Adoptant termes que no ens pertanyen;

aportacions per una superació de la democràcia

Descarregar text

Parlar, comunicar, voler dir quelcom més enllà de la pura xerrameca suposa, avui en dia, una tasca feixuga, una tasca terriblement dura, però terriblement necessària. Com nombrar ara que no disposem de les paraules, quan és ara que elles ens disposen a nosaltres? Com aprendre a dir allò que sentim sense abans desaprendre allò que ha estat sentit per a nosaltres i del que no hem format part més que com a meres espectadores? Una tasca feixuga, però impostergable. Com dir alguna veritat veritable? Com despullar-nos i deslligar-nos sense caure en l’horrible fred de la soledat i la por imbècil d’aquella que necessita recolzament i es nega a demanar ajuda, per por, per por i pànic a ser una més de les tantes necessitades? Com caure a aquestes alçades sense terror i desfogades? Com aprendre a parlar de nou sense caure en el parany d’haver de ser escoltades d’immediat? Com tornar-li a la paraula la seva capacitat de transgressió ara que la veritat només pot ser dita quan no és dita per ser escoltada?

Barbaritzem-nos llavors, cridem, desfem-nos de la por a no ser enteses: estem impacients, desitjoses d’escoltar de nou alguna veritat.

Des que ens han robat les paraules tan sols podem dir mentides

Llegit a les parets del barri de Gràcia

«Li diuen democràcia i no ho és!» criden les manifestants convençudes, plenes d’indignació. No faria tant de mal si no fos perquè aquesta consigna és corejada a quasi totes les manifestacions; no seria tant dolorós si no fos perquè sol ser en aquelles manifestacions convocades pels nostres entorns més propers1. Aquesta mitificació de la democràcia és producte, al nostre parer, de la confusió generalitzada que fa que també hi hagi qui es consideri d’esquerres o que faci seus conceptes tan genèrics com el de moviments socials. Si en aquest text volem tractar aquest tema no és per casualitat sinó perquè assistim, avui en dia, a una lluita que, a falta de paraules que expressin amb exactitud allò que sentim, acaba massa cops per reforçar les estructures que d’entrada pretén combatre, reforçant els imaginaris amb les que aquestes estructures es conformen. Amb aquest text volem fer una invitació a l’anàlisi per tal de desmitificar alguns conceptes i així poder situar-los en el lloc on aquests mereixen ser. Treure’ls de l’ambigüitat a la que estem acostumades i resignificar-los o significar-los per tal d’apropar-nos a dir allò que sentim i pensem, forçant-nos a pensar una mica més allò que diem.

Democràcies i demòcrates

Nosaltres no som demòcrates, nosaltres no som antidemòcrates. Estem en la recerca i en la lluita per la construcció d’una societat en la que les relacions humanes no vinguin mediades pels diners ni per l’exercici de poder sobre les altres, aquesta és la nostra intenció. Enclaustrar-nos en una crítica a la democràcia seria igual de vàlid, però alhora igual d’imprecís, que erigir-se com antipolicia o antitelevisió. Tot i així, pensem que cal que fem una anàlisi del que suposa avui en dia la democràcia, ja que, veient com la lògica en la que aquesta se sustenta s’endinsa en molts discursos d’algunes de les nostres companyes, se’ns fa molt difícil una ruptura real amb el sistema de dominació actual. Ataquem la democràcia perquè és la forma més precisa i perversa que pren el capitalisme a l’hora de governar-nos. Ataquem la democràcia perquè la seva potència desmobilitzadora consisteix, en bona mesura, en mobilitzar-nos dins dels amplis marges que no la posen en qüestió. Ataquem la democràcia perquè no hem renunciat a canviar el món, perquè encara no ens donem per vençudes i som capaces de desitjar situacions col·lectives que ens són desconegudes, perquè intuïm que la vida no se situa dins els límits d’allò que avui és possible.

És cert que algunes de les nostres companyes més properes diran que aquesta visió de la democràcia és una visió esbiaixada o quarterada i que això de la democràcia és, en essència, una altra cosa. No pretenem iniciar un debat a nivell semàntic, no és una qüestió de termes o d’adjectius, el nostre debat pretén aprofundir en com l’ideal democràtic es filtra en els nostres discursos i dinàmiques neutralitzant-los i impossibilitant-nos descobrir formes d’organització comunitària que vagin més enllà de les que ja coneixem i no ens satisfan; que vagin més enllà de la possibilitat de millorar les condicions de misèria humanes en les que vivim creant ruptures reals amb el mode relacional capitalista i patriarcal. És més, a aquelles que creuen que la democràcia és una altra cosa, que pensen que un altre cop les nostres enemigues ens han robat aquesta bella paraula per designar el seu oposat, a totes elles els hi diem que estan errades. Les úniques que tergiversen el terme són aquelles que diuen oposar-se a la seva forma actual. És a dir, no són pas les nostres enemigues sinó algunes de les nostres companyes de viatge les que ens confonen amb el seu llenguatge ambigu, fent que seguim pensant en els termes d’allò que pretenem combatre. Si el que volem és fer caure el sistema de dominació actual –i és el que volem– ens cal aclarir el nostre posicionament vers la forma en la que aquest domini es manifesta actualment, per trobar, d’aquesta manera, la millor forma de poder confrontar-lo i superar-lo.

Ens decidim a fer una anàlisi sobre els problemes que observem en l’ús i abús de termes com diàleg, consens, pau o participació, fruit i alhora suport de la lògica sobre la que jeu la democràcia, conceptes dels que es nodreix i als que alimenta. És per això que ens decidim a parlar-ne obertament. Som iconoclastes i estem decidides a trencar amb tot allò que precedint-nos se’ns demostri errat; estem predisposades i disposades a obrir la nostra crítica als punts que mereixin ser debatuts; a fer caure tot allò que ha de caure, tot i que en algun moment ens hagi ajudat a recolzar-nos. Estem en la recerca constant de les millors formes d’atacar l’Estat, conscients que el pensament -i l’acció que se’n deriva- no és mai radical en l’absolut sinó en la capacitat d’adequar-se a les circumstàncies canviants: ara ens toca criticar la democràcia perquè és la forma que pren l’enemic actualment, però sabem bé que les eines que ens varen ajudar ahir a combatre’l bé poden ser-nos totalment inútils demà.

