CONTRA LA DERROTA

Descarregar text

No venim del no res

El present és un mirall del passat, en ell podem llegir els canvis esdevinguts, els moments que desembocaren als dies actuals. És un mirall deformat, això sí, que necessita mirar-se amb cura. Els records queden llunyans, les baralles per apoderar-se de la història la deformen, la transformen, menyspreen i d’aquesta manera la mirada cap enrere resta cada cop més enterbolida, més emboirada.

Moltes misèries actuals responen precisament al resultat de les lluites del passat. El nostre present és l’herència de totes aquelles que lluitaren per un canvi radical en les relacion socials, és l’herència de la trajectòria revolucionària, i aquesta és la història del fracàs, de la derrota.

Hi ha quelcom diferent en el final de l’assalt proletari dels anys 60 i 70, ja que no es tracta tant d’una derrota basada en l’extermini físic del proletariat en lluita1, com ja havia succeït en la majoria dels enfrontaments de classe, per exemple a l’Unió Soviètica dels anys 20 o a la postguerra de l’Estat espanyol, com d’una abdicació dels seus principis i valors i d’una lenta però constant integració en la mentalitat moderna, en els codis i comportaments que generalitzava el Capital.

No cal dir que en tota guerra hi ha morts, però del que parlem és que la derrota va consistir, sobretot, en l’assumpció d’una manera de pensar que negava la cultura i tradició obrera desenvolupada fins aquell moment i alabava i es sotmetia a la de fins aleshores el seu enemic de classe, el Capital.

El camp de batalla en el que lluitaren les proletàries era un món en constant transformació, un món que va canviar vertiginosament la seva imatge fins que no s’hi reconegué un món que es va transvestir i va fer perdre tot el món en la seva falsa novetat, un món al que una nova intel·lectualitat anomenà postmodern quan en realitat no havia canviat essencialment res.

A allò que filòsofes, sociòlegues i altres intel·lectuals anomenaren transició de la modernitat a la postmodernitat és un conjunt de canvis que no operaren en un moment concret, són, en realitat, el desenvolupament del capitalisme, el decurs del seu progrés. L’evolució i transformació del teixit productiu, la ciència, el saber, la tècnica, la velocitat a la que circula la informació i el nou paper que l’entronitza, etc. són el resultat d’una acumulació de coneixement per incrementar la rendibilitat, l’eficiència i la màxima solvència productiva; així doncs són una millora del capitalisme. Aquests canvis econòmics afavoriren la mutació paral·lela de la mentalitat de la gent: les seves costums, les seves creences, els seus valors, l’oci, la manera de relacionar-se amb una mateixa i amb les altres, etc.

Hem assistit a una transformació econòmica, social, política i cultural, però quin significat té això? D’aquests canvis en diem que no representen un nou sistema, una nova societat o res que se li assembli, no són una ruptura clara amb el que es definia com a modernitat. L’ordre que regna actualment és el mateix que va néixer de la mà de la burgesia, els seus fonaments són els mateixos: preservar la societat dividida entre aquelles que dirigeixen i aquelles que obeeixen, reproduir l’individualisme com a unitat indiscutible, estendre i imposar per tot arreu les relacions econòmiques que permeten la mercantilització de tot i l’acumulació de capital. Evidentment que la societat ha canviat, però sobretot el que ha canviat és la manera de pensar i fer de les persones i amb això s’ha afavorit la victòria aclaparadora del capitalisme.

El present com a derrota

Els codis i comportaments van caracteritzar i definir el proletariat en lluita contra el capital –la seva solidaritat, reciprocitat i recolzament mutu, la seva vida social a la feina i als barris, la seva visió del món que dotava a les coses i els béns d’un caràcter totalment social en lloc d’econòmic, etc.– són els d’una comunitat d’iguals que s’oposava a la societat capitalista. Amb la seva derrota i amb la desaparició de la classe obrera es va diluir també la seva comunitat, les individues tornaren a ser tan sols això i les relacions que havien tingut es tornaren estranyes fins que aquestes desaparegueren i tan sols es pogueren veure puntualment caricaturitzades.

