Terra Cremada

Violència, paraula maleïda, com tantes altres. Paraules desgastades, violades, robades. Pau, llibertat, justícia, terrorisme, igualtat, etc. Violència, com a arma carregada al servei del poder i a les ordres d’una comunicació que no comunica, que imposa. Violència, com a definició de tota pràctica i acció de les que es troben fora, de les que no es circumscriuen dins d’aquest pantà anomenat democràcia.

Podria ser d’una altra manera? La violència quelcom propi d’un Estat modern, avançat i científicament desenvolupat?

Com a bon producte de la lògica mercantil que és, aquesta societat que patim es construeix simbòlicament, a través de les seves institucions de màrqueting i dels seus aparells de propaganda, al voltant d’allò bo i positiu, foragitant tot discurs i pràctica que en algun moment pogués haver-la posat en qüestió. Així és com aquesta societat existeix per la pau, contra la guerra i la violència, per la llibertat, per l’ecologia, per l’educació, construint-se discursivament al voltant dels valors que han impregnat l’humanisme i els Estats moderns.

Se’ns pretén convèncer que la violència ja no és pròpia de les democràcies avançades, és quelcom primitiu, del passat, de sers irracionals; sempre de l’Altre. I així aquesta societat es submergeix en una esquizofrènia absoluta, produïda per la dicotomia amb la que es presenta el problema de la violència. Per una part, hi ha la societat que se’ns presenta com l’intent infinit d’absència de conflicte, de força, valent-se de la resolució dels problemes públics amb els mecanismes òptims de negociació i de diàleg. Per l’altra, la paranoia securitària ens atropella amb milers de crims i amb un estat de profund i immens malestar que explota amb les pitjors de les violències: de gènere, al futbol, de les màfies, a la prostitució; crims horribles, violacions, maltractaments, terrorisme; i de fons dominant-ho tot la catàstrofe, la misèria i la guerra de les que viuen a fora del nostre paradís, perquè no fem comparacions odioses. Davant d’això, als poder dominants no els queda cap altra solució que la de controlar, vigilar, regular i dominar una societat suposadament pacificada, cívica i ordenada; i en certes circumstàncies recórrer a la desagradable decisió d’utilitzar la violència per restablir la pau i l’ordre perquè tot torni al seu curs, a la tan apreciada normalitat.

Se’ns presenten dos móns: el del bé i el del mal; el d’elles i el nostre; el de la gent integrada que participa amb el seu abnegat consentiment i el de les excloses que es rebolquen en el fanguer de la delinqüència i la marginació. Les que en un moment donat poden fer trontollar aquesta pau de castell de cartes, sostinguda amb la por i la submissió.

Aquests són els mites sobre els que es construeix la nostra societat en relació a la violència. Tants segles de violència explícita, reconeguda i defensada per totes, amb poquíssimes excepcions, produïren un canvi a les paraules del Poder. A la nostra esquena hi queden difuminades les batalles de la lluita de classes, els combats que canviaren poc a poc el discurs; la gent que s’havia aixecat precisament contra la violència organitzada de l’Estat i el Capital bé que es mereixia una resposta, i no només física sinó també en la construcció del llenguatge i els símbols del poder.

I aquí ens trobem les que ens declarem enemigues d’aquesta societat, havent de soportar aquesta immensa càrrega, amb la feixuga tasca de crear i generar discursos que puguin superar tot aquest ordre simbòlic que domina la societat. Ja que avui dia qui utilitza la violència està contra la democràcia, lícita, legítima i això ens posa en la tessitura d’haver d’escollir entre dues opcions complementàries i ben definides: per un costat, lloar el terrorisme i escupir al món, per l’altre, jutjar-lo rigorosament i assumir la moral del pacifisme.

La violencia suave del exterminio es aquella que consensúa, pacifica, neutraliza, controla con la finalidad de determinar una situación no violenta, mucho más espectacular y aparente que real, que permite existir la continuidad de la violencia del sistema sin que se le oponga una violencia antagónica.

Del Estado al hombre es orden, del hombre al Estado violencia, esta paz huele mal.

Per poder parlar de la violència necessitem primer entendre el marc en el qual desenvolupem la discussió. Més enllà del que ens sugereixin les ideologies, hem de veure la manera com es desenvolupa la societat democràtica occidental. La violència explícita, física, és per a la societat quelcom menys visible degut als contextos socialment pacificats en els que vivim. En canvi, per diferents sectors socials que no han abandonat les pràctiques d’il·legalitat el sistema reprimeix durament, no és així en l’entorn polític que gaudeix del marge de maniobra que li adjudica la legalitat. Els sectors sotmesos a una violència oberta són pocs i dilatats en el temps. La tortura sistemàtica-metodològica existeix més aviat contra les migrants i les preses que contra les altres capes de la societat. La violència estatal colpeja molt més a la delinqüència que a les antagonistes. Això no treu que recorrin a l’escarment contra els sectors que persisteixen en una política de combativitat.

Sumada a aquesta violència explícita, la violència estructural persisteix, a ella fem referencia. L’esclavitud assalariada com a única manera de supervivència no és una mera coacció. La dependència al salari ens converteix en éssers vulnerables a l’economia; la imposició del lloc, ritmes i horaris de treball ens condiciona fins al punt de fer girar per complet la nostra vida entorn a ell; la productivitat mira amb indiferència el goteig continuat dels accidents i la sinistralitat laboral. La major pobresa i misèria continuen sent endèmiques en certs barris i gents; l’ascens social és una il·lusió angoixant que genera impotència i frustració; els estatus socials estigmatitzen insultant i humiliant. La lògica del benefici no hi entén de moral, no té ressentiments ni mala consciència. Es així com la violència més descarnada es reprodueix reestructurant els barris, escombrant de cop el teixit social, les relacions i els costums, condemnant a la marginació i la pobresa els seus exiliats. La pèrdua de comunitat, fraternitat i germandat i les individualistes, falses i superficials relacions socials que vivim comporten que, per a moltes, la vida sigui una autèntica tortura, un sofriment que es manifesta en un sens fi de malalties mentals que només troben sortida en la medicalització, les autolesions o el suïcidi.

