La lògica de l’enfrontament;
l’error de reproduir allò que tant odiem

Descarregar text

Tenim el virilisme d’aquesta cultura política autònoma: ser forta, callar les seves dificultats i els seus dubtes. La idea que s’ha de guanyar una gran batalla d’una vegada per totes. Quelcom militar, impulsos guerrers, massius i fanàtics –la resta ja ho veurem després del final combat. El que jo vull és cultivar una vida on les lluites mai estiguin absents i no una guerra que posposi la vida per a després.

«Récits analyses et critiques» a Timult nº.2 març del 20101

La violència –dóna igual qui la utilitzi– te conseqüències sobre la «salut» efectiva, no només per aquelles que la reben, sinó també per aquelles que la generen, qualssevol que siguin els seus objectius o la seva ideologia.

Et après avoir tout brûlé2

Després d’escriure el text sobre l’actuar violent, de donar-li mil voltes, ens hem adonat que encara faltaven moltes coses per dir. Tot l’exposat abans és fàcilment teoritzable, però és a l’hora d’utilitzar la violència que veiem que aquesta té conseqüències inesperades i indesitjables. I és que encara que aquest tema necessiti de les neurones, no es pot plantejar sense les emocions, està molt lligat a elles.

D’una banda, el pacifisme que ens trobem moltes vegades és més producte de la por que fruit d’un pensament desenvolupat. Enfront de certes situacions, el col·lapse personal salta a allò col·lectiu. És en aquest salt que es poden buscar maneres de resoldre els dubtes, d’acompanyar la por per superar-la entre vàries, de cuidar de no deixar mai enrere a la persona que tenim al costat amb els seus dubtes i el seu bloqueig. Aquest bloqueig és també la resposta còmoda de les que necessitem saber en alguns moments on comença i on acaba la protesta organitzada. L’incògnit, la incertesa i, sobretot, les conseqüències ens fan por a totes, però el camí que hem escollit ens fa adonar-nos que la realitat està plena d’imprevistos i que són molt poques les coses que surten com les teníem pensades. El saber improvisar per poder donar una resposta ràpida ha de ser la nostra intel·ligència. Conèixer-nos, veure’ns les cares al carrer i poder crear un clima de seguretat entre nosaltres ens pot fer la tasca més fàcil i, alhora, sentir-nos més fortes. No deixar-nos atrapar per la comoditat del risc mínim, de l’immobilisme enfront de la desestabilització, a la ruptura, al canvi de ritme sobtat. Doncs sense ruptures, sense acceleracions, els nostres moviments s’avorreixen i moren. És més, si ens tanquem en una única manera de lluitar ens tornem previsibles per a les nostres enemigues.

És aquí també que s’ha de cuidar la supèrbia de la violència que tant pot trastornar les nostres relacions, masculinitzar el nostre actuar i aïllar-nos cada vegada més. «[...]Hi ha una tendència a les tensions en les relacions interpersonals, paranoia, sentiments d’inclusió i exclusió, baixades de moral, sensacions d’aïllament o privilegi, jerarquies i inseguretat personal. Pot ser destructiu i paralitzant»3. Per prevenir això necessitem deixar lloc al dubte, a la reflexió. Deixar un espai per confrontar-nos amb les nostres aprehensions i les nostres pors. Ser honestes amb nosaltres mateixes i amb les altres. Recordar que sempre es corre al ritme de la més lenta, no hi ha pressa si anem totes juntes, no som cap avantguarda ni som ni volem ser professionals especialitzades en la violència. Perquè si no som capaces de fer aquest exercici, d’aquesta sinceritat, de buidar la violència d’aquests rols que nosaltres mateixes reproduïm, correm el perill de tancar-nos en valors guerrers, en una mística de l’enfrontament clàssic pròpia d’exèrcits de l’Edat Mitjana. No volem fer de la violència un mitjà que reprodueixi tot allò contra el que estem lluitant.