Tots aquests canvis que defineixen el ser occidental actual, la seva manera de fer, la seva manera de veure el món, són analitzats per les intel·lectuals del Capital. Una part important d’aquest pensament postmodern nega la revolució, més que negar-la deixa de parlar d’ella assumint amb aquest gest que cap ruptura real és possible. Aquest pensament, a l’abandonar tota empresa revolucionària, es limita a descriure el món, les seves capil·laritats, les seves complexitats i «els dispositius que operen en els seus intersticis», per dir-ho amb les seves pròpies paraules. No podem negar les seves valuoses aportacions en aquest camp, tot i que tampoc podem negar que aquestes mateixes aportacions són donades a les revolucionàries, a les més interessades en perpetuar les condicions de dominació així com també a aquelles que aspiren a fer menys dolorós el patiment fent, en molts casos sense adonar-se’n, que aquest es pugui perpetuar.

Parlen de societat de risc, societat líquida, societat de la comunicació, societat-xarxa... i eviten parlar, per sobre de tot, de la continuació d’allò que no ha canviat: les relacions de producció i reproducció capitalista. S’evita parlar del treball i es parla del consum, de les emocions, de la precarietat o de la liquidesa, però mai d’explotació. Es parla de tot menys de capitalisme.

Tot i així, pensem que podem aprofitar alguns dels seus plantejaments per explicar com, en alguns casos, fan una propaganda descarada del món que defensen i, en altres casos, com encerten certes misèries que s’han generalitzat i que cal destapar per poder superar-les i allunyar-nos uns passos d’aquesta derrota que patim.

Se’ns diu que hi ha hagut la revolució de l’individu a la que anomenen emancipació d’allò individual de la tirania de les masses. Gràcies a l’oferta del mercat neoliberal la gent pot més que mai escollir una manera de viure d’acord a les necessitats i gustos individuals (roba, música, menjar, maneres de viure, esports, aficions, etc.)2 i no subjecte a les regles i normes col·lectives. La decisió ara recau en cada persona que és lliure d’escollir el seu propi estil de vida. La vida uniforme i dirigida, on la majoria de les eleccions es prenien en base a allò que pensava la majoria ha desaparegut.

Per sobre de qualsevol cosa, el que volen és convence’ns que som totalment lliures. Del que no parlen tant és que aquesta suposada llibertat està subjecte a una targeta de crèdit i que les eleccions que ens permeten fer es redueixen a les de les mercaderies que ens venen. Aquests diferents estils de vida no es refereixen obviament a que puguem adoptar els costums, per exemple, dels Guayaquis del Paraguai. És ben clar que si dormíssim totes juntes en cabanes, fóssim polígames, ens dediquéssim a caçar porcs senglars i recollir el que ens vingués de gust per després fotre’ns grans tiberis a plaça Sant Jaume acabaríem empresonades. Aleshores, cal preguntar-se a què es redueixen aquestes eleccions que ens permeten fer i si realment aquesta cultura individualista és quelcom propi o bé respon a una educació/domesticació ferotge des dels nostres primers anys de vida. Vivim subjectes i subordinades a la necessitat d’acumulació del Capital, i les empreses, el govern, les diferents institucions i organitzacions que integren aquesta societat estimulen, comminen, sedueixen, obliguen per a que això sigui així. Si la llibertat, en un món basat en el diner i la mercaderia, es redueix a poder vestir de punk o portar un fulard verd que no vagi a joc amb un jersei groc amb ratlles vermelles; o bé poder fer esquí als alps suïssos i surfejar a la costa cantàbrica, nosaltres diem que això no és ser lliure perquè sempre estas subjecte a les necessitats i exigències del capitalisme. Perquè aquests desitjos, aquestes modes, aquestes eleccions es refereixen a quelcom superficial, no a allò essencial, no a la manera com volem viure. Perquè des de ben petites ens han convidat, lobotomitzat, domesticat per a que tinguéssim unes necessitats que no varen ser nostres sinó les que els hi convenia a la forma econòmica i de govern que ordena i dirigeix el món que habitem.