Allò democràtic

El principal manament del vell despotisme era «Vós no fareu». El dels totalitaris era «Vós fareu». El nostre manament és «Vós sou».

1984, George Orwell

La democràcia té avui el Poder. Anomenem Poder a la capacitat per exercir la voluntat pròpia sobre altres persones, ja sigui per activa o per passiva, ja sigui per imposició o per persuasió. En un règim dictatorial aquest s’exerceix, majoritàriament, per la força, en un règim democràtic mitjançant la persuasió, la seducció i la creació de veritats absolutes, deixant cada cop menys espai pel qüestionament real. Si ens interessa estudiar el Poder és perquè el volem combatre i, adonant-nos de la mutació que sofreix el govern capitalista en un escenari dictatorial vers un escenari democràtic, hem de buscar les evidències que reafirmen i reprodueixen aquest Poder, no només en les evidències més flagrants sinó en les petites subtileses i capil·laritats que li donen autèntica consistència. És per això que ataquem la democràcia i l’imaginari, aparentment ampli, que la conforma.

Podem definir la democràcia com el final d’un procés d’extermini de la dissidència, com el principi d’homogeneïtzació cultural un cop la gran majoria de la població ha acceptat el funcionament de l’aparell de dominació; en el moment en el que el Poder ja s’ha tornat hegemònic. No pot haver-hi democràcia mentre encara resten imaginaris col·lectius prou ferms com per fer trontollar el Poder, mentre encara hi hagi la possibilitat d’una transmissió cultural més enllà de la dominant. La democràcia no es pot realitzar sense un extermini físic, no tan sols de la resistència sinó també de la cultura de la resistència.

Entre la democràcia i la dictadura trobaríem llavors la diferència, a mode quantitatiu, en el nivell de repressió que cadascuna precisa per aconseguir els seus mateixos objectius, succeint-se l’una a l’altra segons les necessitats de l’Estat. No és que la democràcia no reprimeixi amb la mateixa intensitat que la dictadura sinó que ho fa amb més precisió i de manera més acotada, adaptada a la nova realitat social. A diferència del que podria opinar una gran majoria, poden coexistir en el temps –i de fet ho fan– en la forma d’estats d’excepció2. La dictadura es tracta doncs d’un estat d’excepció generalitzat mentre que la democràcia –per no caler-li aquesta generalització– es torna selectiva i aplica la seva mà dura només en aquelles capes de la població que precisa doblegar o que no és capaç de silenciar mitjançant l’oci i el consum: CIE, presó, reformatoris –o l’eufemisme dels centres reeducatius–, psiquiàtrics... Del que es tracta, al cap i a la fi, és de preservar les bases del sistema capitalista: la propietat privada i la dissociació entre política, economia i vida, aïllant i/o exterminant allò que pugui posar-les en qüestió.

Però ara bé, si la diferència entre dictadura i democràcia només fos a nivell quantitatiu podríem afirmar que entre aquestes no existeix una autèntica diferència i que, per tant, aquelles que lluiten per avançar en la consecució d’una «veritable» democràcia no anirien errades. El que nosaltres observem és que, a més de la diferència que podem trobar a nivell quantitatiu, aquestes presenten una diferència abismal en la forma de governar. És aquí on ens volem aturar per tal de demostrar que ja estem en una autèntica democràcia.

En una dictadura la repressió és explícita perquè el que es busca és evidenciar la capacitat per exercir el seu poder. En aquest sentit la dictadura busca aterrir a la seva oposició fent pública la seva mà dura vers les seves enemigues, és a dir, governar mitjançant una estratègia purament conductista. D’altra banda, la democràcia busca la complicitat, la participació i, en aquest cas, la seva estratègia de govern esdevé en base a l’adhesió de la població als seus dictàmens mitjançant la seducció, la integració i, indispensablement, l’educació. La democràcia no accepta la figura de l’enemiga perquè s’erigeix com a «final de la història». Per tant, no concep que ningú, més enllà del que classifica com a patològic, pugui desitjar un ordre que la superi o la qüestioni.

Acabar amb la dissidència

Primero mataremos a todos los subversivos, luego mataremos a sus colaboradores, después a sus simpatizantes, enseguida a aquellos que permanecen indiferentes, y finalmente mataremos a los tímidos

General Ibérico Saint Jean, gobernador de la Província de Buenos Aires. Maig del 1977

En democràcia, el Poder necessita legitimar-se, en dictadura el que precisa és exercir-se. En una dictadura cal acabar amb l’enemic, en una democràcia cal neutralitzar-lo. L’una no pot existir sense l’altra, són complementàries i és per això que la democràcia esdevé un estadi superior en la consecució dels objectius capitalistes i resulta molt més perillosa, si no a nivell de veure perillada la nostre integritat física sí a l’hora de poder dibuixar imaginaris d’emancipació contra-hegemònics. Ambdós sistemes són totalitaris, un per impossibilitar físicament sortir-se dels marges establerts i l’altre per abastar la totalitat dels imaginaris col·lectius fagocitant-los, no deixant espai per a un altre lloc, un altre món que superi el capitalisme. Mentre que en una dictadura el malestar social es dirigeix en la recerca de buscar complicitats per tal d’enderrocar el Poder, en una democràcia, al no haver horitzons de superació, aquest malestar és reconduït cap a l’esfera íntima, cap a la gestió individual. En una democràcia ja no cal afermar el Poder perquè aquest ja ha estat introjectat. En democràcia el Poder és molt més intel·ligent perquè aquest es nodreix de totes les ments que accepten el seu funcionament.