De la mateixa manera, els privilegis del món heteronormatiu i masculí, arrelats a les nostres relacions, s’amaguen darrera l’aparent igualtat d’oportunitats i tracte per seguir persistint en la subtil -i sovint no tant- violència del patriarcat.

Aquesta violència estructural, menys explícita, amaga l’evidència del conflicte, permet la continuïtat del sistema de dominació sense que les classes desafavorides vegin i concretin les seves enemigues, acusant d’altres dels seus mals i refugiant-se en la comoditat dels discursos que dicten els mitjans de comunicació. En l’aspecte laboral, allò que en l’economia de la modernitat permetia definir clarament, sense embuts, com a classes socials, l’actual descentralització de la indústria i terciarització de l’economia que ha comportat autònoms, multitud de petits negocis, professionals liberals, etc. permet que aquesta violència econòmica no tingui una clara responsable, una definició concreta, sinó que es dilueix en el magma d’allò personal. La culpa ara és meva, de la del costat, «dels xinos», d’aquest «jefe» o d’aquella empresa, però no del capitalisme.

La mentalitat del progrés dóna arguments a tota reestructuració urbana i metropolització de l’àmbit rural, sense importar quines siguin les seves conseqüències. És així que ens venen el barri del Carmel1 com un lloc aïllat on viuen moltes àvies, on es necessita una parada de metro. Quina importància tenen els blocs que van al terra, les veïnes desplaçades i la conseqüent revalorització del barri que farà fora a moltes d’elles? El progrés no és un discurs, no és una proposta, no és una discussió, és un fet.

Ens diuen que la tortura evident del dolor psíquic de moltes no és un problema estructural. No és la manifestació clara d’una vida nociva, sinó un problema personal. Encara que totes estiguem medicades o anem a psiquiatres o psicòlogues, és el meu problema, el teu, el seu però mai el nostre.

Pel que es refereix al sistema patriarcal, el miratge d’igualtat que l’alliberament de la dona oferí permet que la violència es desdibuixi en gestos, actituds, maneres de fer i de viure, de relacionar-se i de maltractar-se. Així es normalitza i es fonamenta en els pilars d’aquesta cultura, un cop més, la violència sexista, fent-nos sentir que no hi ha res perquè queixar-se encara que tot segueixi fent olor a dominació masculina.

Més enllà dels nostres barris i ciutats, a nivell estructural, la violència es desplega, per fi, amb tot el seu esplandor. La lògica del benefici capitalista, que exigeix la dominació dels recursos i la dominació del mercat, se sustenta en el major ús de la força. Existeix la guerra com a negoci i la guerra com a control geoestratègic i econòmic.

El capitalisme es fonamenta, per tant, en la violència més profunda. Allà on existeixi la servitud regnarà amb serenitat i on existeixi una resistència als seus interessos aplicarà la força i si la cosa persisteix, la guerra. El més brillant és haver aconseguit pacificar aquesta societat, pacificar en el sentit d’evitar una resposta social als agreujants que pateix la població. No som ingènues, les conquestes laborals i la major capacitat de consum han estat motors importants per aquest procés, però la idiotització generalitzada i la submissió a la democràcia han operat en altres camps. Potser les conquestes laborals van ser el Cavall de Troia per penetrar en la ment de la gent, però, un cop allà, les portes obertes de bat a bat a la televisió i altres mitjans de comunicació són les que han dilapidat qualsevol comportament crític. De la mateixa manera, no ajuda gens la falta d’horitzons o alternatives en les que poder-se afermar. La ideologització de la població ha estat quasi perfecta, i la resposta o, més ben dit, l’absència d’ella a la present crisi econòmica ens demostra clarament aquest fet.

El Poder és hegemònic, aixafa la realitat de cada una i es manifesta a les nostres vides per dictar les ordres que hem d’acatar. A través dels mitjans de comunicació ens imposen les veritats acceptades, les veritables que més tard seran acceptades com a úniques i universals. I a través de la quotidianitat el consens social es consolida. Elles són la veu reconeguda per totes i així són la moral, els codis que seguim. És per això que podem entendre i sentir comportaments i armes de qui sol utilitzar la violència com a pacífiques i, en canvi, les reaccions davant la seva hegemonia com a violència.

Malgrat tota aquesta violència estructural, en un estat d’esquizofrènia absoluta, celebrem una festa en nom d’aquesta llibertat tan injuriada a cada pas que s’aguditza el fanguer de dispositius de control d’aquesta societat. Mentre l’ordre es reestructura, lleis i reglamentacions ens imposen normes i deures, regulant cada vegada més les nostres vides. A part d’aquest aparell legal i de contenció psicològica, les presons, els exèrcits, els policies i la seguretat privada es multipliquen en nombre i complexitat.

Malgrat que el grau de violència repressiva manté relació amb el de la conflictivitat social, aquest increment i diversificació del control de la societat -les reformes i l’enduriment de les lleis i les penes, la multiplicació d’infraestructures i tècniques a disposició de la repressió, l’augment d’efectius- és també la lògica del domini.

El problema resta en les maneres amb les que ens oposem a tota aquesta violència.

L’acció política es desenvolupa a Barcelona per diferents grups i persones. Existeixen diverses maneres d’entendre la política, existeixen diverses cultures i ideologies. Les idees i accions d’aquests grups difícilment seguiran els esquemes rígids de les postures que volem criticar. És cert, però, que amb aquests exemples mostrem molts comportaments que es donen en la pràctica i dels que nosaltres tampoc estem exemptes.

Per un costat, tenim, el pacifisme que veu el recurs a la violència com una derrota moral o bé com una demostració impotent de la poca consciència de les masses. Per altre costat, existeix la concepció del pacifisme tàctic, en aquest cas la violència és l’eina que es guarda sota els llençols per treure-la el dia en que les masses s’alcin. De manera complementària també hi ha qui defensa la pluralitat de tàctiques per desprès no saber sortir de les violentes. Finalment estan les que creuen que l’acció política només pot vehicular-se a través de la violència, confonent l’enfrontament i el conflicte amb aquesta. La violència està estigmatitzada.