En els nostres ambients això es reprodueix en la mesura que creem un món on en lloc d’emancipar-nos d’aquestes relacions imposades ens limitem, generalment, a convertir-les en més barates. Hi ha més interès en pagar un euro per una cervesa o per veure un concert gratis que en formar-nos i aprendre altres maneres de socialitzar-nos i estar. Moltes de nosaltres ens deixem seduir també per les possibilitats que ens ofereixen els diners: viatjar, tocar instruments, fer serigrafia, formar part d’una cooperativa de consum ecològic, etc. Precisament en la satisfacció de moltes d’aquestes possibilitats ens entreguem al culte a una mateixa, a aquest narcisisme que tant critiquem i al final també reproduïm, i aquest és un dels motius pel qual per moltes de nosaltres és més important enriquir-se espiritualment viatjant a Kuala Lumpur que seguir enganxant cartells; són molt més importants les classes de Judo que una assemblea mal posada un dimecres a la tarda. Amb això no volem fer apologia del caràcter militant del sacrifici i l’ascetisme existencial, sinó que volem assenyalar que amb l’excusa de la satisfacció de desitjos i necessitats, creem una abisme entre la política i la vida, en lloc de percebre totes les activitats que fem com aquesta lluita política per una vida on nosaltres siguem les seves dignes sobiranes. I no, no tant sols volem ser lliures per escollir individualment quines activitats fer, volem ser lliures per a poder discutir i participar de la vida en comú.

I quan «fem política», quantes vegades ho fem per adquirir aquell rol que dóna sentit a un malestar existencial? Quantes vegades hem reproduït la necessitat que tenim de reafirmar-nos quan no fem cas del que diuen en una assemblea i tan sols esperem el nostre torn per escoltar-nos a gust a nosaltres mateixes? Quants projectes se’n han anat en orris perquè una relació ja satisfà les nostres necessitats o bé perquè aconseguim un treball ben pagat?

Enfront d’aquesta confusió general i de l’absència de consciència, caiem en formes de militància acords amb aquests temps que vivim. No fem el que ens sembla necessari, no tenim una visió global, fem únicament allò que ens agrada i ens ve de gust. La crítica a la militància ens ha servit a moltes i en molts moments per justificar la nostra inacció darrere la suposada inutilitat d’encartellar, repartit octavetes o penjar pancartes que, certament, no donen un resultat immediat als nostres esforços. El culte a la immediatesa i l’hedonisme es veuen reforçats per la dificultat d’incidir directament sobre una realitat que ens supera. Quan tota perspectiva de canvi real es fa tan terriblement difícil, quan tot està per crear, allò polític dona lloc a allò terapèutic. Quan no sabem com afrontar la realitat, quan desconeixem què és el que pot superar-la i, per tant, cap a on o per a què lluitar, tan sols ens queda adaptar-nos, de la manera menys traumàtica possible a aquesta aparentment immutable realitat. Flors de Bach, risoteràpia, teatre, psicofàrmacs, fugides puntuals a escalar als Pirineus, la discoteca o la cafeta del pròxim divendres... teràpies en tenim totes, la qüestió és que siguem conscients de com aquestes ens permeten sobreviure en aquest món sense necessitat de mutar-lo, i de com si no intentem superar-les acabarem acomodant-nos a aquest.

La fi de les utopies i de les grans ideologies. S’ha acabat el temps en el que es pensava globalment, en sistemes socials que posessin fi als problemes de forma integral. Ara no tan sols assistim a un desengany i descrèdit generalitzat envers la classe política sinó que som incapaces de creure que aquest món pugui arribar a canviar de manera radical. Així doncs, dediquem els nostres esforços a problemes parcials motivats per la nostra particular sensibilitat i que responen a interessos personals: ecologisme, consumisme, desastres naturals, la fam al Congo, etc.