Els fonaments perversos de la democràcia; els seus mites

Primer mite: de la dicotomia democràcia/dictadura

El discurs democràtic és potent en tant que, a l’igual que el ciutadanista o el cívic tenen a escala del govern d’una ciutat, no admeten un discurs que se li oposi frontalment, ja que ningú seria capaç de defensar un no-diàleg com a solució dels conflictes o pixar al carrer en contra del control policial de les nostres vides. Aquest parany s’esdevé dins del que algunes anomenen el doble vincle3, fet que dificulta moltíssim la creació d’identitats pròpies que escapin de la unidimensionalitat capitalista. Aquest doble vincle, sustentat en la lògica binària que situa en oposició antagònica i sense marge de discussió la falsa dicotomia entre treballadora/aturada, dictadura/democràcia, ciutadà/antisistema, pau/violència, vandalisme/civisme, boig/normal i tantes altres dualitats que l’Estat utilitza per no deixar marge a res que escapi a la seva lògica, perquè si estàs contra la democràcia...llavors estàs a favor de la dictadura, no? Aquest discurs no dóna lloc a l’oposició perquè et situa d’entrada en uns paràmetres d’acceptació d’unes regles on la participació ens aboca a una situació d’indefensió i de submissió a la autoritat que configura les regles del joc. Quan decidim parlar o interaccionar de manera no-violenta amb aquella que ens sotmet admetem una situació de desigualtat: mentre unes tenen el poder d’exercir-se les altres només tenen el poder d’acceptar les decisions. Ens posem llavors en un plànol d’indefensió en el qual només podem acceptar les propostes de qui ens oprimeix o sortir del joc i ser desqualificades com a «intolerants» o «mal perdedores».

La trampa roman en el caràcter confús de la pregunta: ets això o el seu oposat? No donant marge per reconèixer’ns de manera genuïna, ens instal·lem en un plànol que no ens pertany, dins d’uns paràmetres on només podem ser definides per qui té el poder de definir-nos socialment, és a dir, qui té els mitjans de comunicació de masses i els mecanismes de transmissió cultural. Aquest esquer, del qual piquem amb massa assiduïtat, ens condueix a la ja típica formula d’endegar campanyes de descriminalització a partir de dir que no som allò del que se’ns titlla o dins la també estúpida formula de reconeixe’ns com allò que se’ns identifica: som antisistemes? Som terroristes? Som delinqüents? Som violentes? Davant les seves preguntes qualsevol resposta ens farà mossegar el seu am; on no hi ha una veritable pregunta no cal que ens desgastem procurant donar cap resposta.

D’altre banda i per desmitificar la dicotomia democràcia/dictadura observem que, encara que al territori de l’Estat espanyol no és habitual veure un desplegament de l’exèrcit, no ocurreix el mateix en els terrenys ocupats que sobrepassen les seves fronteres. Així doncs, mentre que el govern dins l’Estat es fa de forma democràtica el govern en els territoris ocupats s’exerceix en forma d’estats d’excepció generalitzats4. Aquesta dualitat és part indiscernible de l’espectacle democràtic.

Segon mite: del diàleg i del consens

Un dels mites fonamentals sobre els que es basa la lògica democràtica és el que sustenta que mitjançant el diàleg es pot arribar a la resolució de tots els conflictes. És evident que el diàleg és fonamental per establir comunicació amb altres persones i així fer-nos saber què és allò que necessitem o allò que sentim, però pensar que mitjançant aquest diàleg es poden conciliar necessitats o interessos divergents és bastant ingenu.

La idea de consens té sentit en el moment que un conjunt d’afectades –una comunitat– precisa mantenir-se unit en la resolució d’un problema concret; si no existeix comunitat o si el problema –o l’interès principal– és difús, aquest consens no podrà esdevenir real ja que amagarà altres aspectes més enllà dels assenyalats. Per exemple, quan a una assemblea universitària apareix gent que mai no ha participat abans per forçar que es desconvoqui la vaga que l’impedeix anar a classe, que hauríem de fer? Asseure’ns a parlar tranquil·lament per intentar arribar a una decisió que ens inclogui a totes? o enviar-los a pastar fang per la seva actitud oportunista vers l’assemblea? Els espais de discussió i la possibilitat de consens han d’estar oberts a aquelles que estiguin disposades a respectar-lo en tot moment. Quan aquests personatges apareixen no els hem de veure com a mers estudiants, són les portadores d’allò que estem combatent el que està entrant en la nostra assemblea.

La creació de consens, lluny del que tant els hi agradaria a les partidàries dels processos dialògics5, no és un procés aliè a les relacions de dominació i, per tant, no pot sostreure’s d’elles; contràriament al que defensen les postures polítiques que intenten negar la confrontació –o la reserven tan sols a l’àmbit de la paraula–, el conflicte existeix en el xoc d’interessos entre dominants i dominades i aquest no pot ser resolt mitjançant la paraula, entre d’altres coses perquè aquesta paraula no té poder d’executar-se i els mecanismes dels que disposa el Poder sí.

El triomf del consens democràtic esdevé quan els interessos de la classe dominada coincideixen amb els interessos de la classe dominadora, no abans. Els seus ideals de felicitat, els seus imaginaris de llibertat, salut, amor...aquest és el triomf aclaparador de la democràcia, l’absència –gairebé total– de discursos o imaginaris que la qüestionin, que la confrontin o que vagin més enllà d’aquesta. Al cap i a la fi, en una societat democràtica se’ns permet dir tot allò que pensem perquè estem desproveïdes de la capacitat de pensar veritablement allò que diem. Més que pensar, el que fem és repetir. No es tracta de parlar de política sinó de fer política; pensar i difondre allò pensat, en una societat democràtica, ja no fa por perquè el pensament deslligat de l’acció que el precisa es torna innocu per al Poder i passa a formar part del seu espectacle. La pràctica revolucionària precisa d’una teoria revolucionària, però si no sortim dels nostres espais de discussió per posar en pràctica aquesta teoria ens enquistarem i morirem abans de néixer.

Tercer mite: de la majoria i el respecte de les minories

Es pressuposa que la democràcia és el govern de les majories sobre les minories, tenint cada cop més en compte, en el seu desenvolupament, a les minories. Són les majories les que canvien les situacions? O són les situacions creades per algunes minories actives les que canvien el posicionament de les majories, interpel·lant-les? Però, què vol dir ser majoria?