Ens interessa discutir sobre l’acció violenta. Volem reflexionar sobre les seves pràctiques reals i sobre els fantasmes que desperta per fer evident i despullar-la de les mentides i il·lusions que permeten aquest estigma.

El pacifisme2 es basa en diverses raons i arguments. Aquí assenyalem només els arguments més filosòfics, ja que les seves raons estratègiques coincideixen a grans trets amb les idees del pacifisme tàctic.

Les raons morals arrelen els seus fonaments en la difícil dicotomia de el bé i el mal. Bàsicament, es resumeix en la impossibilitat d’enfrontar-nos a la societat present actuant en desacord amb la idea moral de la nostra futura societat. Si assenyalem diverses formes de fer com a accions dolentes, moralment parlant, recórrer a elles seria convertir-se en les nostre enemigues. De la mateixa manera que no seria lògic lluitar per un món sense autoritat ni jerarquies amb un exèrcit, tampoc ho és utilitzar la violència per un món on el funcionament de la vida en societat es fonamentés en l’horitzontalitat, el suport mutu, el respecte i la fraternitat en lloc de la coacció, el xantatge i la força.

En aquest sentit, les pacifistes creuen que oposar-se a la violència de l’Estat mitjançant una altra violència no permet lliurar-se d’una lògica que ens atrapa en un món basat en la dominació. Reproduïm, en certa manera, la lògica de l’autoritarisme, fent prevaldre els mitjans vers els fins, el que ens porta -inevitablement- a convertir-nos en éssers capaços de fer a altres el que patim nosaltres dia a dia. Totes aquelles accions que porten a fer i a estendre el mal són dolentes. Les justificacions de l’ús del mal necessari per evitar-ne un altre de major són inacceptables ja que sempre existeixen maneres de lluitar alternatives a la violenta. Per això, les pacifistes ens diuen que és necessari oposar-se a la violència sistèmica amb les nostres pròpies formes de resistència, sempre d’acord a les nostres idees. Diuen que s’han de buscar formes pacifiques d’enfrontament per revolucionar realment la societat.

Amb aquesta posició, essencialment, creuen que la progressiva educació de la gent és la eina que permetrà sacsejar-nos de l’estat permanent de passivitat i obediència. Així, la propaganda i la difusió de les nostre idees prenen un paper central per arribar a l’organització social que permetrà l’emancipació mitjançant l’insubmissió política i econòmica. Mitjançant la persuasió racional i el contrast pràctic de les diferents idees s’arribaria al convenciment -si és que tenim raó- de la població. I mitjançant una tenacitat indestructible, pacífica, les autoritat no tindrien altre remei que cedir a la voluntat de les masses.

Totes entenem que les maneres d’actuar violentes, aquelles que imposen unes relacions socials i personals a les que les violentades no tenen la possibilitat d’escollir, fins i tot de resistir-s’hi, son abominables. Vulneren el principi de llibertat que hauria de fonamentar i regir la vida de totes. Però també es cert que dins del que s’anomena violent caben moltes maneres d’actuar i no totes expressen el mateix contingut, i per tant, no son autoritàries ni opressores de la mateixa manera.

A diferència del que diuen les pacifistes pensem que l’ús de la força és inseparable de la vida. No diem això alegrament. La natura és harmoniosa, equilibrada, etc. però també s’hi expressen les dures condicions de supervivència i les relacions que se’n deriven entre els diferents éssers vius. Això es reprodueix en inevitables xocs d’interessos que es manifesten en múltiples conflictes: cadenes alimentaries sobretot, però també control del territori i els seus recursos3. No pensem que pugui existir una societat sense conflictes -de fet ni ho pensem ni ho volem- ni tampoc que es pugui construir un món amb absència de força. Sí que pensem que es poden crear les bases perquè una societat tingui el màxim de mecanismes per disminuir la violència com a mediadora dels conflictes i que existeixi la manera de fer-ne un ús d’acord amb el principi de viure en la màxima expressió de llibertat. Però no somiem amb paradisos perfectes. Això explica millor com certes formes de violència no estan renyides amb els nostres codis morals. Mai ningú hauria de deixar-se trepitjar, ni en aquesta ni en cap societat i en cas d’haver de recórrer a la violència mai serà aquesta una contradicció moral. Potser, el que sí que expressa l’ús de la violència son els límits de la pròpia força col·lectiva i organitzativa que ens obliga a utilitzar mètodes que serien innecessaris si fóssim moltes més. La qüestió és definir clarament quins són els propis límits, les idees que comparteim i que donen els principis ètics a l’hora d’actuar.

Com les pacifistes, considerem que el canvi més profund s’ha de donar principalment a les nostres ments, educades i condicionades com estem per haver crescut en aquest mon que dia a dia s’enforteix i ens impedeix pensar en altres formes d’organitzar la vida. La propaganda, la informació, no són, no obstant, la manera per modificar la consciència que tenim del món. Si bé és cert, que la difusió de les nostres idees és, com sempre ha estat, d’allò més necessari, la pràctica de la revolta, les formes de lluita organitzada són les que tenen un efecte més profund a l’hora de fer entendre els mecanismes que operen a la realitat. Es pot patir aquest món llegint la pròpia misèria dia a dia en una octaveta però quan es pren consciència de la pròpia força, quan es participa en preses de decisions col·lectives, de l’autoafirmació com a grup, de la certesa d’una identitat que lluita per les seves pròpies necessitats s’obre davant els nostres ulls la pròpia potencialitat: el que som, el que volem i el que podem arribar a ser. Aquest fet es donarà sempre com a oposició, com a lluita, com a guerra contra el que ens impedeix ser. Quan s’obre l’escletxa de la confrontació, quan es fa amb la tenacitat de la que vol vèncer, de la que creu en els propis projectes, la corda es tensa fins que el xoc violent és inevitable. Voler afrontar aquesta realitat des del rebuig profund a l’ús de la nostra força ens sembla poc realista.

