Apunts sobre la cultura de la separació
*lluites amb les migrants*

El següent text fou trobat a les jornades sobre CIEs i fronteres realitzades a Barcelona a l’octubre del 2009. Sense saber qui l’havia escrit o d’on havia sortit, al menys al principi, vam decidir publicar-lo en aquesta revista amb l’objectiu de presentar així el tema. Veiem que falten coses, ja que més que ser un anàlisi és una introducció, però creiem que es més que interessant.

A LA HISTÒRIA RECENT veiem el purista menyspreu d'allò "parcel·lari" de les lluites, que ha dut a moltes a apartar-se dels espais contaminats, on aquestes es desenvolupen, sota l'argument de la crítica total al capital. Aquest menyspreu és tan solament un menyspreu per la totalitat viva, que no és un resultat adquirit sinó un procés pràctic, una lluita a través de la particularitat de cada contradicció viscuda, per arribar a condicions d'unitat i conclusions generals.
    Trencar amb la cultura de la separació en les lluites planteja una sèrie de qüestions que van des de problemes de calat més profund, que és necessari considerar, fins a l'especificitat del terreny sobre el qual es desenvolupen (per exemple, materialment no seran el mateix la lluita contra les presons per a migrants que la lluita pels papers per a totes).
    En el present apunt es pretén abordar breument alguns aspectes en vistes a contribuir a una crítica de les lluites amb les migrants en les ciutats.

Democràcies contractuals i de mercat

A l'Europa Fortalesa el que regeix la vida social és el funcionament dintre de la lògica de les democràcies contractuals i de mercat. És a dir, que allò normal està regit per contractes, acords signats que s'acumulen en una densitat i profusió que complexifica la vida en societat. Així, en última instància, la vida en societat és entesa com un procés de complexificació que requereix, cada vegada més, de mentalitats funcionals i tecnòcrates que, tenint en compte els moviments del mercat, puguin d'alguna manera regular i per tant legislar, els fluxos de complexitat (per, de passada, posar-li les coses més fàcils al regne de la mercaderia). La història de la mutació d'aquests contractes en el mercat és el progrés. I és en la història d'aquest progrés on hem de situar la necessitat de papers, les lluites pels papers, per la regularització, doncs què és això, sinó un contracte amb l'Estat? Es lluita així per un contracte, del que per descomptat l'Estat surt enfortit. Qui ho demana accepta ser una mercaderia (és clar, a canvi d'un poc de tranquil·litat, d'un "descans" temporal), doncs aquella que es nega o simplement no pot accedir a aquest contracte està obligada a viure en una fugida permanent, submergida i explotada en la misèria dels mercats negres (economia submergida) que al cap i a la fi les tecnòcrates també acaben recuperant i integrant en l'economia oficial.
    Qui d'entrada assumeixen les regles de la convivència en democràcia apunten irremeiablement a l'acceptació de les fronteres i a la negació de formes d'organització "més simples" que, atemptarien, en última instància, contra la necessitat de progrés i complexitat pròpia de les societats capitalistes. Quan parlem de formes d'organització o comunitats simples, ens referim a aquelles que, sense atenir-se als grans valors del progrés tecnològic, opten per donar solució als seus problemes prescindint de lleis i mediacions de terceres. Això inclou, per descomptat, la qüestió dels papers.
    Però en el cas que, en nom d'una crítica al capital i a la seva forma democràtica, optem per no tenir papers, ens trobarem amb empreses que ens obliguen a ser mercaderies, amb policies, amb ciutadanes policies i amb presons (CIE) en les quals d'una o altra forma intentaran ficar-nos, doncs al cap i a la fi també són un negoci per a elles.
    Per això, en el joc polític de les reivindicacions, el que es persegueix és l'establiment d'un nou contracte, d'un nou marc, d'una nova regularització sobre la qual poder, almenys, reposar de les batudes i persecucions contínues (algunes van més enllà demanant el vot per a les migrants).


El problema de la mala consciència i la solidaritat institucional

Com part del mateix moviment contractual xoquem de front amb els processos que duen a la institucionalització de la solidaritat, trobant-nos amb organitzacions com la Creu Roja i una sèrie d'ONG's que funcionen sempre al costat de policies o militars. Mentre aquestes últimes assumeixen la "cara lletja" de l'Estat, les organitzacions assumeixen la "cara amable i bondadosa" enmig dels conflictes armats, les presons o les zones frontereres. Tampoc cal menysprear aquelles empreses que es nodreixen de les diferències culturals muntant les seves indústries sobre la base d'una altra esterilitzada; tal és el cas de les quals es recolzen en el multiculturalisme i en els drets culturals. El problema amb aquest tipus d'ONG's o empreses és que d'una banda van construint un monopoli que dificulta i impedeix el tracte directe amb qui estan sota el seu "empar" i per un altre, evidentment, espectacularitzen les seves funcions, transformant-les en l'únic món possible, generant d'aquesta forma una mala consciència en persones que, en la seva major part, tindrien bones intencions. Ens referim amb això últim a la producció de les anomenades voluntàries (pel tercer món, per treballs solidaris, per col·laborar en els programes de suport a les més desfavorides socialment; fins i tot podem pensar en la ciutadana policia com una variant que se solidaritza amb qui no poden viure sense l'ordre imposat per l'Estat). Voluntàries que, pel que aquí ens ocupa, representen per excel·lència la esterilització dels conflictes, la humanització de les guerres, és a dir, la suposada despolitització de les figures que sorgeixen a la calor de la guerra contra les pobres i anormals d'unes parts del món obsessionades amb imposar el seu control (migrants sense cognoms, refugiades, perseguides, terroristes, anormals, etc.). Però també aquesta figura, aquest rol, ens empeny a preguntar-nos què estem fent vers a aquests moviments espectaculars i al seu torn contractuals que assumeix el capital per seguir el seu progrés de destrucció i esterilització de les bones intencions.

