QUAN LA CRITICA ENS SERVEIX D'ALGUNA COSA

Descarregar text

Hacer de la lucha un continuo romper con los demás no es algo radical, lo radical y lo subversivo es construir algo colectivo en un mundo que ha sido diseñado específicamente para el aislamiento, la soledad y el desencanto.
Pròleg de la Crítica de la
Internacional Situacionista, Klinamen i Comunización

Pot resultar com a mínim curiós que una publicació que exerceix l’anàlisi crítica abordi la crítica com a tema. Per això, abans de res, convé assenyalar a què ens referim exactament amb «crítica», i sobretot a què no ens referim. Tot i que en alguns moments farem servir aquests termes no creiem que la qüestió s’hagi de plantejar com una dicotomia entre crítica constructiva/destructiva, ens sembla molt més encertat considerar des d’on i cap a qui s’exerceix aquesta crítica.

Criticar, així, en abstracte, pot voler dir moltes coses com també pot no voler dir res. Estem molt acostumades, dins la lògica de les premisses democràtiques, a «participar» amb les nostres «lliures opinions» fent crítiques, però aquestes només es fan valdre per si mateixes dins del propi sistema si són allò que anomenen «constructives». El discurs democràtic ha inserit en el fet de criticar l’objectiu de reformar o millorar allò que està sent criticat. Pot semblar un detall absurd, però des de l’escola fins al carrer, quan algú exerceix una crítica s’insisteix en la importància que aquesta sigui «constructiva», és a dir, que cerqui tant com pugui els aspectes positius d’allò que critica per poder-ho «arreglar». Amb això no volem dir que haguem de carregar-nos l’esperit positiu que tenen aquelles crítiques que analitzen els fets per poder millorar aquelles coses que realment ens importen, el que volem destacar és que podem no transigir amb aquelles situacions o persones que estan diametralment oposades a l’assoliment de les nostres necessitats i desitjos. Partint d’aquests pressupòsits conceptuals, voldríem preguntar-nos com exercim la crítica en els nostres espais de lluita i entre nosaltres,  i debatre sobre la necessitat d’aquesta crítica i sobre el seu mal ús, des dels grups d’afinitat més petits a grups més grans. També tractarem del problema de la crítica un cop hem decidit allunyar-nos dels focus actius de lluita. I d’aquella crítica que fem a les que creiem les nostres enemigues. Tot amb l’objectiu final de ser més efectives i conseqüents amb allò que pensem.

Com a partidàries d’una transformació radical de la societat des d’una perspectiva anticapitalista i antiautoritària, no ens interessa aquí tant tractar l’actual estat de coses —hi ha prou publicacions que ho fan de manera més que solvent— com les dinàmiques, inèrcies, esculls, contradiccions i, per què no, també encerts que trobem al nostre costat de la barricada. És aquesta una forma de fer teoria que neix de l’acció i que no pot sinó abocar a l’acció, a una acció millor per tal d’avançar vers els nostres objectius i alhora clarificar-los de manera adequada.

***

No contemplem la crítica academitzant que, deslligada de les lluites, les examina a fi i efecte d’assenyalar els punts febles de la praxi revolucionària sense cap més finalitat que la demostració de vigor i agudesa intel·lectual. Tampoc la crítica ideològica tancada en si mateixa sense més interès que acabar afirmant un cop darrere l’altre les seves pròpies veritats, erigint-se en avantguarda amb respostes per a tot però perfectament ineficaç a l’hora d’enfrontar-se a la realitat —parany al que no pocs anarquistes també cauen—.

Pretenem subvertir aquesta realitat, i és cap a aquelles que també ho volen a qui adrecem les nostres paraules, per a poder trobar-nos i fer tant camí juntes com sigui possible.