Si bé és cert que avui en dia s’han estès certs aspectes positius al voltant de la política com la desmitificació dels líders o de les grans organitzacions (fins ara inqüestionables), també és cert que aquest canvi de mentalitat s’ha basat més aviat en una apatia generalitzada i en un deixar fer que en una altra cosa, un desencant polític relacionat sobretot amb una renuncia a un canvi real.

Entre moltes de nosaltres aquest angoixant ambient de victòria capitalista s’ha traduït en creure impossible la revolució. Per això ens hem tornat tan humils en les nostres exigències i conflictes polítics i tan geloses de la nostra petita parcel·la de llibertat individual. Aquesta impotència fa que els nostres projectes siguin tan febles com la nostra aposta per una societat diferent.

El relativisme ha substituït els ideals i les idees absolutes. En la modernitat es tenien uns valors i unes creences que no es podien transgredir i que es pensava que eren (o havien de ser) universals i inqüestionables. Avui en dia, en canvi, assistim a una gran tolerància i respecte per les diferents maneres d’entendre i de viure el món, s’elogia la diferència, la pluralitat i el multiculturalisme com a valors positius. Ja no estem tan segures que existeixi una veritat sinó que tot es redueix a punts de vista. L’etnocentrisme i eurocentrisme han minvat en front del pluralisme.

Des del Poder aquest relativisme es dóna sempre i quan es limiti a la xerrameca. Tot i que veiem que des de certs sectors s’estimula aquesta tolerància respecte a les diferents maneres d’entendre el món i la vida, sembla que es faci més aviat com a mer espectacle: és hipòcrita veure com en un moment com el que vivim, en el que s’ha anihilat tota forma alternativa a la dominant, se’ns convida a pensar en quelcom diferent. El cert és que sí que s’ha difós l’estranya idea que relaciona una major intel·ligència, cultura o progressisme en funció del respecte que es tingui amb les diferents maneres de pensar, quan més és redueixi tot a simples interpretacions, possibilitats, sobre una única realitat. D’aquí l’idea que no existeixen «bones» ni «dolentes», que totes som responsables, com si qualsevol de nosaltres tingues la mateixa responsabilitat davant del món que el gabinet de direcció del Banc de Santander. Ens han desarmat en front dels discursos del Poder, mentre elles segueixen ostentant la veritat absoluta emparada en les seves lleis, presons, policies, etc. S’han difuminat les nostres indicacions polítiques, els nostres principis que constituïen la nostra integritat i dignitat. Ara ens limitem a opinar i ens neguem a reclamar les nostres veritats com si això fós cosa de dogmàtiques d’esquerra dels anys 20 o 70. No hauríem de tenir cap vergonya a proclamar que certes veritats estan de la nostra part.

Viure el present sense pensar en el futur. S’ha desenvolupat una cultura del present que s’ha traduït, sobretot, en l’èxit de la novetat, el consum de modes, el seguir atropelladament allò nou fent taula rasa cada cop amb allò que ha quedat ràpidament desfasat; la cerca del plaer immediat; el culte a allò jove i l’avorriment per tot el que olori a vell, etc.

Senzillament això respon a una necessitat del mercat, de consum. Quan als quatre vents se’ns diu que visquem i gaudim el present se’ns commina a no fer res més que gastar els nostres diners, a malgastar, oblidant l’esforç que requereix aconseguir tot allò del que ens desfem. Com si cada dia hagués de ser l’últim, vivint a tope, gastant a tope, com si a la vida no hi hagués lloc per al silenci, per a no fer res, per meditar, etc. Aquesta lògica del carpe diem és una mamarratxada propagandística per a ús de l’economia. Sinó, perquè els milers d’anuncis i estímuls que rebem per viure al dia es converteixen en missatges de cautela quan no tenim ni un duro? Aleshores criden a la responsabilitat, a l’austeritat, a fer plans de futur.

Hauríem de fixar-nos en com també nosaltres ens deixem endur per aquests missatges i com aquesta «cultura» de viure el moment es tradueix en la nostra insatisfacció permanent per no poder veure els resultats de la nostra acció política a l’instant; en la impossibilitat de tenir una estratègia a mig i llarg plaç, limitant-nos, massa cops, a fer tan sols allò en el que veiem efectes immediats.