En aquest sentit, el codi i el comportament inflexible del pacifisme només pot entendre’s com una forma religiosa de viure la política, poc lligada als assumpte terrenals i més disposada a pernoctar en el fantàstic món de les idees. Sense entrar en demagògies barates, la història ens ha demostrat com el pacifisme no pot fer res quan s’enfronta a un ordre totalment violent, com el nacionalsocialisme o l’estalinisme. També certes lluites com l’antifeixisme ens demostren que si no som capaces de defensar-nos físicament haurem de recórrer a la policia per no córrer el risc de mals majors.

En una societat com la nostra, l’ús exclusiu de la denúncia pública es mostra impotent. No és veritat que haguem d’esperar a ser suficients sinó que per arribar a ser-ho cal posar-se a lluitar sense esperar. No és veritat que haguem de limitar-nos a la denúncia i a l’activisme que rebutja l’enfrontament sinó que amb aquest afirmes la nostra identitat i comuniquem qui som i com actuem davant d’allò pel què lluitem.

El pacifisme tàctic es fonamenta en l’anàlisi de les condicions objectives i subjectives de la realitat. Segons el seu punt de vista, la majoria de gent no és contrària al sistema, sinó que pensa que viu en una societat on les llibertats són àmpliament respectades i on existeix una justícia que no funciona tan malament. Aquest fet situa a la gent que lluita contra el sistema en una minoria que ha de bregar no només amb l’Estat sinó també amb la passivitat i l’obediència dels seus iguals. Això fa que la lluita hagi d’anar dirigida contra el sistema i al mateix temps causar empatia a la resta de gent perquè comprengui i s’uneixin a la lluita. En aquest sentit, el pacifisme tàctic pensa que la gent s’identifica més amb les lluites no violentes ja que l’oposició violenta els és incomprensible donada la seva manera d’entendre la realitat. La violència és la coartada del sistema per treure credibilitat a les antagonistes, legitimar la violència estatal i afiançar l’ordre.

Segons aquestes consideracions la resistència passiva i la desobediència pacífica tenen més capacitat de fer-se entendre i al mateix temps fer visible la realitat política i social. Segons aquesta lògica la violència del sistema contra la gent pacífica hauria de generar a les ciutadanes4 la contradicció entre el que pensen sobre la societat democràtica i la seva realitat pràctica.

A més a més d’aquestes consideracions, se sap que la capacitat de l’Estat d’utilitzar la violència és tant superior a la nostra que la lluita violenta contra ell no té cap esperança. I això, per no citar els diferents episodis revolucionaris que han deixat clar que tant a l’extrema dreta com a l’Estat els actes de violència els pot convenir5.

Davant aquestes afirmacions, nosaltres pensem que les contradiccions que expressa la democràcia difícilment seran motiu de reacció de la gent només pel fet de veure o patir la injustícia. Perquè hi hagi una resposta organitzada serà necessari prendre consciència de la situació que genera aquestes injustícies i no només veure el problema, sinó també l’origen històric i la pròpia capacitat de canviar-ho. El carrer o la televisió -tot i les disfresses- ens mostren situacions terribles d’injustícia. Però l’experiència ens demostra que la quotidianitat ens pesa de tal manera que acostuma a impedir que ens oposem a això que tan ens indigna. La reacció contra la guerra d’Iraq és un clar exemple de com un dia poden sortir un milió de persones al carrer i, al dia següent, tornar a la feina, i que l’economia -benzineres, ports comercials, empreses i els seus productes, etc.-, sent la causa principal de la guerra, no quedi afectada en el més mínim. A més a més, posem en dubte l’empatia de la «població» amb l’activitat política no violenta, amb aquesta solidaritat amb les que pateixen la violència democràtica sense que la seva activitat doni raons a la violència policial. És cert que algunes formes de violència provoquen un rebuig clar a moltes persones però no ho és tant que aquestes rebutgin qualsevol ús de la força. Constatar que la societat condemna l’acció violenta i no la desobediència pacífica pensem que més aviat és degut a assumir el discurs dels mitjans de comunicació que d’una opinió contrastada a peu de carrer. Les estadístiques i els titulars periodístics existeixen per afiançar l’opinió expressada des del Poder. I ja que moltes vegades es parla de la incapacitat comunicativa que generen les nostres accions, llancem la següent pregunta: a les treballadores que els hi incomoda més? Llevar-se al matí i trobar-se els caixers i les immobiliàries del seu carrer amb els vidres trencats o un tall de carrer que els fa arribar tard a la feina? A vegades les accions han de cenyir-se al què pensaran però en altres casos podem tenir objectius diferents.

Davant el fet de facilitar que es generi una opinió contra nosaltres, hem d’assumir que el Poder sempre intentarà estendre qualsevol imatge que ens perjudiqui, ja sigui titllant-nos de terroristes fanàtiques, d’utòpiques romàniques, de simpàtiques descontentes preocupades per les nenes xineses o d’ecologistes que volen salvar pingüins. Res d’això ens afavoreix en cap sentit. Res d’això provoca un apropament de les veïnes en les condicions que ens interessa. I això no significa que no ens preocupi el que diran i que no haguem de fer servir els mecanismes adequats per dir què volem.

Com les pacifistes, pensem que les que confonen la guerra social amb l’enfrontament militar s’equivoquen totalment. Per descomptat que això no es tracta d’una batalla militar, de dos exèrcits enfrontats, i mai es tractarà d’això, i en tot cas òbviament la guerra estaria perduda. Si fos així, gran part de la societat es quedaria mirant la batalla com a meres espectadores. Però davant d’aquesta crítica, assumim que la violència no és tant sols l’avalot o el sabotatge, és allò que comunica. «Cuando uno de sus mayores logros y triunfos es expresar precisamente esa falta de enfrentamiento, ese consentimiento implícito en el actuar cotidiano, evidenciar el conflicto, expresar el descontento niega una de las premisas de la democracia, que es ese consentimiento»6. La democràcia permet l’expressió de les diferents maneres de pensar, permet la seva existència a condició que no alterin la normalitat, per tant, un moviment que no s’expressa com a enemic, sempre serà tolerat. La possibilitat de l’actuar violent ens dóna una identitat que sobrepassa els límits amb els quals se’ns tolera. El mal infligit a la propietat, a la mercaderia no són tan sols opcions tàctiques de l’enfrontament, sinó que ens declara enemigues i no meres opositores polítiques.

