Terra Cremada

A principis de l’any 2009, unes 700 persones es concentraven davant l’ajuntament de Barcelona per protestar contra la reforma de la llei de l’avortament. Front elles, 60 persones, tres quartes parts dones, ens contra-manifestàvem pel dret al propi cos. L’equilibri de forces era ben desigual i la humiliació d’aquell dia va ser dura. Els mossos van haver de protegir-nos a les pro-avortistes de la ira de les anti! Faltava gent, semblava que no hi havien prou forces, i resultava impensable que els grups anti-avortistes tinguessin més capacitat de convocatòria. Però no sempre va ser així. El dia 25 de cada mes s’ajuntaven les anti-avortistes davant de la clínica del carrer Viladomat: entre 100 i 200 ràncies amb megafonia, capellà i nenes. Càntics alabant a Déu i la vida, de genolls pregant per conjurar els dimonis de davant: la contra-manifestació avortista que començà a aplegar poc a poc a més persones. La situació que es generava davant la clínica era un espectacle ridícul si no fos tan real. Però, tot i que es va arribar a superar en nombre a les de davant, sempre érem les mateixes.

Sempre les mateixes persones. I no és que les concentracions fossin apagades i monòtones: riures incendiaris i incessants càntics, projeccions, atacs amb fruita podrida o bombes d’aigua. Notàvem una gran cohesió entre totes les participants i vèiem la nostra capacitat de molestar a les cares de les nostres enemigues: fàstic, rebuig, escàndol. Érem l’Anticrist renascut, Satanàs i les seves hordes arribant a la Terra. Això sí, cada 25 de mes ens quedàvem amb ganes de creuar el cordó de mossos que separava les dues convocatòries per anar a repartir hòsties a aquesta colla de ràncies. Mai vam arribar a fer-ho, però sí vam assaborir dolces victòries, al menys una, el dia que vam decidir concentrar-nos abans que les anti, que van quedar esparverades al veure’s el lloc usurpat, o sigui davant la clínica. Aquesta va ser l’última de les concentracions i aquest dia tornàrem a casa més contentes que de costum.

Podríem pensar que una convocatòria que es repetia cada mes provocaria un efecte «bola de neu». Però fou al contrari. El salt quantitatiu fou quasi imperceptible, cosa que xocava amb la capacitat de convocatòria que es podia pressuposar de la gent –de diferents tendències, àmbits o grups– que anava a les concentracions.

A la llum d’aquests fets, trobem necessari reflexionar sobre les possibles causes que van provocar la poca afluència. Es revelen problemes que no són conjunturals sinó quelcom estructural.

Que hi hagués tan poques persones a la concentració pro-avortista, i que aquestes fossin dones en la seva majoria, es força representatiu de com s’entén el concepte «feixisme» per gran part de l’entorn polític de Barcelona. Si bé és cert que el malestar existent a Barcelona amb el feminisme i amb els temes relacionats pot cobrar diverses postures, com la indiferència, el menyspreu o l’oposició, també és cert que aquesta situació és resultat d’una cultura política que no vol fer seva la lluita feminista. Una cultura política impregnada de patriarcat. Rere el malestar conscient hi ha un magma d’insensibilitat i falta d’empatia al voltant del conflicte de gènere, viscut com una problemàtica secundaria que es veu subjecte a d’altres coses «més importants». N’és un exemple l’article que va publicar La Directa defensant tesis properes a les anti-avortistes1. Heus aquí l’error de prioritzar unes lluites per sobre d’altres, de pensar que primer cal fer la revolució i que, com a conseqüència, la resta de problemàtiques quedaran solucionades.

Encara avui s’entén feixisme només com a espanyolisme, els skinheads nazis, el 12 d’octubre, etc. I aquesta visió clàssica de l’antifeixisme contribueix a la parcialització de les lluites i a la confusió que ens impedeix superar-la. O no és feixisme l’atac indiscriminat que els grups catòlics exerceixen contra la llibertat al propi cos? Si es confina el concepte feixisme a l’esfera pública, es cau en l’ús polític clàssic del terme i, per tant, en la separació vida política/vida privada. Aquesta divisió perd pel camí moltes pràctiques feixistes que no es tenen en compte i només ens quedem amb els tòpics que abans assenyalàvem. Heus aquí que l’assistència a les manifestacions antifes estigui integrada en la rutina: sortirem un 12 d’octubre perquè sí, però no altres dies quan toca. Tenim la sensació que es deixa d’analitzar quina és la lluita i quins els objectius, ja que, per posar exemples, les 300 nostàlgiques de Montjuïc, tancades en la seva fantasia de l’Una, Grande y Libre són molt menys perilloses que la miríada de famílies, grups que componen l’ala dura del PP, seguidores de la COPE o Inter-Economia, demòcrates que estenen els seus tentacles en totes les institucions. Tot i que aquests últims no se’ls pot titllar de feixistes amb tot el sentit de la paraula, representen una dreta conservadora racista i tradicionalista, que podem qualificar com a extrema dreta. Es distancien dels grupuscles nazis i fascistoides per qüestió de guanyar crèdit i respectabilitat. Prescindeixen amb intel·ligència de l’imaginari del passat per adaptar-se al joc democràtic. Les seves lluites són contra els matrimonis homosexuals, per la família, contra l’avortament o contra les persones migrades, temes populistes fàcilment assumibles per una població en constant pànic i tensió per la situació de reestructuració creada pel sistema, popularment anomenada «crisi». Però les seves pràctiques i discursos tenen com a conseqüència el mateix que els dels feixistes.