El desencant en la ciència i el progrés, en l’esperança racionalista. Avui en dia la raó ha perdut tota credibilitat com a motor per a la millora social, al mateix temps existeix un culte irracional pels milers de fetitxes tecnològics que aquesta mateixa raó produeix.

Tot i que, certament, la fe en la «cultura» i la raó per millorar les condicions socials ha entrat en crisi no es pot dir que existeixi un descrèdit general sobre la ciència i el progrés. Bàsicament el que ha canviat respecte el racionalisme és la perspectiva. Abans hi havia una esperança de poder reduir el temps de treball assalariat i les condicions que tiranitzen el nostre temps a favor del benefici capitalista, ara es creu que la tecnologia i la ciència ens salvaran de tots els mals que elles mateixes provoquen: la crisi ecològica i alimentària, les malalties, etc.

El fetitxisme per la tecnologia ha donat lloc entre moltes de nosaltres a una apologia del ciberactivisme. Tot i que hi ha eines amb certs avantatges com la immediatesa de la informació o la major capacitat de difusió, intentar vanagloriar-se de majors possibilitats com les macroassembleas o referèndums internàutics ens sembla còmic, quan no perillós. Les imatges poden resultar il·lustratives quan volem fer una campanya de denúncia com també ho poden resultar per a un jutge quan ens condemna3. Internet pot oferir avantatges per difondre informacions però és la consciència de la gent, la receptora del missatge, el que veritablement permet la difusió, si no es converteix en un patí d’escola on el soroll ens impossibilita entendre les paraules que es criden.

Augment de les capacitats tècniques de control i disminució de la societat disciplinària. Vivim en una societat que gestiona les desviacions del comportament amb molta més voluntat terapèutica que coercitiva. Les tècniques de control social despleguen dispositius cada cop més sofisticats i humans. Les coaccions i l’ús de la força bruta, la repressió per reeducar han disminuït al mateix temps que s’han desenvolupat unes tècniques correctores més aviat basades en la comprensió i la lliure disposició de les màximes eleccions possibles. Les institucions tendeixen més aviat a persuadir que no pas a obligar i s’adapten a les motivacions i desitjos de les seves ciutadanes. Inciten a la participació, promouen i habiliten el temps lliure i l’oci.

En l’intent d’explicar aquesta societat com la més lliure que pugui arribar a existir, ens diuen que la repressió com abans s’exercia ha disminuït. Tot i que efectivament les tècniques de control han canviat, s’han modernitzat, avui en dia existeixen molts més dispositius coercitius i la voluntat repressiva és la mateixa de sempre. Les poderoses vetllen pel seu món amb el mateix zel que abans i fets com la normativa de control de l’espai públic o l’enduriment del codi penal així ho avalen. Centres de menors, centres per a migrants, expulsions, presons, estadístiques de delinqüència, acomiadaments per indisciplina, etc. La repressió és clara i parla per si mateixa. El què si que podem afirmar és que la lògica capitalista s’ha inserit tant en la mentalitat de la població que la repressió des de fora s’ha vist cada cop més complementada, que no substituïda, per la repressió des de dins, actuant cada una com a policia d’una mateixa. Com assenyalem, no es tracta d’un desplaçament total de la modalitat de repressió sinó tan sols d’un perfeccionament, d’una ampliació i/o coexistència.

Contra la derrota

El projecte modern entén la història com una evolució lineal, en la que per mitjà de la raó es progressarà contínuament fins una fita definitiva. El sentit de la història era la realització de la civilització, entesa per la burgesia com la llibertat individual per al lliure intercanvi i el dret d’igualtat davant la llei contra la opressió estamental. Des de la formació de l’Estat modern després de la Revolució francesa, intenten legitimar el capitalisme com una forma natural de relació social i no com un artifici. Les seves teòriques sostenen que al llarg de la història, si les indivídues es relacionaven lliurement, l’ordre social que sempre en resultava de forma espontània era l’intercanvi de mercaderies. Per aquest motiu, si la victòria de la burgesia en la revolució garantia la «naturalitat de les relacions socials», en realitat posava les bases per arribar a la meta definitiva en el moment en que el seu projecte s’estengués a tots els racons del planeta. Havia existit una historia, però estava arribant a la seva fi.