La democràcia, en el seu sentit més ampli, es legitima en base a la suposició que la majoria –pel fet de ser-ho– està en possessió de la veritat, és a dir, que té la raó. Suposició ancorada en la infàmia d’haver hagut de passar per un procés d’extermini obert de la dissidència, tant de manera física com simbòlica, i de la potència de la seva transgressió. Ser part de la majoria significa, avui en dia, acceptar les condicions imperants, no prendre partit6. La majoria, en les nostres societats, és un conjunt d’indivídues atomitzades, gregàries a partir de la seva disgregació, unides per la seva impermeabilitat, per la contradicció que roman entre la convicció de que l’altra allotja l’enemiga i la necessitat de sortir del nostre aïllament, és a dir, buscar amistats reals més enllà de compartir la nostre soledat. La majoria és avui en dia una individualitat asèptica i desencantada que va fent i es va acomodant a la realitat imperant sense mirar de transformar-la, adaptant-se a ella de manera terapèutica, trobant remeis que li permetin fer de la seva existència una existència suportable.

Ens interessa saber l’origen de la lògica democràtica i aquesta la trobem –tant en la democràcia burgesa com obrera7– en La Il·lustració com a base de l’ideal de la Modernitat que suporta el capitalisme –tant liberal com d’Estat–. Si ens interessa aquest apunt no és com a dada històrica sinó per adonar-nos que el mateix concepte de raó és producte i resultat de les relacions de dominació i de la cosmovisió particular de la classe dominant. La creació de veritats –i per tant de voluntats i necessitats– és possible quan es disposa del Poder, i aquest, de manera recíproca, bé atorgat per la capacitat de produir i reproduir les veritats que permeten consolidar-lo. El triomf total es dona quan l’acceptació és l’opció majoritària, sent governades amb resignació i apatia.

Quart mite: de la pau com a desconflictivització de les relacions humanes

Que hi hagi pau no vol dir que no hi hagi violència: mai hi ha tanta pau com després d’un bombardeig. Per mantenir aquesta pau, la coacció i la por són eines indispensables que utilitza el capitalisme –i qualsevol forma de domini– mantenint els seus privilegis intactes minvant les possibilitat de ser atacat. L’ideal utòpic burgés pretén evitar el conflicte portant-lo al camp del joc democràtic mitjançant el diàleg interclassista, a l’hora que reforça els aparells que possibiliten el domini i l’explotació sobre les vides de les seves esclaves.

En una relació de dominació, aquella que domina sempre es justifica sota la idea que aquesta respon a la «relació natural» de les persones8 i que, per tant, aquesta no és imposada. Davant la manca de referents i la dificultat de crear altres horitzons més enllà dels pautats, moltes de les nostres companyes de viatge acaben reproduint la idea utòpica de consecució final d’un lloc, una societat, absent de conflicte que tindria més a veure amb poder suportar la misèria que no pas amb combatre-la. El conflicte és inherent a la condició humana en la relació que estableix amb el seu medi; el conflicte i els intents de resoldre aquest és el que ens porta a vincular-nos amb les demés, teixir afinitats, buscar complicitats, necessitar ajuda. Una vida sense conflictes, sense superacions ni recerca és una vida que no mereix tal nom. Més enllà d’això, el conflictes actuals existeixen, amés, fruit de les relacions de dominació capitalistes i patriarcals i obviar-ho o pretendre evitar el malestar derivat d’aquestes contradiccions només ens porta a suportar de manera terapèutica la nostre conformació a una realitat delirant i opressiva; val a dir que és aquesta la opció més emprada actualment per la majoria de la població9.

Cinquè mite: de la igualtat

La ley, en su igualdad majestuosa, prohíbe tanto a los ricos como a los pobres que duerman bajo puentes, que pidan limosna en las calles, y que roben pan.

Anatole France

Les defensores de la democràcia –aquelles que ho fan de bona fe– busquen la igualtat social a partir de la igualtat dels drets polítics, sense adonar-se’ que una igualtat de drets polítics en convivència amb una desigualtat d’oportunitats torna fal·laç qualsevol empresa emancipadora. Té sentit que podem expressar quina és la nostre voluntat si en aquesta expressió hi roman la capacitat d’exercir-la. Si, per una banda, la nostra voluntat és una mera opinió o si, per l’altra, la nostre opinió ve condicionada per segles de dominació i anys d’adoctrinament cultural mitjançant parvularis, escoles, instituts, universitats, medis de comunicació, etc., caldrà preguntar-se si aquesta igualtat és real o és una de les principals ficcions sobre les quals descansa i es legitima l’ideal democràtic. No podem obviar que cap acció pot ser genuïna quan aquesta apareix sota la coacció del treball assalariat i la propietat privada.

De la mateixa manera la forma que pren la igualtat, al no cenyir-se a la igualtat d’oportunitats, es torna una voluntat d’igualar-se a aquella que ostenta el Poder; així doncs, el que el concepte d’igualtat amaga és, al cap i a la fi, una anulació dels trets diferencials, una homogeneïtzació, una única manera de ser. Les lluites endegades pel feminisme de la igualtat han sigut reconduïdes cap al camp de l’asèpsia política, reconeixent així que tota dona pot accedir al Poder patriarcal sempre i quan estigui disposada a comportar-se plenament com un home. De la mateixa manera, el cas d’Obama ens demostra que qualsevol negre pot arribar al govern dels Estats Units mentre sigui, en essència, un blanc hetero-normativitzat. Passa el mateix amb l’homosexualitat, una lluita que ha estat reconduïda cap a la neutralització de la transgressió que duia intrínseca al qüestionar el model familiar, portant-la al camp de la concessió del reconeixement d’aquells trets diferencials que deixen intacte el model policial familiar de transmissió cultural i apartant la resta.

Sisè mite: de l’acceptació de la diferència

Convertir la diferència en mera diversitatsuposa el triomf de tot ideal democràtic. La democràcia, com el civisme, té un ampli marge aparent de tolerància a la diversitat de discursos sempre que aquesta no sigui res més que això: diversitat. És a dir, diferents (di) versions (versitat) «del mateix». Mentre el diàleg no esdevingui confrontació, mentre no hi hagin enemigues sinó a adversaries polítiques, mentre no hi hagi violència explícita sinó tolerància als dictàmens de qui marca les regles del joc se’ns permetrà a totes poder jugar. Mentre estem disposades sempre a perdre, se’ns permetrà «l’oportunitat» de jugar sempre a guanyar.

