múltiples que moltes hem conegut: amigues, conegudes, que d’un dia per l’altre donen a la seva vida un rumb totalment diferent, fins i tot contrari a l’anteriorment viscut. Perquè darrere de moltes ocupacions no existeixen projectes globals que vagin més enllà de compartir un sostre.

L’hedonisme predominant en els nostres entorns ens ha despullat d’una eina essencial per  sobreviure: pensar a llarg termini. Sembla que el temps ocupa es limita al pròxim cap de setmana. I si no som capaces d’invertir la màquina llavors ens donarem de ple contra la paret.

“Trenquem amb la identitat okupa que tant pesa i recuperem l’ocupació com eina política autònoma.”

“L’ocupació com moviment social (no com eina o pràctica) desapareixerà amb el temps. Això no és dolent en si mateix, el que hem de reflexionar és: què quedarà després d’això? Quines infraestructures, quins espais de sociabilitat, en definitiva, quina base material tindrem en les nostres lluites quan no tinguem habitatges o Centres Socials ocupats, excepte de forma anecdòtica. Després de més de dues dècades immerses en l’ocupació resulta difícil veure’s actuant en una realitat diferent. Però hem de fer aquest esforç.”

“Però si deixem de ser okupes què serem? el que vam ser sempre, anticapitalistes. És des d’aquest punt de vista des d’on hem d’enfocar les solucions als problemes que tenim avui dia com potencial moviment. Les viciades dinàmiques en les que ens hem vist immerses des de fa anys no se solucionen amb la legalització, sinó des de la tenacitat de l’anticapitalisme conseqüent. Saber sortir de l’anar i venir del nomadisme/turisme revolucionari; saber sortir de la falta de compromís individual davant els processos col·lectius i les realitats socials en les que es mouen; saber sortir del salvar-se el cul a nivell individual; saber sortir de tot això per a començar a viure amb les teves una realitat diferent. Perquè si davant la falta d’implicació social de gran part de l’ocupació; davant la inestabilitat dels nostres projectes polítics; si per evitar la frustració personal i la desaparició de gent a causa de la ineficàcia de les nostres lluites a nivell més humà. Si davant això cal escollir entre legalitzar-se o quedar-se tal com estem7”, creiem que tenim els dies contats.

Segurament no inventarem la sopa d’all. Allò que provem, i que moltes ja estan intentant, no serà res de nou, però l’enfocament amb el qual s’encari serà essencial.

D’ara endavant ens queda molt per (re)construir. Nosaltres estem disposades a invertir energies, esforços i sobretot il·lusió en la redefinició d’un moviment anticapitalista transversal als diferents sectors en lluita de Barcelona. Sempre que ens prenguem el temps necessari per a l’edificació d’unes bases conseqüents amb les nostres aspiracions.

I encara que el context sigui divers, potser hàgim d’aprendre d’algunes lluites que es desenvolupen a l’Estat grec, que per altra banda, en certs aspectes s’assimilen a pràctiques que dominaven l’Estat espanyol fa dos o tres dècades: enfrontar-se al capitalisme en tots els seus fronts, participant en tot tipus de conflictes i buscant el punt comú en cadascun d’ells; organitzar-se en grups a llarg termini i no actuar com individualitats; visualitzar-se en el carrer prenent l’espai públic per a diverses activitats; intervenir en els barris al marge de les institucions, posant en evidència la funció del sistema polític. Les lluites socials en l’Estat grec són extremadament actives i, curiosament, no utilitzen l’ocupació d’habitatges com a mitjà per portar-les a terme.

    Aquest és un petit gest de complicitat a aquelles que senten que no volen seguir participant d’una realitat com aquesta i que l’apatia encara no les ha vençut. Sabem que igual que nosaltres, fa temps que busqueu companyes però que únicament veieu okupes. Sabem que igual que nosaltres, esteu intentant trobar maneres de sortir del forat en el que, a poc a poc, ens hem anat ficant. Definint estratègies a llarg termini i posant-nos a caminar. No tornarem a oblidar que l’ocupació és una eina i que amb aquesta no es pot fer tot.