CREMAREM TOTS ELS MICRÒFONS

Descarregar text

No hauríem d’oblidar que l’assemblea és únicament una manera d’organitzar-se entre gent que té algun interès comú i vol decidir què fer conjuntament. Si oblidem això —i massa sovint ho fem— podem arribar a voler enroscar un cargol amb una barra de pa.

Des de l’adveniment del 15M, i per descomptat ja abans, s’han anat repetint una sèrie de dinàmiques, pautades, calcades, que es materialitzaven en les «assemblees generals». Aquestes volien donar resposta a la protesta d’una massa heterogènia de gent tot intentant buscar la manera de consensuar una unitat d’acció entre desconegudes. Sense voler analitzar ara què és exactament una assemblea i què no ho és, ni tant sols en quins moments s’escau dur-ne a terme una i en quins no, senzillament és important assenyalar que no sempre s’han de fer assemblees per a resoldre el desordre o les contradiccions que apareixen de l’amalgama de gent diversa.

Hi ha moments en els que aquestes assemblees podrien servir per a acordar o coordinar propostes, d’altres actuen de catarsi col·lectiva i, a voltes, serveixen per a reafirmar allò que generalment ja ha estat acceptat des d’espais més petits. També hi ha moments que necessiten una força i una tensió que respon a la immediatesa, al caliu del moment, i que només troba les afinitats i els consensos que existeixen sense la necessitat d’una assemblea que legitimi el que succeeix.

No pretenem confrontar l’espontaneïtat a l’assemblea, ni cantar-ne les lloances amagant les seves misèries, sinó afirmar que de la mateixa manera com la majoria de vegades s’acusa l’espontaneïtat d’autoritarisme i d’imposar decisions i conseqüències a persones que no han escollit el seu camí, decidir fer una assemblea ja és decidir què fer, i la seva resolució és antagònica a altres possibilitats que l’assemblea nega en el moment en el que s’executa. Tot hi que pensem que el contingut no pot prevaldre per sobre de les formes no hauríem de caure en l’estupidesa de prioritzar la forma per sobre del contingut. En massa ocasions —i com qualsevol ideologia— s’ha acceptat l’assemblea de forma acrítica i ens hem deixat portar per un automatisme —que sovint respon a un «no saber fer»— tal com el d’acabar les manifestacions amb un «cul a terra» per fer una assemblea, matant l’energia de la manifestació i de l’estar juntes reconduint-lo cap al terreny del debat i de l’avorriment.

Hem volgut analitzar tres casos recents on això queda reflectit, en algun cas per criticar l’assemblearisme dogmàtic i en altres per a observar les mancances a les que una aposta per l’espontaneïsme acrític ens pot abocar.

Quan decidir com fer és escollir què fer.
Manifestació d’estudiants 29 de febrer del 2012