Partim de la base que ningú ho tenim tot clar en l’absolut. Si algú ho té tot clar, si us plau, que ens ho faci saber. Ens movem en un context canviant amb una gran capacitat per readaptar-se i engolir situacions en principi adverses, cosa que ens obliga a plantejar i replantejar tàctiques i estratègies contínuament. Sense l’existència de l’anàlisi, de la crítica, ens veuríem repetint fórmules o discursos fins la sacietat amb independència del context on ens movem —lloc, gent, moment—, independentment dels resultats que estan donant aquestes estratègies. Saber generar discursos i transmetre idees, dur a terme accions amb una finalitat concreta, queda molt allunyat de les concepcions ideologitzades que pensen que sols cal seguir un programa estanc i preestablert des de fa un centenar d’anys. Els usos de la crítica pretenen efectivament observar quines dinàmiques tenim i quins resultats obtenim, per a així poder redreçar les nostres passes vers els nostres objectius. Sabent, és clar, que la realitat no és pot predir ni el comportament de les societats respon a mecanismes mesurables científicament.

***

Així, tal i com algunes s’aferren a un programa ja escrit i usen la crítica únicament per a defensar-lo i atacar altres postures, d’altres a voltes utilitzem la crítica per a poder amagar les imperfeccions que, sabem, tenen les nostres teories. Intentem fer trontollar l’altra per a intentar reforçar així la nostra fragilitat. Tenir la convicció sense caure en el dogmatisme, tenir el dubte que ens empeny a la crisi, a la oportunitat, sense degenerar en la paràlisi; sí, això és el que busquem. Molts cops no som capaces de veure que en els nostres espais de reflexió ens limitem a xerrar des de les nostres individualitats —sentint-me atacada si s’invaliden les meves teories— en comptes de veure’ns com a parts integrants d’una praxi que anem conformant conjuntament. Això pot ser degut a que hem deixat de tenir ganes de posar res en comú, de comunicar, o a un excés d’ego.

Veiem que és més habitual del desitjable que en ser criticades ens posem a la defensiva, ja que al veure perillar els nostres fonaments i davant del terror de veure’ns a nosaltres mateixes qüestionades acabem defensant postures que, de vegades, no tenim del tot clares. És necessari apuntar que la pèrdua de por a ser interpel·lades només es pot donar en espais que generin suficient confiança i on siguem capaces de sentir que estem entre companyes i que el que prima és l’interès en avançar en un procés revolucionari. Si no ens sentim en un espai de confiança on sabem que l’altra persona serà prou sincera per fer-se i fer-nos veure on trontollen, també, les seves idees, l’empresa deixa de tenir sentit.

¿Quants cops ens ha passat que, tot i veure en el decurs d’una assemblea que la nostra postura està errada, seguim intentant descobrir on està errada la postura de l’altra per invalidar la seva també? Amagant els punts febles o els llocs foscos on es sustenten les nostres propostes en comptes de ser transparents, convertint-se moltes assemblees en una lluita d’egos contraposats. ¿Quants cops ens ha passat que en una conversa amb suposades amigues marxem a casa amb la sensació que hem convençut fermament a algú d’alguna cosa que no tenim del tot clara i que, per tant, la conversa no ens ha servit, a l’hora d’elaborar un ideari compartit, de gairebé res?, traslladant els nostres dubtes en comptes de la convicció d’on sí i on no la nostra postura fa figa.

En aquest tipus d’espais, amb la gent més propera, aquesta actitud defensiva no té cap sentit des d’una posició d’honestedat, que és la que requereix una lluita revolucionària. De cara a construir plegades unes formes de lluita potents i efectives l’ego l’hauríem de deixar a casa, tant en emetre com en rebre crítiques. La crítica sense intenció d’aportar alguna cosa a allò comú només farà que entorpir a la resta de companyes; caldrà saber adonar-nos de quan això està succeint, sense que això signifiqui evidentment absència de crítica, indulgència i, en definitiva, inèrcia.