La globalització cultural s’amaga avui sota el nom de multiculturalisme. Aquesta ja no té por a la estranya sempre que aquesta estranya en realitat no ho sigui, mentre es mogui pels mateixos interessos que mou a la civilització occidental: l’individualisme, el consum i el respecte de les normes per arribar-hi. És en aquesta direcció, com ja es va assenyalar en diversos articles apareguts arrel del Fòrum Universal de les Cultures10, que es busca una diferència asèptica, que no posi en qüestió, que no faci trontollar els fonaments de la feble lògica capitalista, en definitiva: una diferència que sigui igual. La idea inconfessable sobre la que jeu el multiculturalisme és la del caràcter universalista dels seus valors, aprovant o desaprovant tot allò que no entengui o no accepti dins els seus marges del tolerable. Veiem així que el parany del multiculturalisme –o de la cultura democràtica– és la d’afirmar la seva superioritat a partir de donar o no el beneplàcit davant de certs caràcters d’altres cultures –folklore, per exemple– que facin restar intacte la cultura dominant Al cap i a la fi, del que tracta la multiculturalitat és d’una eugenèsia cultural.

Setè mite: de la llibertat d’expressió

Quan la llibertat d’expressar-se no està a la par amb la capacitat per poder expressar-se estem parlant senzillament d’una representació fictícia de la lliure expressió. Quan tothom pot dir el que vulgui però només una petita minoria privilegiada disposa dels mecanismes per repetir fins la sacietat les seves veritats no podem parlar d’igualtat de condicions en l’expressió. Se’ns permet dir allò que pensem perquè la repetició incessant des del Poder eclipsa tota mena de discurs contra-hegemònic abocant-lo a quelcom residual.

Posant-nos pals a les rodes

La política com l’art de la separació

La democràcia desplaça l’esdeveniment autènticament polític cap al mer espectacle de la participació i la gestió institucional. Aquest desplaçament es basa en el mite, que tot conflicte pot ser resolt a partir del diàleg, tot i que aquest sigui interclassista. D’aquesta manera, la política recondueix al camp del debat allò que anteriorment havia estat una lluita d’interessos diametralment oposats. Reconcilia així, amb una filigrana humanista, postures d’entrada irreconciliables com són l’explotació de la gran part de la població mundial i el benefici d’una minoria que posseeix el coneixement i els mitjans de producció. Recondueix la figura de l’enemiga de classe –si tu existeixes com a classe adinerada és perquè jo estic condemnada a existir com a classe miserable– a la figura de l’adversària política. La política aconsegueix la fal·làcia de fer conviure la igualtat de drets polítics per a totes les «ciutadanes» i la desigualtat d’oportunitats per a totes les persones.

Mientras que la abdicación de la voluntad de determinarse a sí mismos transforma a los individuos en apéndices de la máquina estatal, la política recompone en una falsa unidad la totalidad de los fragmentos.

«Diez puñaladas a la política» en

A Corps Perdu nº.1, agost del 2009

Pensem que es fa necessari un apunt: allò polític esdevé en el gest d’intervenció directa sobre el fet de viure en societat, sobre la seva totalitat i les incidències que d’aquesta vida es manifesten en la nostre quotidianitat. La política és, per contra, l’especialització dels assumptes globals, exigeix una separació d’allò social que els fa néixer per poder fer-ne un objecte d’estudi. La democràcia presenta les decisions i l’organització social com quelcom escindit de la vida mateixa, la política com quelcom separat de la forma de vida. Aquesta és una de les raons de pes per la qual ens oposem a la democràcia tingui els adjectius que tingui.

Allà on no hi ha una intervenció directa sobre la realitat, allà on no hi ha comunicació entre el conjunt d’afectades, allà on la vida és programada i viscuda com un espectacle, allà apareix la política i l’ésser individual, amb el seu dret a ser «ella mateixa», amb el seu dret a la privacitat, amb el seu dret a la soledat impermeable, amb el seu dret a votar tancada dins d’un nínxol perquè ningú la vegi, amb el seu dret a escollir entre una o una altre marca del mateix producte, amb el seu dret a la indiferència, a la submissió, a la mort en vida, amb el seu dret a participar del seu propi extermini.

El doble art democràtic: la creació de consens i de desitjos

És possible reglamentar la ment pública exactament igual que un exèrcit reglamenta els seus soldats.

Propaganda, Edwards Bernays11

És més que habitual que a l’hora de parlar de manipulació recorrem a la ja famosa frase de Goebbels, ministre de propaganda del Tercer Reich: «Digues una mentida cent vegades i es convertirà en una veritat». Aquesta frase resum la funció que desenvolupa la propaganda política en qualsevol règim totalitari és, en relació amb la frase de Bernays, l’evidència de la funció que en tota democràcia tenen els mitjans de comunicació de masses en l’elaboració del consens i evidencia, al mateix torn, el caràcter manipulador d’aquest. Qualsevol règim totalitari es caracteritza per la manca de discursos que li facin front i pel poder que li dona la població que, per activa o per passiva, reprodueix les veritats dominants.

Les ideees dominants d’una època sempre han estat només les idees de les classes dominants.

Manifest Comunista,

K.Marx i F. Engels

Actualment, a més a més de la creació de consens, tant l’Estat com el mercat uneixen esforços en la creació i/o potenciació de desitjos afins als seus interessos. Aquests tenen, entre d’altres funcions, desviar els interessos reals de les indivídues aïllades, mantenir-les dintre dels marges que generin beneficis i evitar l’aparició d’aquells que condueixin a una superació de les relacions de producció i reproducció capitalistes. De la mateixa manera que si, ara per ara, no desitgem amb suficient intensitat la llibertat és perquè en molt poques situacions hem tingut l’oportunitat d’experimentar-la de manera conjunta. Veiem interessant no veure aquesta creació de desitjos com un mecanisme maquiavèl·lic perfectament estudiat sinó com el fruit de la reproducció de l’imaginari dominant i la seva mutació, invariable en la seva essència. Podem afirmar que, ara per ara, la realitat es plenament capitalista. L’hedonisme, així com la conformació del pensament intel·lectual majoritari a l’abandonament de tesis rupturistes, ens porta a adaptar-nos a allò que ja coneixem i, en el cas que no ens satisfaci, buscar més d’allò que ens ha estat venut com a felicitat: més diners, més luxe, més vacances, més amor, més sexe, més consum, més, més...quedant-nos en l’ampliació interior dels marges que la mateixa misèria ens brinda.