Érem moltes davant de la porta de la Universitat de Barcelona el passat 29 de febrer després de les càrregues policials. Congregades allà al davant algunes, suades i enrabiades pels cops i les corredisses, sabíem que a un parell de kilòmetres d’on érem hi havia l’oportunitat de pitjar allà on al Poder li podia fer mal: el Congrés Internacional del Mòbil, ubicat a la plaça Espanya. De forma bastant espontània alguns grups començàrem a cridar incitant a que la multitud de gent reunida no donés per finalitzada la manifestació i seguíssim juntes —el major nombre de persones possible— cap a plaça Espanya. A la porta de la universitat i pujades a un camió amb un equip d’altaveus les convocants de la manifestació —algunes portaveus de la PUDUP1—  estaven desconvocant la manifestació. Fins aquí s’entén, si les convocants tenien un recorregut marcat i finalitzava allà era normal que això passés. El problema es donà en el moment en el que les líders estudiantils pujades al damunt del camió —volent-se imposar per damunt d’allò que estaven cridant algunes manifestants— volgueren actuar d’apagafocs davant la voluntat d’algunes d’anar a plaça Espanya i reconduir aquesta decisió cap al fet de fer una assemblea per decidir què fer, utilitzant els micròfons per a fer sentir la seva veu i aixafar la de nombrosos grups que, de forma disseminada, cridàvem: «Anem, anem, anem a plaça Espanya!». D’aquesta manera algunes decidien fer una assemblea en comptes que cadascuna fes el que pensés o sentís més convenient, matant en la recerca del consens la ràbia que moltes sentíem, alimentant la ficció que s’ha d’explicitar i acordar què fer en un espai formal per poder fer alguna cosa. En aquell moment —i degut a que algunes de les persones pujades al camió ja havien protagonitzat accions de manipulació d’aquest tipus (vaja, que ja ens coneixem)— hi hagué tot un seguit d’esbroncades que acabaren amb empentes i insults contra les líders estudiantils. Tot i això, una part de la manifestació —després de 50 minuts d’incertesa— es dirigí cap a plaça Espanya on, si més no, s’aconseguí traslladar la lluita merament estudiantil cap a una perspectiva més estructural fent tancar durant una estona el congrés de telefonia mòbil i el centre comercial  de les Arenas. Aquell dia moltes vàrem actuar de forma impulsiva en veure que un altre cop les líders estudiantils ens «convidaven» a posar el cul a terra i avui —ja més en fred— ens cal fer una autocrítica. Podríem haver agafat el micròfon i dir que algunes volíem anar a plaça Espanya i que això no es contradeia amb l’aposta per part d’algunes de mantenir a qualsevol preu fer una assemblea; el criticable per ambdues bandes és que ens capficàrem en el fet que tothom que estava allà havia de decantar-se per una de les dues opcions, en lloc de dividir-nos en funció del que cada persona volia fer. En comptes d’això moltes persones es quedaren com a meres espectadores d’un espectacle que, de ben segur, no acabaren d’entendre i que tampoc nosaltres no sabérem explicar a la resta. De vegades —i potser és normal— els micròfons ens cremen a les mans.

La pugna per la plaça: unitat d’acció en la pluralitat de tàctiques

El 27 de maig del 2011 quan començà a córrer la notícia que estaven desallotjant l’acampada de plaça Catalunya fórem milers les persones que ens apropàrem per evitar-ho. Des de primera hora, i durant tot el matí, la gent que arribava s’anava distribuint pel perímetre de la plaça. La visió general era clara: un grup d’entre 100 i 200 companyes es trobaven al mig de la plaça, treballadores de Barcelona pel Medi Ambient llençaven tota la infraestructura acumulada i les pertinences de la gent que allà dormia als camions de la brossa i centenars de policies vigilaven la situació perquè tot continués tal com estava funcionant. Ràpidament la intel·ligència col·lectiva començà a funcionar: si els camions no poden circular el desallotjament no es pot efectuar. Gent que intentava convèncer les treballadores de la neteja que marxessin, gent bloquejant amb el seu cos la mobilitat dels vehicles, gent que els punxava les rodes. No calia parlar-ho entre totes, només amb la gent més propera, només calia ajudar a la persona que tenies al costat. Si totes fèiem alguna cosa, la que creguéssim més efectiva, podríem aturar el desallotjament.

Quan els cops de porra van caure sobre els nostres cossos moltes no tornàrem a seure, però en veure que altres encara aguantaven no podíem deixar-les soles. Gent al terra era colpejada mentre gent de peu intentàvem desbordar els cordons policial. Hi hagueren empentes, cops de puny i de peu contra la policia, ja fos per recuperar el control de la zona, per alliberar a les que eren apallissades o per tornar una mica de la violència que estàvem rebent. Tal barreja de gent i de formes de fer tornà boja la policia ja que no sabia si la persona que li corria per darrere l’atacaria, fugia o volia tornar a seure i impedir el pas dels camions.