***

Altra cosa són els espais més grans on conflueix gent de procedències i intencions diverses, com ara els diferents conflictes existents fruit de les retallades socials dels governs o l’anomenat moviment 15M, per exemple. En aquests casos coincidirem amb grups que cerquen portar la lluita al terreny polític o simplement reorientar la lluita en consonància amb els seus interessos partidistes. En aquests contextos caldrà no poques vegades marcar clarament una línia de ruptura entre nosaltres i aquests grups, no per reforçar la nostra fragilitat fent-los trontollar sinó per garantir l’autonomia d’aquestes lluites i que sigui possible que hi seguim participant sense renunciar a la nostra sensibilitat i els nostres principis.

En la preparació d’una vaga general ens podem trobar participant en comitès de vaga de barri amb militants de CCOO o bé d’EUiA. Aquests militants si no han trencat amb l’anàlisi i objectius de les seves organitzacions no estaran en aquests espais per a trobar afinitats ni tampoc per a participar d’un moviment conjunt. La seva implicació anirà condicionada per l’estratègia de les seves cúpules, no podrem saber a què responen les seves propostes i opinions, no podrem saber si són subordinades a d’altres estratègies més enllà de les del comitè de vaga, no podrem saber si volen que la vaga sigui un èxit o bé que la posició de la seva organització sigui avantatjosa, després de la vaga, de cara a possibles negociacions polítiques o sindicals. L’autonomia de l’assemblea seria en aquest cas dubtosa.

La crítica agafa un nou sentit quan som capaces d’advertir una enemiga, és a dir, aquella que vol mantenir l’statu quo o bé que cerca maneres de perfeccionar-lo dificultant així el canvi real. Aquella que no té cap intenció de canviar l’estructura de la societat; que no vol destruir els seus rols, els papers socials que juguem totes nosaltres, mantenint en la posició de dominants a unes i de dominades a altres; mantenint els valors i la moral capitalista i la desigual relació de forces de les diferents classes socials de la societat. Quan som capaces d’advertir aquestes enemigues en una assemblea o formant part del mateix moviment —cosa gens senzilla, perquè la realitat és molt complexa, les persones canviants i hi ha certs discursos i idees que cal saber llegir amb intel·ligència—, la crítica, dèiem, agafa un nou sentit, ja que hem identificat que l’altra té uns interessos diametralment oposats als nostres. No criticarem a les nostres enemigues mirant de convèncer-les —els nostres interessos són antagònics— sinó que mirarem de neutralitzar la seva potència analitzant els seus punts febles per tal de destruir-les, i deixar les seves veritables intencions en evidència davant les nostres possibles còmplices.

En aquests casos saber explicar a les altres persones que conformen l’espai heterogeni per què dues postures poden ser irreconciliables —i amb això desmitificar la idea de consens social— s’erigeix com una necessitat, una necessitat de dissolució entre les parts que no poden ser conjugades, una necessitat de distància entre postures que no faran res més que dificultar-se entre si, una necessitat de ruptura entre aquelles que ja no poden caminar plegades i que ens permet marcar un límit clar amb l’altra i assenyalar-la així com a enemiga. En aquestes situacions, la nostra acció hauria de ser intel·ligent, no s’ha de deixar portar per impulsos, ha de saber que les seves conseqüències impliquen una responsabilitat molt gran, i que, per tant, no s’ha de precipitar a definir a qualsevol com a adversària.

  
En un moment com el que vivim actualment, on multitud de persones estan polititzant-se, on la gent busca els discursos que teixeixin les idees que tenen, on les banderes i les ideologies no convencen sense més, on la gent és àvida de crítica i on, malauradament, el discurs oficial i oficiós a través de la ideologia ciutadanista, cívica i demòcrata s’ha filtrat fins al bell mig de les paraules de totes, cal saber llegir molt bé darrere les exigències i proclames que criden les nostres companyes a les places, a la feina, als barris, a les manifestacions i a les assemblees. No considerem enemigues aquelles que pensen diferent a nosaltres sinó aquelles que poden, o volen, exercir el poder sobre nosaltres.