De la participació com a renuncia

«No us demanem res perquè ho volem tot!» es podria haver llegit en alguna paret arran la lluita contra la implantació del procés de Bolonya, però no va ser així; el cas és que moltes de nosaltres ens varem adonar massa tard que en l’articulació discursiva de les nostres voluntats en base a una demanda romania inherent el germen de la nostra derrota –d’una de les nostres derrotes, si més no en el camp polític–. Tot i així, aquest procés va ser necessari perquè algunes ho tinguem, si més no, una mica més clar.

Pensem que no és possible entendre el triomf de la democràcia –i per tant el fracàs de les lluites proletàries– sense fixar-nos en l’increïble pes protagonitzat per la sectorialització de la lluita, en l’articulació de propostes en forma de demandes i en el reconeixement d’una autoritat superior que d’aquestes dinàmiques se’n desprenen12. La democràcia deu el seu triomf a la capacitat de fagocitació de tot discurs que no se li oposi directament. Pensem que això es fa possible en el moment que la figura de l’Estat es torna permeable a les demandes d’una part de la població a qui sotmet –del qual queden excloses preses, infants, inhabilitades i persones migrades sense papers– possibilitant espais perquè la demanda de les lluites socials siguin articulades a partir d’un discurs comprensible fent que aquestes puguin ser reconduïdes del camp de la confrontació-empoderament al camp de la gestió municipal.

És arran del procés de democratització de la població durant els anys 70 que les lluites populars –ja sigui des d’assemblees de veïnes, d’associacions de pares i mares d’alumnes, etc.– recondueixen les seves reivindicacions cap al camp de les demandes, sent ofegades al entrar dins el circuit burocràtic de gestió municipal. Aquest procés es dóna degut a la permeabilitat que des dels ajuntaments i districtes –en el cas de Barcelona– es presenta enfront problemàtiques superficials de la població, fent un flirteig amb la democràcia participativa. Aquest procés resulta desmobilitzador en tant que dóna a una gran part de la població despolititzada –i a molta de la polititzada també– la sensació de participació en el nou procés que s’obre durant la transició econòmica que domina el pas cap al parlamentarisme. La legalització del Partit Comunista –per què mantenir-lo il·legal si en la pràctica seguia la lògica democràtica?– i els Pactes de la Moncloa, així com el posterior ascens al govern del Partit Socialista Obrer Espanyol, donaren per finalitzat el procés de democratització i aniquilament de tota postura rupturista. Fixem-nos actualment en el cas protagonitzat per Itziar Gonzalez en la desmobilització de les lluites al districte de Ciutat Vella, que ha passat d’activista en el marc dels conflictes veïnals com el del Forat de la Vergonya a regidora del districte amb l’alcaldia d’Hereu. A Barcelona és una constant des de les primeres eleccions municipals (1979) que l’ajuntament ofereixi càrrecs de gestió a integrants dels anomenats moviments socials. El pas de l’activisme a les institucions justificaria la falsa il·lusió d’una col·laboració ciutadana d’esquerres en el projecte Barcelona, pel funcionament del qual és indispensable que cada una de les seves membres es cregui partícip o inclús sòcia.

Fer habitable la perversió, tasca de les exx-revolucionàries desencantades

No podem deslligar aquesta renúncia, aquesta participació en la millora de l’ordre establert, d’una derrota política, d’una resignació a donar-se per vençudes. No és gràcies a les més reaccionàries que aquest sistema alimenta la seva perversió, no és gràcies a elles que la misèria es torna més habitable i, per tant, més infame. No és de part d’elles que neixen les propostes, els projectes de participació, la integració o la reeducació social i les ajudes que fan suportable la misèria; no, no és de part d’aquestes. Aquestes millores en les condicions d’existència, aquests convertir la gàbia en una urna de diamant és gràcies a aquelles que han renunciat a qualsevol canvi real, a qualsevol ruptura amb l’ordre establert i han optat per polir les aspreses que provoca el capitalisme fent menys evident les seves contradiccions i dificultant-nos l’oportunitat de trobar còmplices, amigues, en la nostra lluita per a la seva destrucció; desmobilitzant-nos, precisament, mobilitzant-nos cap a lluites parcials que no solucionen el problema sinó que possibiliten que seguim habitant en ell.

La democràcia, l’Estat del benestar i el keynesianisme, que acabada la Segona Guerra Mundial calmaren els ànims revolucionaris de la majoria de la població europea, aparegueren com a concessions d’un capitalisme que veia perillar la seva hegemonia davant d’un bloc soviètic fort i unes lluites proletàries que s’estenien per tot el territori. La socialdemocràcia, amb la caiguda del socialisme real –bloc soviètic– apareix en defensa de l’estadi demòcrata del domini burgés; en defensa de les concessions que l’aparell burgés fa a les classes dominades per mitigar el seu descontent. L’Estat del benestar apareix com a concessions per la millora de les condicions d’existència de les treballadores en aquells Estats on les condicions de consciència no ha superat els llindars de malestar-submissió a malestar-revolta. Diferent fou en aquells Estats on aquest llindar sí que s’ha vist superat i la intervenció estatal haguè de decantar-se per mesures més repressives sabent que no era suficient amb acontentar a les masses. Les postures reformistes, en un principi, han sorgit de sectors socials que, veient perillar la seva hegemonia, han decidit donar concessions a les lluites proletàries duent-les cap a el camp de l’articulació de demandes. Aquestes postures mai havien estat endegades pel proletariat; mai fins ara.

Podríem explicar aquesta derrota davant la incapacitat –o la dificultat– de trobar referents més enllà dels que tenim marcats, sempre als marges d’allò que sabem possible. Les nostres possibilitats es cenyeixen llavors a lluites de caràcter no-estructural que es limiten a «millorar» les condicions d’existència en un sistema ens condemna a la misèria.

Per què parlar de democràcia? És que no tenim els nostres propis termes?