Un cop les piloteres acabaren de fer la feina que els cops de bastó no podien fer una gentada envoltava la plaça. Uns quants mossos intentaven amb impotència evitar que la gent hi entrés. En alguns indrets d’aquest assalt la gent retrocedia davant l’amenaça de càrrega, en d’altres les amenaces eren respostes amb intents d’allau o amb empentes.

Finalment, quan les ordres de desmuntar el dispositiu es donaren, milers de persones tornàrem a la plaça. Però moltes no teníem prou amb que la policia marxés, la volíem fer fora nosaltres. Corredisses, més empentes, més cops, llençament d’ampolles, garrafes i alguna pedra. Alguns mossos es van veure envoltats i algun d’ells va perdre la porra. Malgrat l’intent d’algunes fonamentalistes del pacifisme perquè la gent no sortís de la plaça, moltes «acompanyàrem» els mossos fins la plaça Urquinaona, des d’on finalment marxaren.

Hi ha una certa tendència que vol amagar que malgrat el pacifisme acrític del 15M aquell dia fou la suma de les diferents tàctiques el que féu desbordar la policia. I si això succeí així fou perquè no se’ns ocorregué en cap moment fer una assemblea «per decidir entre totes què volem fer», simplement ho férem. Si ens haguéssim parat a decidir una línia comuna d’acció no s’haurien punxat les rodes dels camions, no hi hauria hagut cap intent de defensar-nos de la policia ni de fer-los fora malgrat que érem moltes més que ells. No, si haguéssim fet una assemblea l’únic segur és que haurien desallotjat l’acampada mentre nosaltres estàvem parlant.

20N, victòria popular

El 20 de novembre del 2011 en motiu de la nova victòria del Partit Popular a les eleccions generals espanyoles, plaça Catalunya tornà a erigir-se com a centre o altaveu de la protesta contra el capitalisme, les retallades i el retorn dels neocons espanyols al poder polític. Una trobada que moltes havien imaginat multitudinària es convertí en una cassolada més aviat poc massiva. Davant l’afluència de gent, evidentment, començaren a circular diverses idees per la plaça. Algunes segur que venien de casa seva amb les intencions ben afilades i d’altres xerrant en petits grups parlaven de sumar-se a una o altra proposta. El que succeí però fou que al final es muntà una assemblea que acabà matant els ànims i la visceralitat d’un moment com aquell. Assegudes escoltant els arguments o les idees de qui s’atrevia a sortir a parlar en públic sobre què havíem de fer plegades s’acabaren enfonsant o despotencialitzant les possibilitats que s’endevinaven: anar a l’hotel Majestic on CiU festejava els resultats electorals, anar al World Trade Center on el PP celebrava el seu triomf, anar a recolzar l’edifici ocupat 15-O, entre d’altres propostes. Un moment per a la solidaritat o l’odi s’acabà convertint en un ritual racionalitzador que féu marxar molta gent a casa i les diferents opcions que sorgien acabaren desinflades, sense ràbia, sense ànims, fent allò que tocava fer, en un marc de protesta pautat, militant. Sembla que estiguem aprenent que el consens derivat d’un assemblearisme centralista és l’única manera d’actuar, que la resta d’expressions han de desautoritzar-se o han de viure’s aïlladament, en solitari, sense que existeixi la possibilitat de contagi. Hem de dir però que el nostre disgust d’aquell dia també ve dels nostres propis límits a l’hora de tirar endavant una proposta contra vent i marea. Si haguéssim vingut més preparades amb propostes concretes i pancartes, decidides a marxar fins a la seu de les vencedores, hauríem pogut aprofitar aquest moment i aplegar a qui vulgués sense necessitat d’assemblear-nos. Potser és la nostra por a donar propostes clares o la nostra confiança cega en l’espontaneïsme el que fa que a vegades ens arrepleguem en una expectació crítica però ineficaç.

_______________________________________

Notes