Terra Cremada

Oímos algunas comunicaciones muy angustiosas de compañeros que pedían que se les sacara de allí.

El text anterior fou escrit abans de la jornada de vaga general del 29 de setembre. Vists els fets d’aquest dia, ens veiem amb la necessitat d’afegir aquest annex valorant certs aspectes al voltant de la violència utilitzada i que complementarien el ja comentat. Així i tot, aquest text no pretén entrar en una anàlisi extensa d’aquell dia, sinó més aviat ser la lectura d’un esdeveniment que encara està calent.

Aquest dia ens va sorprendre a totes, però sobretot a les organitzadores dels diferents actes previstos. La participació heterogènia dels piquets als barris, els talls de carretera del matí, el piquet unitari, el desallotjament del banc ocupat i les diverses respostes es mantindran vives a la nostra memòria. A final del dia, va ser emotiu veure des de l’alt de Barcelona com les diferents fogueres s’anaven unint en un gran núvol de fum; lirisme que també podem trobar plasmat en el text la sonrisa de los antisistema1. Més enllà de les emocions que ens va deixar aquell dia, veiem important remarcar alguns punts interessants de la jornada i veure què podem treure d’ells. Encara que el succeït sobrepassà les expectatives tant individuals d’els qui participàrem com d’aquelles organitzacions, assemblees i grups que van estar preparant-ho, hem de reconèixer que gran part de l’ocorregut es deu als dies anteriors: la creació de l’Assemblea de Treballadores de Barcelona el 29 de juny, l’agitació dels comitès de barri, la predisposició per treballar juntes de gent i sectors que fins llavors eren pràcticament estancs, etcètera.

El fet més vistós va ser l’ocupació del Banco de Crédito Español el dia 25. Una esbojarrada acció que al moment dóna els seus fruits, convertint-se en un centre de convergència de totes aquelles amb ganes de tornar a lluitar juntes. Resultat de la barreja d’una bona organització, d’un secret ben guardat per molta gent i fins i tot de la difusió gratuïta que alguns mitjans de desinformació ens van oferir en publicar, no solament la notícia sinó, en alguns casos, el propi programa d’activitats del dia. A quatre dies de la vaga, el banc caldejà l’ambient convertint-se en el símbol de totes aquelles que les reivindicacions sindicals ens deixaven indiferents, ja que no ens sentíem identificades. Fou d’aquesta manera que aquest espai pogué ser assimilat per molta gent com un punt de trobada i el desallotjament del mateix no com un final sinó com la continuació de la seva mateixa essència2. És important que no oblidem que sense el treball de base previ, la situació de lluita violenta als carrers no hauria estat possible. Que solament la ràbia acumulada no produeix aquests resultats. És la suma de tot l’anterior, així com l’actuació dels mossos3 el que convertí un mera aturada sindical en quelcom més semblant a una vaga salvatge.

Aquest dia es trencà la pau social d’una manera que per a moltes de nosaltres era difícil de preveure. Les més sorpreses davant de tota la violència expressada el 29 siguérem precisament els que veiem legítima la seva pràctica. És més, aquelles que a l’anàlisi prèvia entraríem dins de les categories del violentisme tàctic i de la mitificació de la violència seríem les que, curiosament, més ens sorprenguérem del succeït. Durant aquelles hores predominà una unitat d’acció, d’enfrontament, d’ofensiva generalitzada contra símbols del Capital i contra la policia. El 29s marcà per a moltes de nosaltres la possibilitat de desbordar els mossos, de guanyar-los als carrers encara que fos per unes poques hores. Parlem d’unitat d’acció perquè aquest dia veiérem a moltes tombar contenidors, tirar pedres, enfrontar-se. Hi hagué una diversitat de gent capaç de compartir unes pràctiques, hi hagué joves i no tan joves gaudint dels seus primers disturbis, hi hagué gent propera que s’empoderà i la muntà a gust. Es respirava un aire de legitimitat i companyerisme. És clar que molts factors poden explicar la nostra victòria i el balanç repressiu relativament reduït. Però el més important és veure que una vegada que es crea la situació, ja no som solament les 200 de sempre, sinó moltíssimes més. Això no vol dir que les pacifistes no estiguessin allí. Tornaran a sortir, tornaran a parlar d’infiltrades com un tal Josep Bel4. Moltes ho hem viscut, estiguérem allí, ho veiérem amb els nostres ulls com perquè no ens inquieti aquest tipus de discursos. A llarg termini tornarem a trobar-nos en la situació en la que les que practiquin la violència seran rebutjades, on tota aquella que tombi un contenidor serà titllada de policia o de provocadora. I és llavors que ens recordarem del dia de la vaga i haurem de preguntar en veu alta: no serà que tenim motius suficients per trencar-ho tot? no serà que les encaputxades no són policies, sinó companyes?