Així, tot i que altres vegades, com a audaces estrategues, som capaces de veure les trames darrera dels diferents episodis de violència sembla ser que no som tan capaces de visualitzar la capacitat estratègica que té pel Poder els seus anhels de negociació i diàleg. La democràcia viu del consens, promou enteses -de fet aquesta és la seva premissa fonamental- i la pau social és la seva estratègia. Un dels factors claus del sistema democràtic és el consens i aquest s’articula amb la negació del conflicte, amb l’ «aquí no passa res, i si passa que no alteri la normalitat». El sistema ofereix centenars de maneres perquè el malestar social es canalitzi a través de diverses propostes i voluntats, la condició és sempre la mateixa: que res canvii. És a dir, que l’Estat pot arribar a utilitzar tant la violència i la guerra com el diàleg i la pau per refermar l’ordre.

És la profundització i l’extensió de la lluita el que comporta repressió. Això és quelcom que qualsevol tot moviment seriós hauria d’assumir. Qualsevol que alteri o intenti destruir les relacions socials existents posant en perill l’actual sistema polític, social i econòmic, patirà la repressió. Un cop assumit això, per no facilitar la tasca ofensiva, repressiva i d’afiançament de l’ordre, és extremadament necessari observar quina és l’estratègia del Poder, quins són els seus passos. Si la seva propaganda ens està demanant a crits que provoquem aldarulls per justificar una campanya contra algun col·lectiu, no fa falta regalar-los el titular. Però tampoc podem acovardir-nos pensant que no hi ha res que s’escapi del seu control i davant d’això un sabotatge ens torna el coratge que el Poder ens treu dia a dia. Amb la violència sabem que les conseqüències poden arribar a ser dramàtiques, però entenem que és una necessitat per trencar l’immobilisme de pau social en el que ens va tancar l’Estat. La repressió és inherent al conflicte i atribuir una violència estatal a una violència antagònica és una visió massa superficial per entendre la dinàmica repressiva. L’important és que cada una de nosaltres fem el que siguem capaces d’assumir, aquesta és la nostra responsabilitat per evitar que s’esquerdi la nostra integritat i força col·lectiva en rumors i dinàmiques autodestructives.

Com a supòsit contrari al pacifisme, tenim el plantejament que defensa l’acció violenta com la més radical de les pràctiques. Aquest plantejament es basa en una sèrie de confusions de base. Encara que pensem que l’ús de la violència és necessari per aconseguir un procés revolucionari, per si mateix és insuficient si no ve complementat amb altres tàctiques.

A l’hora d’actuar escollim entre diferents mitjans per aconseguir els nostres objectius. Que no vulguem separar els mitjans dels fins no vol dir que no hem de diferenciar-los sinó que no volem utilitzar mitjans que es contradiguin amb els valors i pràctiques que volem aconseguir. Seguint aquesta lògica, el no formar partits polítics ni sindicats, per exemple, no ve per creure que siguin uns venuts o que no puguin fer res en un context com l’actual, sinó perquè reprodueixen en el seu funcionament el tipus de societat que volem combatre: la separació entre activa/passiva, dirigents/dirigides, etc.

Quan confonem les tàctiques amb els objectius, els mitjans amb els fins, s’acaben donat situacions en les que els simple ús de la violència o la pròpia pràctica de la il·legalitat són un bé en si mateix independentment del motiu, del context, de qui l’exerceixi i contra què o qui. D’aquesta manera, s’acaba valorant igual uns avalots en una manifestació, una bomba d’ETA, la crema de cotxes en un suburbi francès o les celebracions futbolístiques. Encara que aquest posicionament tingui part de raó, la seva feblesa intel·lectual les converteix en un calaix de sastre que pot acabar per justificar qualsevol bajanada.

Entenem que segons els mitjans que utilitzem donem informació sobre què volem o no volem, és a dir, s’obre els objectius als que aspirem. Així, per exemple, la càrrega simbòlica d’uns disturbis al carrer pot superar el que podem transmetre amb un sabotatge nocturn. Igualment, la simple irrupció violenta, sigui de la forma que sigui, demostra que la suposada pau social no existeix. De fet, és igual la manera, és igual el perquè: una explosió en un vagó de metro, apedregar a la policia, baralles a la sortida de la discoteca, caixers cremats, suïcidis; hi ha alguna cosa que no funciona a la societat quan no tot és tan bonic com ens volen fer creure. Encara que això sigui cert, no en tenim prou, ja que pot ser contraproduent amb els objectius que també estiguem buscant en aquest moment.

Aquí és on veiem un dels problemes més gran que tenim a les nostres pràctiques. Cada activitat que fem, cada acció que realitzem pot pretendre aconseguir objectius diferents o inclús poden ser parcialment contradictoris entre ells. Al mateix temps, poden partir de necessitats a curt plaç o prolongar-se en el temps. Si es té en compte i s’estableix un equilibri entre mitjans i fins es determinarà, en gran part, el nostre avanç com a potencial moviment.

Així, veiem que encara que la utilització de mètodes violents mostri una ruptura amb el consens existent, segons els objectius que tinguem, aquesta manera d’actuar pot ser contradictòria o, fins i tot, contraproduent.

Amb aquesta confusió fonamental, ens trobem també aquella que planteja que com més destructiva sigui una acció, en termes materials, més radical serà. Però tornem a equivocar-nos si pensem que per voler destruir aquesta societat hi ha prou amb destruir la seva part física. La revolució s’ha d’entendre d’una manera social, no militar, ja que contra allò que combatem és contra una forma concreta de relacions socials i no només contra les infraestructures i les persones que les fan evidents. Al confondre la part amb el tot fem impossible la superació d’aquesta situació, a l’hora que correm el risc de caure en una concepció militarista que ens allunyaria dels nostres fins hipotecant els nostres mitjans. Si el nostre actuar es basa ens supòsits individualistes, actuant així degeneraríem en pensar que la guerra social és una venjança entre els diferents indivídus i l’Estat-Capital, amb la conseqüent derrota. Si el nostre actuar fos més col·lectiu, derivaríem capa a la lluita armada entesa com la professionalització en l’ús de la violència, per part d’unes poques, separant-ne la resta o, encara pitjor, com a la seva representació7.