La majoria de nosaltres, en un moment o d’altre, davant l’aparent manca de paraules que defineixin el nostre mode d’organitzar-nos comunament ens hem decidit a posar adjectius que puguin conformar allò que ja coneixem a les nostres voluntats emancipadores. Així doncs, han aparegut en boca de moltes de nosaltres –o persones properes– termes com el de democràcia directa, democràcia inclusiva, deliberativa, participativa, horitzontal, etc. Al cap i a la fi, adjectius que emmotllen allò existent a la nostra necessitat d’explicar un mode d’organització que encara desconeixem. El problema esdevé en el moment que aquelles persones que sabem que el que volem i pel que lluitem és per una societat en la qual les nostres activitats no s’efectuïn de manera discernida les unes de les altres ni a partir d’intermediaries que medïin les nostres relacions, acabem per separar entre allò polític, econòmic, mediambiental o relacional13. Això es deu a la dificultat que tenim d’imaginar-nos possibles més enllà dels que ja coneixem i que acabem per conformar les nostres propostes i discursos en base a millores sobre allò establert, impossibilitant així cap mena de ruptura real amb allò preexistent. Pensem que es deu a això i a la pressió per part de la lògica positivista/racional d’elaborar un discurs propositiu en confrontació a allò que no volem.

Si no utilitzem termes com democràcia directa és perquè no ens cal conformar-nos a un model d’organització estàtica, no ens cal predefinir com ha de ser la nostra manera d’organitzar-nos mentre aquesta no impliqui un abús d’autoritat. Per què posar-li un nom al nostre mode d’organització social quan ja disposem de termes que ens orienten a la nostre lluita? diguem-li comunisme o anarquia; de vegades ens perdem en el camí.

Per què llavors posar-li adjectius a la democràcia? Anteposar una altra democràcia a la que ja existeix parteix de dos errors fonamentals: o realment és quelcom oposat al que ja hi és –en la seva qualitat– i llavors ja estem parlant d’una altra cosa –per què dir-li democràcia llavors?–, o bé estem parlant del mateix i el que demanem és més democràcia. En aquest darrer cas no aconseguim sortir-nos dels límits que ens marca el capitalisme, ans al contrari.

I ara, som capaces de parlar per nosaltres mateixes?

A força de parlar pels demés, a forçar de parlar per als demés, hem oblidat com parlar en primera persona. A força de repetició i rutina ens hem descuidat de dir el que realment volem i, a força de dir i tornar a dir allò que no hem desitjat realment però que ens imaginàvem molt més comprensible per a les altres, hem acabat per atrofiar la nostra paraula. La paraula que no és nostra ens ha acabat envaint, ocupant un espai al qual ens pensàvem que no li havíem donat la entrada ha acabat per instal·lar-se i desarmar els crits que encara portem a dintre. On són les nostres paraules? Colonitzades, decebudes, esperen impacients que aprenguem a perdre la por.

És possible que el carreró sense sortida en el que ens trobem actualment es degui –en bona mesura– a la necessitat que, inscrites en la tradició revolucionària del passat, la nostre lluita ha de tenir una projecció aglutinadora, és a dir, que la revolució serà una qüestió de masses o no serà. No estem dient que la revolució –o fins i tot la insurrecció– no té a veure amb una unió de moltes més persones que no pas les que som actualment, però el que sí que diem és que massa cops busquem crear simpatia per les nostres lluites i que, per això, aquestes acaben despotencialitzant-se. En un terreny marcat per la mercantilització, una voluntat aglutinadora acaba conformant-se a la venda d’un nou producte; en aproximar la revolució no com una qüestió d’implicació i complicitat sinó com una qüestió d’atracció. On l’adhesió es dóna a partir de la necessitat de tenir un discurs còmode que sigui agradable encara que no hi creiem, en comptes d’un discurs que pugui incomodar i provoqui antipatia, malgrat que sigui el que pensem. Preguntem-nos si a partir de discursos que no provoquin cap distorsió en la normalitat serem capaces de superar-la.

En l’amalgama de gent que passeja aïllada i hermètica pels carrers d’aquesta ciutat poques tenen ganes de superar la seva misèria, però n’hi ha, i és a elles a les que ens haurem de dirigir, conscients que les paraules que busquin com crear ruptures només seran escoltades per aquelles que desitgin una ruptura real, no per les que vulguin paraules complaents. Tan sols podem parlar a aquelles que tenen ganes d’escoltar, aquelles que estan predisposades. El que volem assenyalar és que no trobarem complicitats reals si no comencem a parlar per nosaltres i no per allò que pressuposem que les altres voldran escoltar. Si endeguem aquest debat és perquè observem que davant la poca acceptació dels nostres discursos o davant l’aparent manca de simpatia per part de «la resta de la població» ens sentim impotents i caiem en la inactivitat o, d’altra banda, busquem activitats que puguin ser assumides per la majoria descuidant aquelles que en una assemblea multitudinària no serien consensuades. Aquest ideal aglutinador ens fa caure sovint en lluites possibilistes; ens fa buscar afinitats allà on tot discurs es torna ambigu, on les nostres lluites ja no impliquen un trencament amb la quotidianitat; allà on no hi ha ruptura hi ha només una acomodació a l’espectacle democràtic, un enfortiment d’aquest. Si esperem a actuar quan tothom estigui d’acord el més probable és que acabem per no fer res.

Ens hem abocat a suavitzar el nostre discurs, les nostres pràctiques i les nostres formes per fer-les comprensibles a la resta degut a un estigma auto-imposat –agreujat per la suposada i a voltes inexistent opinió pública– que ens ha dificultat mostrar-nos transparents i que ens empeny a sentir com a il·lícites les nostres pràctiques habituals o les nostres vindicacions.

La dificultat de crear sobre les cendres

La única libertad que podemos saborear ahora se encuentra en la revuelta contra lo existente, en lo negativo que se pone manos a la obra, sin perder de vista que de lo que aquí se trata es de abrir la posibilidad de volver a hablar de lo positivo, de la construcción de algo nuevo. Como decían muchos viejos revolucionarios, la sociedad se fundarà sobre las ruinas del viejo mundo.

