HI HA SUMES QUE RESTEN

Descarregar text

L’aposta per una lluita àmplia amb persones que opinen que el nostre discurs és excessivament radical és una empresa basada en la intuïció que darrere de les seves reclamacions parcials hi ha impulsos i il·lusions semblants als nostres. Tot i les frustracions que, com dèiem en l’article anterior, apareixen en parlar amb algunes persones que tenen unes pretensions molt reformistes, confiem en el potencial que tenen aquelles que comencen a plantejar-se l’origen real de les seves misèries. Si bé és cert que hi ha qui opta conscientment pels canvis dins del mateix sistema, ja que confien en ell, n’hi ha d’altres que amb el temps desenvolupen un discurs tan crític que esdevé antagònic. És amb elles que volem treballar per a fer que sobrevingui un context revolucionari.

Tanmateix sabem, i hi ha hagut bastants tocs d’atenció rebuts al voltant de la qüestió, que cap pràctica està exempta de riscos i contradiccions i que, per tant, és present el perill de cercar companyes allà on no hi són. Davant del dubte, creiem que cal intentar-ho perquè només amb la pràctica, acumulant experiències, podem anar fent camí. No és en l’abstracció teòrica on trobarem afinitats sinó en les contradiccions que ens ofereix bregar amb la realitat. Sense oblidar que, sent conscients del perill, volem reconèixer-lo o rebre les crítiques pertinents quan ens allunyem dels nostres objectius.

A banda, hi ha d’altres actituds que conformen el que hem volgut anomenar «movimentisme»1. Una postura que cerca un front únic de voluntat interclassista, tot sovint, a qualsevol preu. Les accions que titllem de movimentistes volen, tant com les nostres, fer trontollar els pilars del sistema, però es basen en el supòsit que la societat no es troba preparada per assumir un discurs radical. Les conseqüències pràctiques d’això són: infantilitzar la gent, amagar part del seu discurs i manipular en la teoria i la pràctica allò que, suposadament, executen conjuntament. Amb aquestes dinàmiques cal tenir molta cura ja que si no pretenem trastocar la normalitat, només estarem afermant-la.

Aglutinar gent no és una tasca negativa en si mateixa, però si no som clares en els nostres propòsits, estarem fent confluir persones amb interessos tan diferents com en ocasions contraposats. En canvi, si comuniquem les nostres pretensions podem, de forma senzilla, destriar a qui volem tenir al costat i a qui no. Hi ha molts estadis d’afinitat i confluència, no és dolent treballar amb segons qui en una lluita i potser amb un grup més reduït per altres objectius. Però no és honest —ni eficaç per a la nostra lluita— enganyar les persones evitant explicar la complexa realitat i centrant-nos només en concrecions quotidianes. Ens serveix com a exemple la resistència als desnonaments que no planteja una crítica a la propietat privada o la lluita per l’alliberament dels pobles que no té en compte que és l’estructura estatal el que sustenta la seva opressió.

Així doncs podem dir que el movimentisme és conscient de les estructures que sustenten el món però opta per lluites parcials populistes ja que té com a prioritat arreplegar el major nombre de persones. Però aquesta definició resulta tan àmplia que hem volgut endinsar-nos en distingir els aspectes més rellevants de la pràctica movimentista per a poder estar a l’aguait i aturar aquestes actituds, tant si són externes com si les tenim nosaltres mateixes.

Per una banda, trobem la creació d’un nou llenguatge i per tant l’abandonament de categories clàssiques que, tot i haver pogut evolucionar, defineixen subjectes i contextos de forma esclaridora. Ara, en canvi, volen parlar de «precariat» o de «flexibilització del treball». L’essència del capitalisme roman intacta des dels seus orígens; el sistema patriarcal i la lluita de classes segueixen més vius que mai, per tant, si la creació de nous conceptes no serveix per evidenciar això només ens està servint per distorsionar-ho.

D’altra banda, és característic d’aquesta tendència la cerca de l’esdeveniment com a fet inaugural que dóna importància a les situacions anecdòtiques —dia D— per sobre del treball de base. Fet que es tradueix tot sovint en la desesperació per fer d’una acció un espectacle, inclús televisat, obviant que la lluita és un continuum dins les nostres vides, no pas un sol moment de passió col·lectiva. A conseqüència d’aquesta aposta per la simbolisme de la seva actuació puntual, li és imprescindible delimitar i controlar tot allò que pugui succeir. I és d’aquesta manera que el movimentista veu desorganització en allò que no és capaç d’entendre i necessita organitzar —l’herència del tic que infantilitza la gent— allò que potser ja s’estava autoorganitzant.

En tercer lloc, les movimentistes miren de desmarcar-se públicament dels fets que poden fer trontollar la fràgil cohesió del moviment interclassista que estan intentant crear. Tot i poder estar en consonància amb accions que ataquin pilars del sistema, si aquestes s’avancen a allò que elles creuen que és la crítica adequada pel context social que es viu, en defugiran. Fins i tot denunciant les responsables dins dels grups heterogenis i de cara a la policia. I això, vulguin o no, es tradueix en evitar l’enfrontament contra el sistema ja que, inserides en la seva lògica d’un sistema universal de valors, creuen que podran convèncer els que tenen uns interessos diametralment oposats als seus perquè abandonin els seus desitjos en un atac irrefrenable de solidaritat, romàntica idea que evitaria un enfrontament. El que diferencia una pràctica movimentista d’una revolucionària és que aquesta darrera implica que existeix un xoc d’interessos entre les dominades i les dominadores i que aquests són irreconciliables: no les volem convèncer, volem impedir que puguin exercir el seu poder sobre nosaltres.