En aquest sentit la candidatura de Josep Anglada2 és un exemple del salt qualitatiu de l’extrema dreta, ja que reuneix el catalanisme racista, algunes espanyolistes i les catòliques ultres. Han sabut evolucionar, cosa que dins l’antifeixisme barcelonès encara sembla que no hagem aconseguit fer. Sembla que l’immobilisme ideològic dels grups feixistes afecta també a l’antifeixisme3. I això també es percep si analitzem les concentracions antifas dels últims temps: la presentació de la candidatura de Josep Anglada, tant la del 13 de març com la d’aquest passat novembre, han tingut poca afluència i una repercussió mínima. Potser perquè hi ha gent que no li veu sentit, potser perquè hi ha gent que se sent incòmode, o potser per passotisme. Sigui com sigui hauríem de replantejar els objectius de l’antifeixisme: Què és més perillós? Que s’ajuntin quatre desfasades a Montjuïc? O que ajuntaments a mà de socialistes prohibeixin el burca? O que d’altres en mans de convergents donin llum verda a la caça dels sense papers en intents patètics d’arrabassar vots a l’extrema dreta? O que les famílies ultra-catòliques es manifestin contra l’avortament? La contaminació del discurs xenòfob, igual que les postures anti-avortistes, són proves rellevants de la necessitat urgent de replantejar les bases i els objectius de l’antifeixisme.

Això no vol dir que no hi hagi una tendència a la revisió i replantejament de la lluita per a dur-la a terme d’una forma més eficient i coherent, però encara hi ha molta reticència i sabem que partint de l’exemple del conflicte de gènere per posar de relleu l’immobilisme de la lluita antifeixista és difícil apropar-nos a aquest sector reticent, justament pel rebuig que descrivíem abans respecte el feminisme. Però, podem exemplificar amb d’altres situacions de risc que està creant l’extrema dreta: amb els conflictes derivats dels fluxos migratoris succeeix quelcom semblant. Costa d’assumir la lluita com a pròpia perquè ens sembla un conflicte extern a nosaltres, perquè no vivim angoixades davant la perspectiva de ser víctimes d’una batuda en mig del carrer. Però hi ha un gruix de persones que possiblement s’han convertit en un nou «exèrcit de reserva», necessari per mantenir el control social dins els llindars de la submissió, mantenint la dicotomia exclosa/inclosa entre aquelles que romanen en l’extrema inseguretat i a les que es pot negar, legalment, el dret a circular lliurement i aquelles que «tenen dret» a romandre explotades. Però encara que les migrades siguin dels sectors més castigats per l’explotació, no hem d’oblidar que aquesta ens afecta a totes. I és aquesta visió de classe la que ens pot permetre aturar les batudes al carrer o l’existència dels CIE no com a solidàries amb «les altres» sinó com a part activa d’una mateixa lluita per la llibertat.

Hauríem d’estar atentes de com el discurs xenòfob i feixista s’insereix en la necessitat que moltes de les «ciutadanes» tenen de participar en la política de la ciutat i així el discurs ciutadanista es veu fàcilment reconduïble cap a campanyes com la que s’està vivint actualment al barri del Raval: Volem un barri digne! Si no som capaces de veure on neixen els nous discursos feixistes, analitzar-los i aturar-los davant les seves primeres manifestacions el discurs feixista es continuarà estenent com una taca d’oli, fent que les veïnes busquin enemigues allà on haurien de trobar afinitats.