Creure que entre nosaltres no ens fem mal, que no reproduïm el mateix maltractament que pretenem combatre l’única cosa que fa és negar la possibilitat de superar-ho. Com a producte d’aquesta societat que som també tenim els nostres subgrups marginats, aquells que, sense necessitat d’una violència explícita contra ells, se’ls manté al marge. Les diferències d’edat, on joves i majors són deixades de costat, o per no saber o per no poder. Evidentment, no totes les formes de marginació i classificació són comunes en tots els nostres espais. Segons la família en la qual ens trobem, el nosaltres i l’elles és canviant. Les guays, les refors, les hippies, les insus, les veinistes, les dolentes... poden ser noms graciosos amb els que riem amb les nostres amigues en la intimitat de les nostres cases, però la realitat és més dura. Igual que succeeix quan ho fa el Poder, aquestes classificacions ens divideixen per l’encasellament estàtic de la mateixa definició. Això no significa que advoquem per una falsa unitat on tot hi cap, però sí que hauríem de preguntar-nos freqüentment d’on vénen els nostres judicis cap a una altra gent, no sigui que ens estiguem tornant altives.

En un entorn polític on la violència, desgraciadament, és un dels seus temes centrals, els valors entorn d’ella marquen diferència. Perquè nosaltres també tenim marques d’estatus i aquest és un dels més característics. Ja que si hi ha gent que creu que la violència és l’únic camí per a la lluita, serà entorn d’aquesta que s’establirà la línia divisòria: qui utilitzi la violència sense qüestionar-la és de les nostres, qui no és una reformista i cal mirar-la de dalt a baix. Quantes companyes han participat en una acció que no veien clara per no ser jutjades? Quant menyspreu es respira en una assemblea segons el qui és qui de la violència? Decidir utilitzar la violència quan creiem que és necessari és important però és més necessari encara evitar que ningú es pugui sentir malament per l’aire megalòman d’unes quantes companyes.

D’altra banda, les nostres manifestacions tenen un toc viril del que és difícil desfer-se i, per un altre, no hem superat certes barreres del gènere. Prenent exemples locals de Barcelona, simplement fent un ràpid cop d’ull quan hi ha disturbis o enfrontaments amb la policia no trigaríem en adonar-nos del gènere predominant de les persones presents. Podem recordar les línies d’estudiants armades amb pals i cascos intentant baixar La Rambla aquella nit del 18 de març4. Perquè ens entenguem, aquí no es tracta de jutjar uns fets en si sinó de plantejar una sèrie de preguntes i generar un debat que ens faci reflexionar. El problema no resideix en la falta de dones dins dels nostres espais, i menys en l’actualitat quan des d’un punt de vista quantitatiu el nombre de dones és molt alt, el problema està en el rol que assumim cadascuna i el per què ho fem. L’actitud habitual és refugiar-se en veure-ho com una decisió individual, negant la transcendència del gènere i del patriarcat en la nostra quotidianitat. I el pitjor és que tot això sigui percebut com quelcom normal en lloc de veure que el problema resideix en la masculinització de la nostra pròpia violència. Potser no ens hem donat ni el temps ni les ganes de crear un ambient que superi aquesta situació.

Això no vol dir que calgui abandonar l’acció violenta sinó que cal sotmetre-la també a la crítica del gènere. Preguntar-nos què és el que construïm a través de la violència també ens incumbeix a totes. Està a les nostres mans la possibilitat de crear accions i moments on no es respiri només testosterona. Però això primer passa per reconèixer aquest caràcter que li hem donat a la violència, on no existeixen els dubtes i on no hi ha pors. Trencar amb la idea que la debilitat és antagònica a la violència i a l’home, doncs la debilitat i la pacificació han estat socialment associades a la dona. Les nostres actuacions pacífiques o violentes haurien de ser el resultat d’una opció política superant aquesta masculinització.

Aquesta correlació s’expressava en un adhesiu que es va difondre a Barcelona després de la cimera de Tessalònica en el 2003 amb el lema «Heroi al carrer! fatxa al llit?». Aquesta sortia del profund malestar de companyes tornant de la contra-cimera amb un regust amarg a testosterona, masclisme pur... La violència política és subversiva? Sí, però no sempre. Ens queda obrir un camí per fugir dels estereotips i crear moments realment revolucionaris. El repte és alt però és a través del debat col·lectiu, del grup d’afinitat, dels grups de dones, dels grups d’homes, que ho podrem superar, això sí, sempre que existeixi una certa sinceritat a l’hora de reconèixer els fets tal com són.

__________________________________________

Notes