Tot i així, el desenvolupament del moviment obrer, tant de tendència anarquista com marxista, al reivindicar i lluitar per una altra mena de relació social, i després de la victòria de la Revolució russa i de l’experiència revolucionària a la Península Ibèrica fins el 1937, evidenciava que el capitalisme era un producte històric concret, una creació dels propis éssers humans i, per tant, modificable. La seva suposada naturalitat era tan sols un joc ideològic per justificar una validesa universal i eterna. Però aquesta esperança en La Revolució, en superar aquesta etapa històrica per arribar a una nova fita també reclamada com a definitiva, ha anat esvanint-se a mesura que el Capital s’imposava militarment. La derrota a la guerra civil tant a l’Estat espanyol, com a l’italià, grec o portugués, les dictadures militars a l’America Llatina, la repressió al moviment autònom dels 70 i el descomunal fracàs de la Revolució russa, aplanaren el camí per una implantació totalitària del capitalisme. Al desaparèixer qualsevol tipus d’oposició real o qualsevol altra alternativa, i juntament amb el triomf de la societat de consum, proclamen des del 1989 que a partir d’ara viurem en aquest etern present. La fi de la història, de les utopies o de les ideologies és la negació absoluta d’una nova revolució. Però tot i que certament representa la característica que defineix la postmodernitat, en realitat constitueix la fase més perfecte del propi projecte modern, del triomf del Capital a escala planetària i de la democràcia com la seva forma política més amable, justa i participativa.

A mesura que a Occident augmentava el nivell de vida i apareixia la gran classe mitja, és a dir, amb l’arribada de la societat de consum i l’estat del benestar, l’enfrontament contra el sistema perdria, de mica en mica, el sentit del projecte històric de la lluita de classes. A partir d’aleshores es deixaria de combatre «contra» l’explotació del capitalisme i començarien a aparèixer una multitud de moviments «a favor de», començant als anys 60 pels drets civils de la població negra als Estats Units, i apareixent o integrant-se després el moviment feminista, el dels gais i les lesbianes, el pacifista, l’ecologista, el vegetarianisme, o més recentment el de consum ecològic4. És a dir, la derrota de l’anterior lluita utòpica va donar lloc al pluralisme de l’actualitat. La postmodernitat en l’àmbit de les lluites polítiques d’abans és el desconcert provocat per la crisi i posterior desaparició d’una alternativa concreta, la qual ha generat l’aparició de multitud de lluites locals, una heterogeneïtat de crítiques parcials que al atendre generalment al seu problema particular, moltes vegades perden de vista contra qui s’estan enfrontant. L’estratègia de la fi de la història s’encarrega de promoure que la lluita de classes s’ha acabat. Avui en dia, difonen que l’agent revolucionari seria «la no classe de no treballadores»5, substituint la noció de classe per la de subjecte individual. Ara l’enfrontament és de dones contra homes, estudiants contra professores, negres contra blanques, gais i lesbianes contra heterosexuals, etc. En definitiva, el que busquen és que els moviments siguin interclassistes, que les identitats no puguin ser definides per la nostra condició d’explotades, sinó pel que consumim quan sortim de la feina. És a dir, l’objectiu del sistema és negar que el capitalisme tingui res a veure amb l’opressió de les nostres vides.