Aquest prejudicis ideològics marquen els límits d’una pràctica que podria ser molt més rica. És a dir, si suposadament podem utilitzar un ampli ventall de possibilitats, per què limitar-nos només a aquelles que impliquin violència? No és depreciar part del nostre arsenal?

Una pràctica automutilada com aquesta només és pot mantenir mitjançant quimeres ideològiques. La falta d’una conflictivitat real als carrers és substituïda per una successió d’actes de sabotatge. No és que aquests en si mateixos no siguin necessaris però podrien ser més una demostració de la nostra impotència que de la nostra potència. Un bon exemple serien aquelles cronologies d’accions que fa uns anys omplien diferents fanzines i pàgines web. Aquesta difusió d’accions generava una falsa idea de força que mesurava l’èxit de les nostres lluites en la quantitat d’accions que succeïen. Però no és la quantitat d’accions allò que determina la seva radicalitat sinó la qualitat, és a dir, la seva capacitat d’incidir en la base de les relacions socials actuals impedint la seva reproducció.

Aquest pensament quantitatiu sovint és complementat amb l’imaginari espectacular d’allò destructiu sobre allò eficaç. O el que vindria a ser el mateix, s’arriba en un punt tan absurd que en una acció «la técnica no acompaña a la inteligencia sino que la sustituye, y así uno no se para a pensar un momento si el medio se adapta al objetivo que se busca»8. És a dir, volem trencar, cremar o fer explotar quelcom i encara que no sapiguem què, sabem que això serà més radical que qualsevol altra cosa. Dins d’aquesta lògica es passa per alt que si es pretén fer el més mal possible, no és la potencialitat destructiva d’un mitjà el que ens interessa sinó l’ús intel·ligent que en fem. Dit d’una altra manera, els mateixos danys que poden produir els artefactes explosius es podrien provocar a cops de martell? Què produeix més pèrdues, la carcassa cremada d’un caixer o la maquinària interna del mateix banyada amb Coca-Cola?

Allò espectacular d’aquest tipus d’accions xoca de ple amb l’essència de l’acció directa. Aquesta se sol entendre com el fet de resoldre per una mateixa els problemes que se li plantegen sense delegar-lo a altres persones. Però també implica que els tipus d’acció que fem serveixi per solucionar directament el problema. És a dir, si volem evitar que un grup de feixistes es manifestin, ocupar físicament l’espai del seu recorregut seria una acció directa. Recórrer a la Delegació del Govern perquè no els legalitzi la manifestació, evidentment que no. Aquest és un exemple senzill, però sovint no està tan clar. Quant s’acaba creien que «com més violent més radical», també és creu que més obvia serà l’etiqueta d’acció directa. Però si volem complir amb les condicions que es necessiten perquè una acció sigui definida com a tal, necessitem parar-nos a pensar. Si una acció la fem nosaltres sense que nungú medïi i té una relació directa amb el problema, aleshores és una acció directa. Però si no es compleix alguna d’aquestes condicions, normalment la segona, estarem parlant d’una acció indirecta. No ens entretindrem en aquelles accions indirectes produïdes per la mediació de terceres, doncs és més fàcil que es vegi la crítica a aquestes, sobretot si ens estem referint a la gent que apostem per l’autorganització. El que ens interessa sobretot és parlar d’aquelles accions indirectes que se solen confondre per les directes degut a la violència que s’hagi pogut utilitzar.

Una acció no pot ser avaluada en abstracte. Com hem comentat abans, tota pràctica porta implícita una informació sobre les seves possibles causes i objectius. Però degut a la complexitat de la societat i, sobretot, si vol superar-la, aquest tipus d’anàlisis simples no ens serveixen. Pensem que s’ha de veure cada acció en el seu context i després posar-nos a parlar. En aquesta línia, valorar si trencar uns vidres, atacar a la policia o l’amenaça a un jutge són accions directes o indirectes no té cap tipus de sentit. A mode d’exemple, anem a desenvolupar-ho per poder explicar-nos millor. L’acció concreta de trencar uns vidres, segons el context en el qual s’inscrigui, pot ser qualificada de directa o indirecta. En el primer cas podem recordar la companya de suport a Sergio L.D. En ella es pretenia que mitjançant la pressió a les diferents parts de l’acusació particular aquestes retiressin la denúncia. Amb vàries d’elles va resultar. En aquest cas veiem que atacar a aquestes empreses tenia una relació directa amb l’objectiu a aconseguir.9 En el cas contrari, si tenim la intenció d’aturar un projecte urbanístic a base de trencar el vidres de la seu del Districte que vol portar-lo a terme, evidentment la relació directa no es dona i ens trobaríem amb una acció indirecta. Si ens hem estés en clarificar què és i què no és un acció directa és per certes valoracions que es donen a la hora de parlar d’accions. Per un costat, aquestes poden ser accions indirectes encara que no es defineixin com a tal. Per l’altre, perquè aquestes accions indirectes en realitat són accions simbòliques. Aquest terme pot resultar una mica molest ja que es tendeix a associar que les accions simbòliques són reformistes. No serà que les diferents ideologies fan que confonguem la realitat segons certs prejudicis? Les accions simbòliques no s’han de rebutjar en abstracte sinó que també s’han de valorar en el seu context. Una acció simbòlica actua, com el seu nom indica, contra un símbol, és a dir, batalla en el mon de les idees. Quan en una manifestació s’ataquen certs llocs, no sol ser tant pel dany a realitzar sinó pel fet d’assenyalar aquests llocs, i no altres, com a símbols de l’enemic. Veiem així que aquest tipus d’accions són una forma més de fer difusió de les nostres idees. En si mateixes, no són accions a descartar, el problema és que certs anàlisis com el de la mitificació de violència acaben dividint i jerarquitzant les nostres pràctiques en funció de si es pensa que són simbòliques o no.