Algunes seguiran preferint –esperem que cada vegada siguin menys– la foto en la portada on es vegi la «jove antisistema» colpejada per la policia, algunes seguiran pensant que és mitjançant els seus mètodes, la seva premsa o les seves notícies que és possible apropar-nos a mostrar i definir qui som. Quantes vegades més ens asseurem davant de la policia amb les mans en alt per buscar la foto que assenyali qui són les «bones»? Realment no ens fan mal tantes hòsties? Realment ens estan servint d’alguna cosa tants blaus?... potser serveixen per acumular una mica més de ràbia o, desgraciadament, una mica més d’impotència.

Tan preocupant com l’actuació del fantasma del pacifisme és la possibilitat del victimisme quan la repressió aguaita. Era evident que el succeït durant la vaga no s’anava a deixar passar sense més. Les periodistes difamen, els comandaments policials demanen mà dura, fins a aquí, tot normal. El que no ens sembla tan lògica és la manera que algunes –estranyament sorpreses– han pretès fer front a l’atac mediàtic. Si es fa aquesta tasca via mitjans de comunicació o deixem que siguin unes altres les que surtin a defensar-nos, ens arrisquem a salvar-nos el cul a costa de desvirtuar els nostres continguts i enganyar a la gent. De vegades, es pot produir en boca d’alguna companya5, encara que la majoria de les vegades són unes altres les que solen parlar per nosaltres. Encara que pugui haver-hi bona intenció en els seus plantejaments –clarament diferents– en lloc de fer-nos un favor el que fan és apuntalar el que estem combatent6.

Finalment, ens agradaria que quedi clar que no volem caure en una anàlisi errònia d’aquell dia. No va ser el principi de cap insurrecció. Si no busquem entendre el que realment fou quedarà com un dia de ràbia. El més important no va ser la violència, el més important, seguint la lògica anterior, és que no decaigui el treball de base que s’estava fent. Si després del 29 tornem als nostres caus, si retrocedim a la fase organitzativa prèvia ens arrisquem a que tot això desaparegui. Aquest mateix treball de base és la nostra única eina útil per fer front als intents deslegitimadors de premsa, policia i polítiques. És a dir, tornar al carrer, donar la cara igual que ho vam fer prèviament a la vaga és l’única manera que podem, d’una manera clara i directa, dir qui som i què volem. Perquè més enllà dels enfrontaments i els disturbis vam veure alguna cosa, quelcom diferent que feia temps que no es veia a Barcelona. No és solament la possibilitat d’un espai físic de trobada entre sectors molt diversos com fou el banc, sinó que fou real la coordinació d’accions; veure que era possible el treballar juntes i que podia donar els seus fruits. És clar que queda molt camí per recórrer, tant la criminalització constant en els dies posteriors com la possible repressió que pugui caure no seran tasca agradable. Però toca tornar a ajuntar-se, crear i construir la consciència que ens va unir durant aquest moment. Aquell dia ja va acabar, però el que estem construint acaba de començar.

2 Fou emotiu veure que quan es conegué la notícia del desallotjament durant el piquet que baixava per Les Rambles, en lloc de tornar cap al banc per intentar evitar el desallotjament, augmentà la ràbia amb la que el piquet s’estava realitzant.

3 Hem de reconèixer que si els mossos no hagueren desallotjat el Banco de Crédito ni carregat a tort i a dret des del matí els esdeveniments haguessin tingut una dosi menor de violència per la nostra part. Ells mateixos foren els seus millors enemics.

4 Membre del sindicat Cobas i del partit polític Corrent Roig. Per llegir la seva infame declaració: www.kaosenlared.net/noticia/tras-29-s-reflexion-desde-izquierda-obrera

5 Ens referim al text de Txema Bofill en el que les teories de conspiració solapen la possibilitat d’una bona anàlisi sobre l’ocorregut. Que s’utilitzés l’excusa del cotxe de la Guàrdia Urbana cremat per desallotjar el banc ocupat no deixa de ser una casualitat, podrien haver buscat qualsevol altra. Això ens fa evident dues coses. La primera és que les que van cremar el cotxe no són les causants del desallotjament, només els seu boc expiatori. El segon es que fórem moltes les que somriguérem al veure aquell vehicle cremant. El text del Bofill el podeu trobar a: http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/405382/index.php

6 El manifest escrit per 100 professores de vàries universitats catalanes i que clama contra la criminalització dels moviments socials és un bon exemple d’això. La essència d’aquest text és la crítica al Poder establert per la seva falta de voluntat de diàleg i de tolerància amb aquells moviments que tenen molt bones propostes per millorar aquest món. L’escandalós no és que s’hagi escrit aquest manifest sinó que aquelles a les que ens fa referència explícita no hagem posat el crit al cel ja que, en cap cas, volem que el Poder ens escolti, doncs no tenim res a proposar-li; no volem que ens toleri, doncs som les seves enemigues i no només les seves opositores. Podeu llegir-lo a: http://movimentdel25.org/manifest-de-100-professors-i-professores-de-les-universitats-catalanes/