La nostra solidaritat i els CIE

En el cas específic de les lluites contra les presons per a migrants, l'objectiu és destruir els CIE. Mentre no ho aconseguim definitivament, el camí passa per "trencar el silenci", és a dir, trencar la separació que existeix entre l'endins i fora, qüestionant per tant el rol de les comunicacions, dels nostres propis mitjans, de les formes de contacte i relació que construïm, de com instal·lem i contagiem la lluita de dintre, fora en el carrer; i de com som capaces de donar recolzament en moments crítics (vagues, evasions, motins, etc.). Però sobretot, passa per discutir sobre racisme, en tant categoria que infecta profundament la solidaritat i que fa que moltes evitin el contagi, distanciant-se i entenent el suport mutu només des d'una posició de privilegi (que al cap i a la fi equival a dir "jo tinc la raó i les coses es fan així", la qual cosa també evoca aquesta vella afirmació sorgida a Europa: "Pel poble, per al poble, però sense el poble").
    De vegades, ens trobem amb grups que diuen lluitar contra els CIE, sense acostar-se mai a aquests, sense visitar mai a ningú allí. I ens diuen que la seva forma d'enfrontar el CIE és la seva identificació completa amb les revoltes, això sí, mentre aquestes no siguin "parcials".
    Si bé la imatge d'una fugida massiva o d'un CIE en flames ens ompla d'inspiració i ganes de seguir lluitant contra tota frontera, també moltes, massa prop de la tradició intel·lectual burgesa, es dediquen a esperar aquests moments exemplars per a activar-se. Però ja hauríem de saber que les lluites no només es nodreixen de moments exemplars. Sabem bé que el nostre objectiu és estar allí quan es donen i que apostem per l'extensió de la revolta. No obstant això, mentre aquests moments insurreccionals són desconeguts o estan per venir, és necessari preparar les condicions de continuïtat.
    Hem vist aquí com la parcialitat de les lluites ve determinada no només pel seu caràcter reivindicatiu (vegi's el cas dels papers), sinó també pel fet de materialment situar-se en unes democràcies contractuals en les que el no tenir papers equival a no ser apta per existir (encara que sí que ho sigui pel negoci dels CIE i les deportacions). En un context així i sense rebutjar una política que apunti cap allò salvatge, prescindint al màxim de contractes i lleis, hauríem d'estar atentes al desenvolupament de la intel·ligència pràctica que, sense alienar-se en l'ideal purista, és capaç d'assumir les seves contradiccions per generar condicions d'unitat i moure's amb conclusions generals que puguin estendre el virus de les revoltes. Siguin doncs, contagi, contaminació, desbordament.

De la infecció controlada al desbordament

És possible desbordar els contractes amb l'Estat? O és imprescindible resistir-se a ells refundant comunitats simples, que no requereixen de contractes, ni lleis, ni solucions complexes i tecnologitzades per a la seva supervivència?
    Clarament enfront de la intempèrie i el sofriment que significa una vida sense papers en les ciutats de l'Europa Fortalesa, és necessari aconseguir els papers. Però la qüestió és que no tot es detingui en aquesta forma d'assimilació capitalista. I diem assimilació, doncs el control biopolític que implica, cada vegada més, l'arribar a tenir papers i mantenir-los (qüestionaris culturals, trucades telefòniques de l'Estat, gegantesques bases de dades electròniques que recullen formes de cara, d'ulls, mesurament i control de famílies senceres, el ADN, l'entramat de CIE i les primes de 120 euros que cobra qualsevol policia en l'Estat espanyol per cada estrangera deportada) és una qüestió que per si mateixa actua com a frontera que deté el possible contagi amb aquesta altra, que segons les que governen només pot ser una mercaderia i, en el millor dels casos, simpàtica, com posa en relleu el multiculturalisme.
    Així s'evita el conflicte propi de les relacions humanes i així es manté a les migrants en qualitat d'infecció controlada, com un virus la propagació del qual es vol evitar.
    La migració ha passat de ser una plaga a ser una infecció controlada. L'Europa Fortalesa vol fer-nos creure que ha tancat definitivament les seves muralles, mentre proposa una migració selectiva que, seguint el vell model dels gastarbeiters a Alemanya, vingui aquí només com mercaderia, mà d'obra barata (això sí, bé qualificada), que resideixi per poc temps el més prop possible del seu lloc d'entrada a Europa o allí mateix (com en el cas dels anomenats països tercers en el que concerneix a Dublín II i les polítiques europees d'asil) donant prioritat a la raó econòmica per sobre de motivacions polítiques que impulsen a algú a venir a Europa.
    La realitat sembla aclaparadora i, almenys en l'Estat espanyol, ara com ara, escassegen moments exemplars. No obstant això, volguéssim insistir que la història és llarga i per a les que avui estem aquí, es fa necessari descentralitzar les lluites pels papers i promoure el descontrol de les infeccions en àrees potser encara no previstes per l'aparell estatal.
    La forma de connectar aquests focus infecciosos amb qui des de sempre formen part de les tradicions europees de lluita, implica una anàlisi també profunda del racisme en tant mecanisme de separació que, per posar un exemple, es veu reflectit en la típica frase "jo no sóc racista, però cada cultura al seu lloc". Embrutem-nos doncs de contradicció i anem més enllà de la asèpsia terapèutica i dels gèneres oficials en els quals s'ha contagiat la història, doncs no tot és tragèdia ni drama en les lluites d'avui.

Col·lectivitats àcrates amb Newen