«Autonomia... ¡no me jodas!» en

A Corps Perdú nº.2, agost del 2010

Només podrem crear sobre les cendres. Volem l’autogestió derivada de la intervenció directa en els nostres propis conflictes, sense mediadores, sense buròcrates, sense especialistes. Tot està per crear: l’esclava no sap què pot ser més enllà de la seva esclavitud fins que nega la seva condició i es revela; mentre seguim pensant que les nostres lluites les fem en tant que treballadores no podrem sortir-nos de la demanda de millores en les nostres condicions miserables d’explotació; mentre no neguem la misèria en l’alienació del control sobre les nostres vides no farem sinó perpetuar la continuïtat de l’espectacle. Només negant-nos a ser allò que som en aquesta societat i cercant afinitats que tornin la nostre lluita una lluita col·lectiva podrem intuir la superació de la nostre condició. Ara mateix no sabem que vol dir ser més i ho confonem a voltes amb tenir més. Ara mateix aquest ideal tan sols s’emmarca dins els paràmetres dels límits d’allò possible, i allò que sabem possible és, ara per ara, infame. Si a principis del segle passat fou possible un imaginari col·lectiu que empoderés a la gent a lluitar per l’anarquia va ser perquè l’anarquia era viscuda, de manera embrionària, en la quotidianitat de les relacions socials que existien als barris, ja fos en els ateneus, en el suport mutu, o en les lluites obreres contra la patronal. Ara per ara aquest imaginari no només no és col·lectiu sinó que moltes de nosaltres no ens acabem de creure allò que estem fent. Tal i com assenyalava el text Ai ferri corti: «la cuestión es empezar a tomárselo en serio».

Qualsevol lluita que vulgui superar l’ordre actual precisa de dos fronts, l’un ofensiu i l’altre defensiu. Actualment el discurs democràtic ha aconseguit calar tant a dins de nosaltres que no som capaces de defensar allò que veritablement podria ser nostre –per manca d’imaginaris que el confrontin– i és per això que no som actualment capaces de creure’ns la superació de les relacions capitalistes. Per això volem apostar pel conflicte, per la negació contundent d’allò que ens precedeix, conscients que tal com assenyalà algú: «no ho haurem destruït tot fins que haguem destruït també les runes». És en aquest conflicte, com ja hem assenyalat anteriorment, on trobem la vinculació autèntica amb el demés i el germen d’allò que volem defensar.

Si no ho fem així -i normalment no ho fem així- continuarem reproduint en les nostres lluiten allò que pretenem combatre. No sabrem sortir-nos d’aquests imaginaris que aquesta societat ens brinda, perquè malgrat que hi busquem llibertat acabarem creant més i més democràcia. Això ho podem veure en els moments d’efervescència en la lluita i el cas de la passada vaga de setembren’és un bon exemple. Quan veiem l’Assemblea de Barcelona com a potencial aglutinador i de lluita, no estem veient també el reflex del que podria ser un espai de gestió política de la ciutat? no serien els comitès de vaga la seva versió al barri? No volem desmerèixer la feina feta de cara a la vaga, però sí volem posar en qüestió que aquest sigui el model de funcionament al que aspirem. Descentralitzar el Poder no és eliminar-lo sinó fer-lo més local. No tenim clar quina seria la forma de funcionar més propera a allò que defensem però no ens acaba de convèncer la creació de mini-parlaments per solucionar el problema dels parlaments. Quanta gent del nostre voltant no s’està qüestionant això? Quantes companyes de lluita somien amb assemblees generals multitudinàries? Volem llibertat o volem democràcia?

No sabem el que està per venir, no ho volem saber, no ens agrada la idea de perdre la possibilitat de gaudir del camí o d’hipotecar-lo en benefici d’una consecució final. Ja ens estem organitzant i ens agrada viure entre nosaltres...però no en tenim prou. Ens apassionen els moments en que ens trobem juntes als carrers, a les places, a l’hort o descobrint altres maneres d’estimar-nos més enllà de les hetero-normativitzades, però no en tenim prou. No en tenim prou perquè la nostre vida consta, ara per ara, només de pinzellades inconnexes o de moments d’eufòria col·lectiva en els que una pot discernir entre la vida i la quotidianitat; ens fa por tornar cada dia a la normalitat. És per això que el nostre futur passa inequívocament per creure’ns el present i començar a viure com volem des d’ara, sent cada cop més les que experimentem noves formes de relacionar-nos confrontant l’ordre establert. No volem discernir entre mitjans i fins perquè, al cap i a la fi, els fins estan fets de mitjans. Satisfer les nostres necessitats materials i socials sense que vinguin mediades pels diners és el que volem aconseguir i sabem que, actualment, estem mancades de referents. No volem cap transició cap a cap estadi, és la pròpia insurrecció, el propi conflicte i la manera com l’afrontem la que ens donarà la clau, no per a una societat futura, sinó per una societat viscuda des del present amb tots els seus aspectes en comunió. No pensem que sigui necessari ni desitjable conformar com serà el model organitzatiu que tindrem en un futur, el que sí que veiem necessari és que només entenent que en la confrontació amb els nostres malestars més enllà de l’esfera íntima és on trobarem –i trobem– la necessitat de cuidar la nostre relació amb les demés buscant la millor manera de realitzar la comunitat humana. En un moment on els malestars són resolts en la individualitat i de manera, majoritàriament, terapèutica, a nosaltres també ens costa veure la possibilitat d’una organització social on el primordial sigui la conservació d’allò comú, de la comunitat. Ens costa i és per això que volem descobrir quins són els frens en la construcció d’imaginaris col·lectius que superin l’ordre actual. Anticipar-nos quan encara desconeixem, si no per complert sí que de manera molt embrionària, com seran les noves relacions que emergiran de la intervenció directa i comuna en la resolució dels nostres conflictes ens porta sovint a definir, en base a allò que ja coneixem, les noves formes que anem descobrint pas a pas en la lluita. La dèria en saber què som i com ens organitzem ens ancora a realitats que les nostres dinàmiques ja han començat a superar. Potser, al cap i a la fi, podrem superar els models organitzatius que coneixem i no ens satisfan quan ens deixem de preguntar com, ja organitzant-nos, ens estem organitzant. No es tracta de descobrir quina és l’organització ideal, sinó d’avançar en l’organització de les nostres afinitats, trobant-nos, descobrint-nos, cuidant-nos.

No aspirem a arribar a cap bon port, el nostre camí només està sota els nostres peus i de la sinceritat i la conseqüència amb la que donem les nostres passes depèn que els impossibles que avui només somiem esdevinguin realitat, creant situacions que ens empenyin a trobar-nos, foradant la quotidianitat unidimensional, fent de l’excepció el germen d’una vida que intuïm però que encara desconeixem.

__________________________________________

Notes