Els moviments socials actuals, al haver nascut durant la derrota, generalment han assumit la parcialitat postmoderna, i les seves lluites deixen d’englobar-se en un conflicte constant contra l’Estat i el Capital. De la mateixa manera que els sindicats van deixar de parlar de la transformació del món i que els partits d’esquerra renunciaren al marxisme, la integració i dissolució de la lluita de classes també ha afectat a les antagonistes. No creiem que eliminant el capitalisme eliminarem totes les formes de dominació, i és evident que per a la construcció d’una societat més lliure és necessari combatre el patriarcat, el racisme, o la homofòbia. Peró el problema consisteix en que si aquestes lluites es duen a terme de forma fragmentada i parcial, l’únic resultat que s’obté és el propi perfeccionament, millora o humanització d’aquest sistema6. La prova d’això ens la dóna el fet que aquests «drets» són més reconeguts a països on el capitalisme es troba més desenvolupat, com a Holanda on el líder de l’extrema dreta és homosexual, o com a Anglaterra on el veganisme té la seva pròpia indústria, mentre que a Grècia o a Sudamèrica, amb la seva carn i el seu masclisme, continuen enfrontant-se a l’explotació diària del Capital7.

Allò plural, allò fragmentat o la diversitat no existeix quan es tracta de dirigir el món. El capitalisme modern és un de sol i cada cop està més present en tots els àmbits de la nostra vida. És molt més que una estructura econòmica, i tant l’Estat com la democràcia no es poden entendre fora d’ell. És universal, únic i actualment estem visquen la seva etapa més perfecte de dominació. L’únic que ara per ara està fragmentat, dividit i es considera plural són els moviments en oposició o per la millora del sistema. L’únic que ara és heterogeni són les crítiques al Poder, però aquest és més fort que mai. És per això que la postmodernitat, per molt que es difongui que reacciona en front el projecte modern, és la seva pròpia culminació, estenent la democràcia del Capital com la única realitat possible al món.

Tot i que algunes portem a dins la llavor d’una societat futura al intuir alguna possible forma de superarla, és cert que la realitat es troba totalment dominada per la compra i venda de mercaderies i que nosaltres mateixes portem una altra llavor molt major, molt més aferrada sobre les múltiples capes que conformen el nostre imaginari: la llavor de l’individualisme capitalista, de la separació entre economia, política i vida. Tot i que intuïm que és possible una altra manera d’existir, tan sols som capaces de pensar-la en el reflex d’allò que neguem, conformant-nos massa cops, per exemple, amb la cerca d’una «altrea economia» en lloc de fer una crítica radical de l’economia i les relacions que d’ella se’n desprenen, tornant així recuperable qualsevol discurs que d’entrada sembli antagònic. És la retícula sobre la que es recolzen els nostres gestos la que està impregnada de cultura capitalista, i qualsevol projecte que es recolzi en aquesta està condemnat a augmentar els marges de la nostra derrota.

Però com la superem? Més enllà de la nostra assumida parcialitat individual, hauríem de reconèixer que avui, com abans, l’únic que ens iguala a la gran majoria és la nostra condició d’explotades, ja sigui mitjançant un treball assalariat separat de la vida que volem viure o bé trobant mecanismes per defugir d’ell. Som conscients que el Poder ha desprestigiat tant a les crítiques utòpiques que avui en dia és tabú pronunciar-se en aquest sentit. Plantegem la necessitat de relacionar la multitud de lluites parcials, però amb l’objectiu de retirar la seva demanda de millora dels valors i de les condicions individuals. Perquè les lluites antipatriarcals, contra l’homofòbia, l’antiindustrial o per el cooperativisme econòmic siguin irrecuperables, no han de plantejar-se com una aposta per l’educació o la sensibilització de cara a crear uns nous valors socials, sinó que han d’emmarcar-se en una lluita conjunta que aposti per l’eliminació de l’Estat i del capitalisme. Fins i tot algunes postmodernes ho deixen clar: «vamos a estar permanentemente en el presente, y quienquiera que quede insatisfecho ha de saber que una negación absoluta del presente terminará con toda probabilidad en una total pérdida de libertad o en una destrucción total»8.No volem millorar el present, no assumim la fi de la historia. Els nostres comportaments o idees no seran modificades per la crítica intel·lectual, amb la conscienciació, sinó tan sols mitjançant la transformació pràctica de les relacions socials existents. Doncs no és la crítica sinó la revolució l’única força que posseïm per alterar el curs de la història.

__________________________________________

Notes