Finalment, veiem que tota aquesta serie de confusions s’articulen de la següent manera: una acció violenta és més radical que una que no ho és; aquelles que siguin més destructives seran més radicals que les que no, amb l’excepció tècnica de l’explosiu que es prioritzarà per davant de la resta. Allò violent d’una acció prima sobre els objectius a complir ja que en si mateix aquest actuar ja és radical.

A la pràctica, aquest tipus de plantejaments acaben sent l’altra cara de la moneda del pacifisme. La mitificació de la violència complementa l’oposició absoluta per part de les pacifistes, convertint tota possibilitat d’acció en una varietat limitada de tàctiques que tenen més a veure amb els prejudicis propis d’aquestes ideologies que amb la voluntat real d’aconseguir quelcom. Per tant, no podem deixar d’insistir en un ús crític de les diverses tàctiques del nostre abast, i d’entre elles, per suposat, la violència.

La mitificació de la violència, de la forma descrita anteriorment, no deixa de ser una postura extrema que se sol donar en poques ocasions. En realitat, la postura que defensa un violentisme tàctic és la més abundant en els nostres ambients. Dins d’aquelles que veuen l’ús de la violència com una eina legítima i necessària ens trobem amb les mateixes conseqüències que en el pacifisme tàctic;:defensar la pluralitat de tàctiques per justificar després el propi estancament a la pràctica. Són moltes les vegades en les que ens trobem amb el mateix quadre: podem dir cent cops en veu alta que no hi ha tàctiques superiors a altres, però després recórrer en el moment de l’acció només a aquelles que comporten certes dosis de violència.

Si hem volgut mostrar aquesta postura, encara que sigui amb poques línies, és perquè no volem que la gent llegeixi aquest text i no reflexioni sobra la manera que aquesta crítica també està dirigida contra nosaltres. La majoria de gent del nostre entorn polític més proper patim de falta d’originalitat en les nostres accions. Reproduim en la pràctica una realitat pobre en la que ens veiem, la majoria de cops, com a professionals de l’ús de la violència. Per un costat, perquè dins de processos més amplis som les que realitzarem el treball brut. Per l’altre costat, perquè no se’ns acudeixen maneres diferents d’enfrontar la realitat que les ja acostumades i violentes abans mencionades.

Com hem vist, intentar analitzar l’ús de la violència com un concepte aïllat no té cap sentit. Parlar de qualsevol aspecte de la nostra existència passa inevitablement, per parlar d’allò amb el que es relaciona. Així ens veiem amb la necessitat de plantejar l’obvia relació entre tàctiques i objectius, la possible contradicció entre aquests o inclús entre els diferents objectius que tinguem. Però hem vist que també implica parlar de les diferents maneres de situar-nos en el nostre entorn, és a dir, quan diem «nosaltres» a qui ens estem referint? Quina relació establim entre la gent polititzada i la no polititzada? Què volem aconseguir amb la nostra lluita? Qui realitzarà la revolució? Hi ha un «qui»? Poden semblar preguntes fora de lloc, però segons com les responguem podem entendre força coses sobre les diferents maneres d’encarar la violència.

Suposem que simplement volem millorar la societat en la que vivim i entenem que, amb totes les seves pegues, la democràcia és el sistema polític a defensar. Si és així, evidentment, no hi té lloc l’ús de la violència per nosaltres. És més, com a ciutadanes compromeses necessitem convèncer a les nostres governants per a que canviïn la seva mala manera de procedir, ja sigui via els nostres arguments o via la pressió pública. Aquesta pressió vindrà també per aquesta mateixa conscienciació que haurem realitzat sobre l’opinió pública que, al descobrir les injustícies que fins aleshores desconeixien, es posicionaran per la nostra justa causa. Si és així com entenem el món, el pacifisme com a ideologia i les vies d’integració seran el nostre camí. No fa falta dir que ens sentim molt allunyades d’aquests plantejaments. No és una qüestió d’utilitzar tàctiques diferents, sinó que la pròpia manera d’analitzar la realitat ja fa que estiguem lluitant per objectius oposats. Millorar la nostra realitat, pintar de rosa les parets de la nostra presó, és una altra forma de perpetuar l’agonia que patim.

En canvi, si s’assenyala el capitalisme com a l’eix que marca les nostres relacions socials, el patriarcat com la dominació que les travessa i l’Estat com l’estructura que les manté, si és d’això del que estem parlant, aleshores estem dient el mateix. Potser utilitzem tàctiques diferents segons com entenem la manera d’enfrontar-lo. En aquest grup ampli en el qual ens incloem, també pensem que hi ha la majoria de gent que sol assumir el pacifisme tàctic i aquelles que aposten per la violència com la més radical de les accions. Segons la manera que tinguem de polir els diferents plantejaments abans criticats, veurem de quina manera podrem unir els esforços en una causa comú.

Perquè això sigui possible, necessitem parar-nos a pensar i deixar d’actuar des de la inèrcia i els pressupòsits de les diferents ideologies. Veure fins a quin punt les nostres pràctiques i els discursos que les mantenen són argumentacions sòlides o justificacions de frustració i impotència més profundes.

Hem d’analitzar aquelles postures que sempre eludeixen l’actuar violent, que es refugien en un anàlisis de la conjuntura desfavorable, en «l’ara no és el moment». Són postures còmodes que no rebutgen la violència en sí, però la neguen en tots els moments possibles. La podem trobar en tots els àmbits i en qualsevol lloc, des d’assemblees a manifestacions i sempre seguirà, més o menys, el mateix guió. És un pacifisme disfressat, moltes vegades inconscient, construït sobre les pors i les aprehensions subjectives. Perquè parlar de violència és parlar també d’emocions, de pors i de dubtes. En el fons, no és més que un bloqueig que salta de l’aspecte personal al col·lectiu.

El treball col·lectiu permet superar aquestes situacions, però sempre partint de premisses acceptades per totes. Hem d’assumir que, en abstracte, tenim una infinitat d’accions vàlides, que cap d’elles té més força o legitimitat sobre les altres i que des de la racionalitat hem i podem adaptar els mitjans als nostres objectius. Donar a la violència el sentit adequat, ni més ni menys que a altres pràctiques, ens permet sorprendre i colpejar com no s’ho esperen.