Partint d’aquí, resulta necessari revisar com estem portant a terme la lluita a les formes que pren avui dia el feixisme. Com hem dit, la seva posada en escena ja no respon tant a una declaració de superioritat racial o de croada catòlica encara que es basi en aquests supòsits. Amb el que ens trobem es més una suma de plantejaments populistes i reaccionaris que poden calar més fàcilment en la població que un discurs i una pràctica obertament feixista. És per això que Plataforma per Catalunya ha tret més de 75000 vots a les passades eleccions catalanes mentre que el MSR4 amb prou feines sobrepassa els 700.

Si observem que el feixisme és ara més perillós que abans és perquè en una situació d’inestabilitat social, en un context d’ajust de l’economia a la rendibilitat i les seves inherents retallades socials, absents les lluites radicals que facin trontollar els fonaments del capitalisme i davant la manca d’imaginaris comuns que el superin, el populisme feixista presenta un enemiga clara. Un boc expiatori que trasllada l’enemiga real cap a una enemiga que, per haver estat desposseïda de la paraula, no es pot defensar de les acusacions que aquelles que tenint paraules i capacitats per reproduir-les clamen en la seva contra. Al cap i a la fi, la veritat poc té a veure amb la realitat, i això el populisme ens ho demostra clarament, sinó amb l’explicació que millor s’adapti a aquesta, sí amb la versió que menys costi de digerir, sigui o no sigui real, per una població majoritàriament acrítica. Davant de la nostra dificultat de crear imaginaris col·lectius més enllà d’aquest que vivim, el populisme presenta un imaginari clar que s’atansa a descriure’ns una realitat on les capes més desafavorides, com sempre, són les més malparades. És cert, ja no tenim, ni volem tenir, descripcions messiàniques sobre la realitat i això pot provocar que les més desencisades, en la seva busca de solucions immediates, es sumin a les files del feixisme. Les qüestions són: serem capaces de veure les noves formes que pren el feixisme més enllà de les seves manifestacions més clàssiques i ràncies, o continuarem exaltant-nos només davant esvàstiques i aguiluchos? Serem capaces de crear un imaginari col·lectiu més enllà del feixisme sense caure en el nostre propi populisme? Enfront de les adaptacions del feixisme a les noves realitats socials ens caldrà identificar i assenyalar les nostres autèntiques enemigues. Enfront del malestar reconduït a l’atac de les més desproveïdes de recursos ens caldrà forjar aliances que ens encoratgin i ens empoderin a combatre aquelles que posseeixen el Poder, reconeixent que les nostres enemigues són les de dalt i no les del nostre costat.

2 Fundador i president del partit polític Plataforma per Catalunya. Des del maig del 2003 és regidor de l’Ajuntament de Vic, a on recentment hi va haver una polèmica per voler prohibir l’empadronament a migrades sense papers (l’empadronament és requisit fonamental a l’hora d’aconseguir una regularització). Ex-militant de la agrupació d’extrema dreta Fuerza Nueva i del partit Frente Nacional.

3 «Porque sería vivir una absurda ilusión ideológica creer que las “peleas callejeras” contra los neonazis actuales reviven las refriegas del Milán de 1921, del Berlín de 1933, o de la Barcelona de 1936, cuando el fascismo no sólo era un temible esbirro al servicio del capital, sino un verdadero movimiento de masas que con su propio programa y su dinamismo demoníaco superó la maldad capitalista, conduciendo a la especie humana a un nivel de degradación aún mayor. Quizás por esta razón, al chocar una y mil veces con grupúsculos esqueléticos que no tienen apenas apoyo social, y son interpretados por la sociedad como bandas de psicópatas indeseables que se mueven entre el gamberrismo hooligan y el frikismo político, se corre el peligro de que nos convirtamos en lo mismo; que al dar prioridad, y concentrar todos nuestros esfuerzos de una manera desmesurada y pública en el combate contra grupos que son políticamente marginales, caigamos en la misma marginalidad política, en el mismo vacío ensimismado que desde dentro es todo y desde fuera nada, la nada política, la insignificancia social y la ininteligibilidad intelectual y emocional que condena a la indiferencia, mezclada de miedo y desprecio, a las peleas entre tribus urbanas, rockers y mods, latin-kings y ñetas, fachas y antifas». Así nos quieren ver. Reflexiones en frío y en caliente sobre el antifascismo. Podeu llegir-lo sencer a: http://www.nodo50.org/Nueva-dinamica-del-fascismo.html

4 El Movimiento Social Republicano és un partit polític de caràcter nacionalista —tant europeu com espanyol— i socialista —però no marxista ni llibertari—. Malgrat que a la seva propaganda intenten ser confusos utilitzant una certa estètica i retòrica radical propera a les nostres postures, la realitat es que no poden —i no volen del tot, com afirmen a la seva pàgina— amagar que són nacionalsocialistes.