***

Però tornem als nostres entorns més propers. Quan ens distanciem de la lluita sovint és perquè hem deixat de creure que sigui possible un canvi radical en l’ordre actual. Sabem que totes, en un moment o altre, passem per aquests trànguls, la qüestió és què en fem d’això: si ho vivim com una situació personal, o com una situació col·lectiva. No és fàcil mantenir-nos al peu del canó en tot moment, i això és una cosa que ens hauríem de plantejar seriosament. Les «cremades» personals, la dificultat de crear-nos perspectives de futur, de confiar en quelcom que encara desconeixem; en massa moments, en viure aquesta minva de confiança des de la soledat, acabem reconduint els nostres impulsos cap a la justificació, en oposició a les altres, de les nostres misèries.    

   
Això moltes vegades es tradueix en una fugida endavant que censura tot el que s’ha fet fins al moment, i que, des de la impotència i el desencís, prova d’arrossegar les companyes cap a la pròpia frustració. Aquest tipus de negació es manifesta moltes vegades en una espiral que busca legitimar-se i acaba entorpint les iniciatives i propostes de les altres. Alhora és bastant comú l’opció d’abandonar tot d’una la lluita un cop hem trobat parella «estable» o hem tingut alguna filla. Som un moviment condemnat a la impossibilitat d’esdevenir intergeneracional? Hi ha moments vitals per a la lluita i d’altres per «posar seny»? Quan s’és suficientment adulta per a perdre l’esperança? Cal cercar formes de lluita a mig i llarg termini que puguin integrar tots els aspectes i etapes de la nostra vida.

   Necessitem crear espais o moments per gestionar de manera conjunta l’erosió que aquest món provoca en els nostres ànims de contestació, de tal manera que aquelles de nosaltres que necessitem «agafar aire» no ens haguem d’apartar massa de la lluita o ens haguem d’enrocar en autojustificacions vers la nostre postura. Hauríem d’afrontar amb sinceritat i valentia el fet que estar al bell migde la lluita i sortir d’aquesta no són dues situacions separades i excloents sinó que són parts integrants —i la majoria de cops indiscernibles— de la mateixa lluita.

  Com fer perquè algunes d’aquestes situacions no es tornin irreversibles i caiguin en l’autoreferencialitat i l’autojustificació? Com fer perquè l’energia de la que disposem vagi orientada a donar força i no a treure’n? Com adonar-nos quan la nostra crítica està entorpint les dinàmiques de les altres sense aportar-nos res? Com no caure en l’esquizofrènia de voler convèncer a una altra que té interessos divergents als nostres? Com discernir entre què criticar, què denunciar i què destruir? Sembla que del que es tracta és de saber si la nostra crítica va en la direcció de fer que una transformació de la realitat sigui efectiva o si, per contra, va en la direcció de justificar la sensació que no hi ha res a fer de manera conjunta. Si ens posicionem amb la primera premissa s’entén que, tal i com hem recollit al llarg de l’article, cal ser tan crítiques amb les altres com amb nosaltres mateixes i generar aquesta crítica cercant el bé col·lectiu, fent esforços per generar espais de sinceritat on es puguin desenvolupar les opinions entre iguals sense por a ser jutjades, però alhora amb la predisposició d’entendre’ns quan s’emetin crítiques sobre les nostres idees. I si ens trobem en l’altra cara de la moneda, creient que no hi ha sortida a l’acció col·lectiva, donem l’oportunitat a aquelles que encara troben energies per seguir al peu del canó perquè cerquin estratègies, de la mateixa manera que elles hauran de donar-nos l’espai perquè nosaltres prenguem distància. La convicció i el dubte, com els moments vitals i les situacions personals, són inherents a qualsevol empresa revolucionària i hauríem de fer l’esforç d’integrar-los en aquesta.