En cada moment i en cada lloc, segons els objectius que tinguem escollirem els mitjans adequats per aconseguir-los. I segurament, serà en combinació de varis, ja que «la Revuelta necesita de todo: diarios y libros, armas y explosivos, reflexiones y blasfemias, venenos, puñales y incendios. El único problema es cómo mezclarlos»10

Però malgrat aquesta defensa d’un ús intel·ligent i eficaç de les eines que tenim al nostre abast, volem rompre una llança per l’ús de la violència. I és que en aquesta ciutat que habitem, la realitat social està cada vegada més pacificada. En aquest procés de neutralització de la contestació també entrem nosaltres, l’entorn antiautoritari i anticapitalista. A mesura que passa el temps som conscients que el límit que marca el caràcter de les nostres pràctiques és cada cop més estret. No és un procés col·lectivament meditat, sinó inconscientment assumit.

Per un costat, tenim els prejudicis de pensar que els mètodes violents sempre seran més radicals que els altres. Pitjor encara, que només sabrem utilitzar aquests perquè són als que ens hem acostumat i professionalitzat. A un nivell col·lectiu, cada vegada costa més assumir situacions i moments de tensió, fent que escollim evitar-les. Aquesta fugida cap a allò segur es manifesta, per exemple, en manifestacions rodejades, dirigides o desconvocades pels mossos en lloc d’aquella digna pràctica de fa una dècada en la que cada manifestació que la policia volia controlar tenia com a resposta un sa disturbi.

Un dels reptes més gran d’aquest debat que volem començar aquí posa de relleu les nostres pròpies dinàmiques: serem capaces d’abandonar els nostres rols de guerreres? D’estar al matí fent teatre al carrer, al migdia ocupar l’ajuntament amb les àvies i a la nit lliurar-nos al saqueig i a la destrucció? Seremm capaces de no deixar-nos tancar en postures ideològiques que dicten les nostres estratègies i condicionen les nostres tàctiques?

Pot semblar molt obvi tot el que s’ha parlat i, de fet, en el moment de teixir aquest text ens preocupa que ningú se senti realment identificada amb les crítiques. Com varem dir al principi, hem fet un esbós de certes postures que no tenen perquè assemblar-se en la seva totalitat a la realitat. De fet, no ens interessa tant la gent que sí que s’identifica amb les postures criticades sinó amb totes aquelles que en la pràctica estem enquadrades amb aquestes encara que no siguem conscients. És a dir, aquelles que sense oposar-nos públicament a la violència evitem la seva realització en tot moment i lloc; aquelles que veient la necessitat d’utilitzar vàries tàctiques no sabem sortir del típic sabotatge violent; aquelles que deixem d’utilitzar la violència perquè pensem que si no no tindrem suport popular; aquelles que encara que veient-ho necessari ens sentim ridícules repartint octavetes.

Serem capaces de perdre-li la por a la violència sense acabar alabant-la? Serem capaces de reflexionar sobre la violència sense arribar a justificar la impotència de la passivitat? Serem capaces de deixar de preguntar-nos violència sí/violència no per començar a preguntar-nos violència quan i com?

1 A l’any 2005, un dels túnels de l’obra que està construint el metro al barri s’esfondra parcialment. Les conseqüències immediates són el desallotjament de més d’un miler de persones i l’enderrocament de quatre edificis.

2 El pacifisme així com la majoria de corrents de pensament i ideologies té diverses interpretacions. I evidentment no totes es basen en el que exposem aquí. No tenim la intenció de fer un anàlisi de totes elles, senzillament, apuntem algunes concepcions generals per assenyalar la nostra posició.

3 No volem confondre el que estem expressant. Quan parlem en aquests termes, estem pensant en cultures i societats molt més petites i equilibrades amb el seu ecosistema, i per extensió amb tota la Terra. L’assentament en un espai o els recorreguts nòmades modifiquen el territori, el fan més apte i faciliten recursos per algunes espècies i el dificulten a d’altres. Aquesta competència natural modifica les relacions entre éssers vius. Quan aquestes fluctuacions no malmeten irreversiblement el medi són part de diferents estadis de successió inherents d’un hàbitat equilibrat, ja que aquest no és immòbil sinó que és modificat contínuament per l’acció dels agents naturals (vius o no).

4 Parlem de ciutadanes referint-nos a aquelles persones que s’adhereixen a la societat democràtica de forma teòrica i la defensen. Sense tenir en compte totes les altres que hi comulguem poc o molt per la inèrcia de la quotidianitat.

5 Certs casos com els de l’incendi del Reichtag a l’Alemanya anterior al nacionalsocialisme, l’enfrontament armat a l’Itàlia dels anys 70 o el cas Scala a Barcelona ens poden ser útils per exemplificar com una violència antagònica pot haver estat promoguda o aprofitada per l’Estat com a una conveniència estratègica. Normalment per preparar una escalada represiva o accelerar el nivell d’enfrontament per al qual l’antagonisme polític no es troba encara preparat.

6 Por la extensión de los disturbios: Manifiesto en favor de la acción directa violenta. Document elaborat per activistes socials de Madrid, Euskadi i Argentina. Podeu llegir-lo a: http://lahaine.org/global/manifiesto.htm

7 La transformació en avantguarda d’aquelles que practiquen la lluita armada donaria per un text apart, per l’extensió i la complexitat que podria tenir ho deixem aquí. La fugida cap endavant argumentativa que exposa que es lluita per una mateixa i no en nom d’altres no elimina el fet que les accions de cada una sempre tenen conseqüència col·lectives. Que no es respecti o no es tingui en compte a aquesta altra gent que pugui afectar no implica que s’hagi superat el lastre avantguardista.

8 La acción sometida a la crítica. Algunas consideraciones viejas y nuevas sobre anarquistas, revolucionarios y otros. Podeu llegir-ho a: http://www.editorialklinamen.org/libro-accion.htm

10 Anònim, Ai Ferri Corti. Romper con la realidad, sus defensores y sus falsos críticos. Muturreko Burutazioak, Bilbao, 2001.